Pend: prop_34:

Les excavacions dutes a terme a la necròpolis de la Sagrera, que s’emmarca dins la guerra dels Segadors i concretament quan la ciutat de Barcelona va ser assetjada per les tropes castellanes entre el juliol del 1651 i l’octubre del 1652, han posat al descobert un espai de 643 m2 ocupat per un conjunt de 85 fosses, majoritàriament comunes, amb un total de 576 individus inhumats. Les fosses es poden agrupar segons el nombre d’individus enterrats. D’aquesta manera n’hem establert quatre grups: d’entre un i quatre individus (47 fosses), d’entre cinc i nou individus (26 fosses), d’entre 10 i 20 individus (vuit fosses) i de més de 20 individus (quatre fosses).
Des del punt de vista espacial, creiem que l’inici de la necròpolis es devia trobar vers el sudoest de l’àrea i anà creixent cap al nord-est, ja que les fosses situades més a ponent són de pocs individus (entre un i quatre) i presenten una disposició més organitzada, mentre que a mesura que ens desplacem vers el nord-est les fosses van augmentant de capacitat (entre cinc i nou individus) fins a l’extrem de llevant, on
es localitzen les fosses amb un nombre més alt d’individus inhumats.
Segons es desprèn de l’estudi antropològic d’una part dels individus, estem davant d’un grup un pèl peculiar, ja que està format per 118 homes, 7 dones i 15 individus infantils. Així mateix, el tipus de patologies òssies detectades es poden atribuir, d’una banda, al sobreesforç que comportà la sobrecàrrega a
la columna, i no pas a lesions degeneratives produïdes per l’edat o la maduresa (patologia osteoarticular), i, de l’altra, a una malnutrició (osteoporosis hiperostòtiques).
L’enterrament en fosses comunes ens indica l’existència d’un període de mortaldat generalitzada provocada per algun tipus concret de malaltia que afectà un col·lectiu determinat en un període de temps curt que requerí la necessitat d’enterrar de manera ràpida.
El material moble extret de les fosses (més enllà de les restes òssies) ha estat molt escàs. Els fragments ceràmics ens proporcionen una cronologia vers els segles XVI i XVII (ceràmica blava catalana i reflex metàl·lic). Cal destacar la documentació d’elements pertanyents a la indumentària, com ara gafets i botons a la zona toràcica, esperons en dos individus, un conjunt de monedes i un pedrenyal en tres dels individus, i diversos rosaris tant metàl·lics com d’os en un altre individu. Aquí cal destacar la recuperació d’una moneda d’or als seus peus, que molt probablement devia estar amagada a la bota. Es tracta d’una moneda de 2 escuts de Felip II, probablement encunyada per la seca de Toledo a les acaballes del segle XVI, que està molt seccionada i, per tant, redueix el seu valor fins a 1 escut. El període de circulació és molt llarg i pot arribar fins al segle XVIII, ja no com a valor nominal sinó com a valor en or.
Així doncs, amb els resultats preliminars obtinguts i la consulta de diferents fonts documentals, plantegem la hipòtesi que es tracti de soldats pertanyents a l’exèrcit de Felip IV, que assetjaren la ciutat de Barcelona entre el juliol del 1651 i l’octubre del 1652, dins del marc de la guerra dels Segadors, i que van morir a causa del brot de pesta que afectà el campament de Sant Martí de Provençals.