Resultats: Positius. Estratigrafia no exhaurida
Descripció:
La intervenció arqueològica realitzada al castell de Montjuic ha estat motivada pels treballs de modernització i adequació de diferents espais de la fortificació per tal de poder obrir-los al públic. Ha permès documentar diverses estructures que formarien part de la construcció del fortí del segle XVII que a mitjans del segle XVIII fou totalment modificat per a la construcció del castell, la major part del qual encar resta dempeus.
Des d’època medieval es coneix l’existència d’una torre isolada, que amb el pas del temps, cap al segle XV se li van annexar algunes dependències per allotjar els guaites de la torre. Malauradament a nivell arqueològic no s’ha pogut documentar cap estructura d’aquest moment.
No és fins a la Guerra dels Segadors (1640-1652) que el Castell de Montjuïc pren un paper decisiu per a la defensa de la ciutat vers les tropes de Felip IV. Es reforça la torre amb 4 mitjos baluards i un petit fossat, obres que es fan depresa i corrents, nmés en 30 dies. També es construeixen els altres forts: dels Reis, de Sant Ferriol i de Santa Madrona. El gener de 1641 aquesta fortificació aguanta l’assalt de les tropes felipistes. El següents anys es reformen les estructures d’aquesta fortificació, tot i que amb molts dubtes respecte al tipus de fortificació que cal aconseguir, ja que després d’una anys de millores de les estructures existents, decideixe enderrocar-les i construir un nou fortí. L’any 1651, Barcelona està ja en plena guerra i tot i que el fortí funciona a ple rendiment, Barcelona ha d’acabar capitulant i oferint la gestió del Castell de Montjuïc a la corona espanyola, l’octubre de 1652.
La intervenció arqueològica ha permès documentar algunes traces del primer fortí (diversos trams de murs dels baluards) construït durant la Guerra dels Segadors amb les reformes posteriors, prèvies a la gran reforma de mitjans del segle XVIII, l’any 1753. Gràcies a la documentació escrita i a les restes arqueològiques s’ha pogut escatir, en bona mesura com devia ser el Castell de Montjuïc quan Cermeño incià la gran reforma l’any 1753.
Hi hauria dos recintes. Un primer fortí, de forma irregular i format per quatre baluards dels quals, els del front marítim no presenten flancs per la banda interna sinó que els dos angles estan units per una cortina recta. Els flancs mesuraven entre 68 i 88 metres de llargària. Respecte del segon recinte, l’informe parla d’un front de 350 m de llargada
a la banda de la ciutat i que es correspon exactament amb la distància entre els angles dels actuals baluards de Velasco i de Santa Amàlia. Segons la descripció estava compost per un semi-baluard a la banda dreta, amb orelló i flanc recte que correspondria al baluard de Velasco. El flanc que dóna al camp estava definit com un element de dimensions una mica inferiors a l’anterior amb un semi baluard i el
baluard de Llengua de Serp. Des d’aquest darrer hi havia una muralla que enllaçava amb el fortí antic per la banda de mar en la que hi havia tres flancs a diferent nivell.
Pel que fa als fossats, semblaria que no estan del tot acabats, igual com passa amb el camí cobert i que en aquest punt les parets de contenció estaven fetes amb pedra seca. Les excavacions han permès localitzar sota algunes de les sales de l’actual castell, restes del mur de tancament d’aquest camí cobert. El què es desprèn de la recerca arqueològica i de l’estudi documental és que el recinte superior, amb el seu fortí de quatre baluards a les cantonades, estava protegit en els seus flancs sud oest i nord oest per una estructura defensiva avançada formada en primer terme per un fossat l’amplada del qual no hem pogut determinar tot i que, per la posició dels edificis, les seves dimensions devien variar segons el punt.
Algunes parts conservades d’aquest fortí encara estan en ús, com per exemple
una gran cisterna d’aigua situada sota el terraplè del semibaluard de l’extrem meridional del fortí i que tenia un pou amb una pica per extreure l’aigua que se situaria, com el d’ara, en el pati central del fortí.
També hi ha algunes estances en el castell actual que entenem que ja formaven part d’aquest primer fortí, com les naus que trobem a la banda de mar del pati d’armes i dels calabossos que se situen en el nivell inferior: són set sales rectangulars (10,5 x 5 m) amb gruixuts murs de pedra i cobertes amb voltes de canó.
L’accés que comunicava el recinte inferior amb el superior a través del camí cobert. Fou objecte d’una intervenció arqueològica que ens va permetre veure com aquest accés estava conformat per un camí en pendent ascendent que travessava el glacis i que estava protegit lateralment per parets de paredat. Sembla desprendre’s de la
planimetria antiga que en el punt d’inici del camí hi hauria una petita estructura
defensiva que hauria de protegir-ne l’accés, amb peces que farien la funció de garites, una de les quals s’ha pogut documentar arqueològicament.
Les obres del projecte de Cermeño s’inicien l’any 1752 i finalitzen l’any 1779, amb diverses modificacions respecte el projecte inicial, el qual contemplava aprofitar més les estructures existents, que no pas el que es va acabar fent.
El castell de Montjuïc que, com tota instal•lació militar, disposava des de bon començament d’espais destinats a la custodia dels membres arrestats de la guarnició, va patir un procés d’especialització en la funció de presó fins a convertir-se en la funció principal del castell durant bona part de la primera meitat del segle XX.
La funció de centre de comunicacions és la que ha operdurat més al llarg dels segles, ja que des d’època medieval ja es coneix el seu ús com a torre que emetia senyals entre els vaixells i la ciutat.
A parti de 1962 va esdevenir Museu Militar fins l’any 2009 que ha passat a ser un equipament públic de l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
+ 3000 punts d’interès arqueològic geolocalitzats i tipificats.
