La muntanya de Montjuïc està formada per roques sedimentàries (argiles, gresos i conglomerats) dipositats en un delta que, durant el Miocè (fa 15 milions d'anys), desembocava a la mar Mediterrània. Els seus materials provenien de l'erosió del massís de Collserola, de manera que, actualment, dins les roques de Montjuïc trobem còdols de totes les litologies presents en aquest massís (granits i pissarres).
En la part nord i est trobem afloraments rocallosos de gresos d'edat miocena. En superfície trobem blocs de calcària. A causa de l'orientació de la muntanya en aquest vessant, de cara a llevant, les temperatures són una mica més elevades que en altres parts més enlairades o en altres cares, ja que queda resguardada dels vents del nord i la insolació és bona.
Època prehistòrica.
De presència prehistòrica trobem la documentació d'unes coves, conegudes com Coves del Morrot s'ubicaven al sud del Castell de Montjuïc, entorn al jaciment arqueològic del Taller de Jaspi del Morrot.
El jaciment del Taller de Jaspí està situat al peu del Castell de Montjuïc, al nord del vessant que mira al port. L'any 1988 s'efectuà una intervenció arqueològica al Morrot que aportà una cronologia d'època calcolítica.
A més trobem el conegut jaciment 'Sitja del carrer Anníbal', que està situat a la confluència del carrer Margarit i el carrer Anníbal, a la part més septentrional de la muntanya de Montjuïc. Durant les obres constructives d'urbanització del carrer d'Anníbal destinades a permetre la continuació del passeig de l'Exposició, l'any 1988, es va documentar una estructura circular d'època del Bronze Final. El seu deficient estat de conservació impedí, però, determinar la seva funcionalitat.
Al vessant est del Cementiri de Montjuïc i al sud-oest del castell de Montjuïc s'havien recollit, al llarg del temps, nombrosos fragments de ceràmica de pasta grollera fets a mà, de jaspi i de sílex. Presumiblement es tractava d'un assentament prehistòric i proper a una àrea d'extracció de jaspi a l'aire lliure. El material aparegut al jaciment, ens situa en un moment relacionat amb la transició del bronze final a la primera edat del ferro, de finals del segle VII aC. a inicis del segle VI aC.
Època ibèrica.
D'altra banda s'ha documentat arqueològicament l'existència d'un poblat ibèric on actualment s'ubica el Castell del Port, a la banda oest del Fossar de la Pedrera. L'any 1987 es va realitzar una excavació d'urgència al turó del Castell i la terrassa que l'envolta- l'àrea que havia estat menys afectada per l'erosió. Les úniques estructures arqueològiques constatades en el decurs de la intervenció fou la documentació d'un mur fet en sec i aprofitat en època molt recent. Per les seves característiques constructives es podria relacionar amb el poblat ibèric de Montjuïc. Es recollí, també, en superfície, gran quantitat de material ceràmic datat del període ibèric ple i tardà.
Amb motiu de l'Exposició Universal de 1929, J. de C. Serra Ràfols realitzà una sèrie de prospeccions fruit de les quals localitzà un conjunt de sitges amb presència de ceràmica ibèrica al Pont de l'Esparver o Via Magòria. Durant l'any 1990 es va dur a terme una intervenció arqueològica a la Via Magòria, que seccionava el sector en direcció sud-est/nord-oest, deixant visibles a banda i banda de l'antiga via fèrria restes dels retalls de sitges d'època ibèrica. S'hi varen documentar un nombre total de 21 sitges, de les quals se'n varen excavar 15. A banda, 3 sitges més, encara que localitzades, no foren excavades, i es documentaren altres 3 que havien estat ja excavades per en J. de C. Serra Ràfols i seccionades per la Via Magòria.
Època romana.
En primer lloc hi ha documentada una pedrera romana entorn al Fossar de la Pedrera. Les marques de devastació, així com les irregularitats morfològiques que presenta, són diferencials, podent ser atribuïdes a diferents causes, com ara l'aprofitament d'aquelles superfícies de proveïment que serien més adients pel treball i tindrien un major grau de rendiment. L'existència d'escletxes, produïdes per causes tectòniques, que ens queden testimoniades en la roca, podrien haver constituït un dels condicionaments a l'hora d'obtenir la pedra. Explicaria un aprofitament desigual de les diferents zones de l'aflorament, on distingim diversos sectors (sector oest, sector sud i sector est).
Entorn a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, durant la construcció de l'Estadi Municipal l'any 1929, es varen documentar 15 o 16 sitges d'uns 6 metres, algunes reutilitzades com a sepultures. El material més antic data del segle III aC., perdurant fins a l'època romana.
S'ha documentat a partir de la documentació gràfica un forn d'àmfores, a més de trobar una sèrie de retalls reblerts amb rebuigs de forn, i un possible dipòsit d'opus signinum.
També es documentà una necròpolis d'època romana tardana situada entorn al Museu Etnològic. A l'any 1971, en el decurs de les obres d'edificació dels fonaments d'una part del nou edifici del Museu Etnològic, es va documentar una tomba en tègula, de secció triangular, que fou destruïda parcialment per una màquina retroexcavadora. Les característiques de l'enterrament i la manca significativa d'aixovar indicarien que es tractaria d'una tomba de cronologia tardana, entre els segles V i VII dC. Junt amb aquesta tomba no es va trobar restes arqueològiques significatives, tant sols un fragment d'opus signinum i restes de tègules.
Actualment, en aquest indret es troba restes de ceràmica romana en superfície, documentades al talús que queda vist, així com a les zones de jardí on no s'acumula escombraries. S'ha pogut documentar possiblement les restes d'un enterrament en tègules, que correspon al sòl de la mateixa, amb gran quantitat de material d'època del segle V dC., principalment ceràmica sigil•lada clara D. Més al nord, tocant als jardins del darrera de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, i a l'est d'aquest petit jardí on s'acumulen grans blocs de pedra, -possiblement fruit de l'antiga pedrera de Santa Madrona- es pot observar restes d'un paviment d'opus signinum i un dipòsit d'època romana al talús. Hi han restes d'un mur d'època romana ja caigut, amb la qual cosa jaciment arqueològic es troba en un procés de deteriorament constant, fruit de l'esllavissades en aquest indret.
Època medieval
La coneguda necròpolis judaica de Montjuïc es localitza al sud de les instal•lacions del Tir Olímpic i al nord-est de la plaça de la Sardana.
Amb l'enderroc de les instal•lacions del 'Tiro al Pichón' es va dur a terme una exploració en superfície d'un ampli sector que va permetre constatar un mínim de 557 tombes, la majoria d'elles intactes i pendents d'excavació(a falta d'una intervenció al sector oriental de la necròpolis), a les quals s'han d'afegir les 171 ja excavades durant la campanya d'excavació de l'any 1946, datables possiblement entre els segles IX i XIV. A més la presència d'un segon nivell de tombes elevarien considerablement el seu nombre.
Època moderna.
El símbol de la muntanya de Montjuïc és el seu castell. Construït a l'any 1751 per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño. A l'any 2006 es va realitzar una intervenció arqueològica preventiva entorn al fossar, on es va documentar part d'un baluard del Castell de Montjuïc. També ha permès documentar una sèrie d'elements estructurals corresponents al seu sistema defensiu fins ara no coneguts, com el sistema de contraforts interns de la muralla i les dimensions reals del parament exterior. Igualment s'ha revelat l'existència de construccions ja desaparegudes, com la fonamentació 1010, de la que només es podia tenir notícia a través de la documentació. Tots aquests elements es situarien dins el marc de les reformes efectuades al castell a mitjans del segle XVIII per l'enginyer Juan Martín Cermeño.
Permalink Http://cartaarqueologica.bcn.cat/3236
+ 3000 punts d’interès arqueològic geolocalitzats i tipificats.
Tot allò d'interès arqueològic que s'ha trobat a Barcelona
