Descripció:

La intervenció no va comportar l'excavació arqueològica en extensió de tota la superfície que ocupava l'actual plaça, sinó només dels sectors afectats pel projecte urbanístic. Per aquest motiu es considerà que l’estratigrafia no es va exhaurir i, per tant, no es va disposar de tota la documentació a l'hora de presentar la seva evolució històrico-constructiva. Tot i així, s’establiren les següents fases:
-Època prehistòrica (neolític antic) BETA 5535 a 5460 cal B.C. D’aquest període es localitzà una estructura funerària de planta circular. Presentava en el seu interior una sèrie de lloses de calcària disposades al voltant de l’inhumat formant una caixa o cista. D’aquesta inhumació només es conservava part de l’esquelet postcranial. Junt amb l’inhumat es van documentar restes lítiques que estarien relacionades amb la indumentària de l'individu.
-Època romana (segles I-V dc.). Amb la fundació de la colònia de Barcino, s’estructurà també tot el territori al voltant de la ciutat. Es crearen vies, probablement reutilitzant antics camins, d’entrada i sortida de la ciutat. Una d’aquestes era la que sortia de la porta decumana i anava en direcció nord-oest,i discorria per l’indret de l’actual plaça Vila de Madrid. Al trobar-se aquesta via situada en el suburbium immediat de la ciutat, s’usà com a via sepulcral, és a dir, s’utilitzaren els seus marges com a espai funerari. Aquest fet ja quedà clarament documentat amb les excavacions dels anys 1954 i 1956/57. La intervenció del 2000-2003 va permetre conèixer l’ordenació de la resta de l’indret en aquests segles, establint una evolució cronològica i funcional. Així, del segle I dC., es va localitzar una sitja o pou, retallat en el sòl geològic, a l'extrem meridional del traçat de l'antic carrer de la Mare de Déu. El rebliment d’aquesta estructura (5 cànids en connexió anatòmica, 1 crani d’èquid) va portar als arqueòlegs a donar-li un caràcter o funció ritual (possiblement associat al món funerari i a la via sepulcral que es troba a pocs metres vers l’oest). Dels segles II-III dC., a l'extrem meridional del traçat de l'antic carrer de la Mare de Déu, es va poder documentar un àmbit funerari d'època romana (datable entre mitjan segle II i mitjan segle III dC.). Es tractava d'un espai longitudinal d'uns 8,85 m de llargària i uns 5 m d’amplada. Quedava delimitat, pel sud, per un mur de tancament i vers l'est, per un retall fet al substrat geològic. Aquest espai no es va poder delimitar ni per la part nord ni per l'oest. Al seu interior es van localitzar nombrosos enterraments que determinaven la presència, d’almenys, uns 66 d’individus. Aquests enterraments varen ser realitzats utilitzant dos tipus de ritual, el de la incineració (7 individus) i el de la inhumació (47 individus). Tot aquest nombre d’enterraments presentaven diverses tipologies de tombes (incineració en urna, dintre una tomba de tegulae i en caixa de fusta) (inhumacions en fossa simple, en fossa emmarcada per pedres, en tomba de tegulae, dintre una àmfora i en tomba amb forma de cupa). Algunes d’aquestes tombes anaven associades amb ofrenes de diverses tipologies i sense gairebé aixovar. També va ser possible documentar elements que acompanyaven segurament als rituals que envoltaven la mort (banquets funeraris). Per la importància del fet, cal destacar la troballa en el sector sud d'aquest espai d’una tomba del tipus cupa de planta rectangular i bastida amb obra de maçoneria que presentava un revestiment exterior de color vermell. Entre el material moble que es recuperà relacionat amb la cupa va aparèixer una placa de marbre amb una inscripció de temàtica funerària. També es documentà la part inferior d’una ara funerària, feta amb gres de Montjuïc, associada a uns nivells de cendres i carbons i amb una mena d’objecte de fusta. D’altra banda, també cal remarcar la troballa en el sector nord-est de l’àmbit funerari d’una petita estructura de forma rectangular i amb els angles arrodonits, formada per argila cremada i endurida. Es va interpretar com un possible ustrinium. Es va situar la data d’abandonament d’aquest espai funerari a mitjans del segle III dC. (post quem), en un període en el que s’han constatat revingudes d’alguna riera, segurament la que discorria per l’actual zona de les Rambles. D’altra banda, en els límits orientals d’aquesta estructura funerària es localitzaren, tres enterraments més.
Amb la reconversió de l’antiga edificació ocupada per “Parcs i Jardins” de l’Ajuntament de Barcelona en un nou espai museogràfic d’interpretació de la “via sepulcral d’època romana”(BCIN-Zona Arqueològica), es va fer necessari practicar dos sondejos que van permetre documentar més enterraments en inhumació i el pou d’excavació del Sr Serra Ràfols realitzat per accedir a la cupa núm. 1. A la banda interior del local semisoterrat, sota el paviment de formigó de l’edificació es localitzà un estrat d’argila que presentava quatre retalls, dos dels quals presentaven restes de diferents paviments i semblaven formar part de la via funerària o sepulcral d’època romana (segles II-III dC.). Per últim, en el Sondeig 1, es va documentar un pou de planta circular tallat en el sòl natural. A finals del segle III i durant els segles IV-V dC., la zona va patir un canvi morfològic (revingudes de riera), fet que comportà també una transformació en la dinàmica ocupacional de l’indret. Així, l’espai de via sepulcral estava totalment abandonat i cobert per llims. Tot i això, la zona va continuar ocupada durant aquest període. Així, en la zona anteriorment utilitzada com a àmbit funerari i pels seus entorns, es van documentar 5 sitges que estaven retallant alguns dels nivells i alguna tomba que es va ubicar entre finals del segle III i durant el segle IV dC. Cap a la zona central (a l’est de la via sepulcral) es documentaren un seguit de murs molt afectats per construccions posteriors, i quatre retalls de planta totalment informe amb rebliments datats entre els segles IV-V dC. També a la zona més central de la plaça (al nord-est de la via sepulcral) es va localitzar un lacus amb cubeta de decantació de planta circular. El rebliment interior que l'amortitzava es va datar entre els segles IV i V dC. Més al nord d’aquesta estructura, la instal•lació dels tubs per la RSU, va comportar que s’excavés tota una zona (una rasa de metre i mig d’amplada) fins a localitzar nivells d’època romana. Es pogueren documentar estrats, murs, paviments d’opus signinum, paviments de calç, preparació de paviment i un retall informe.
-Època tardorromana i alt medieval. D’aquest període es va documentar altres revingudes de riera, que donaren lloc a la formació de diversos estrats de graves, i còdols en els quals es van poder recuperar diversos fragments de ceràmica antiga molt rodada.
-Època medieval (segles XIV-XV). Es van localitzar diferents estructures i nivells arqueològics relacionats amb possibles habitacions o àmbits domèstics, que semblaven estar marcant l’entramat urbà de la zona en època medieval. Totes aquestes estructures presentaven una mateixa tècnica constructiva, estaven orientades en el mateix sentit (eixos est-oest / nord-sud) i es trobaven fonamentades en els estrats de rierades. En el conjunt d'aquestes estructures es van identificar diverses fases constructives, amb una datació des d’un post quem del segle XIII (monedes del rei Jaume I) fins al segle XV. La disposició que presentaven alguns murs va permetre argumentar l'existència d'un àmbit porticat que podria correspondre al vestíbul d'entrada d'un gran casal noble, finca que originalment ocuparia la part nord del solar, on posteriorment es bastí el convent.
-Època moderna (segle XVI- segle XIX) És en aquest període que la morfologia urbanística de l’indret es transformarà radicalment amb la construcció del Convent de Santa Teresa. La data de fundació d’aquest és de finals del segle XVI (1588) i la finalització de les obres de construcció són del primer decenni del segle XVII. Els treballs arqueològics van permetre documentar la planta de l'església (orientada est-oest), ubicada a la confluència del carrer de la Canuda i de l’antic carrer de la Mare de Déu, el traçat del qual també es va documentar. Al llarg de tota la nau es van localitzar unes 10 tombes d’inhumació. Es tractava d’enterraments en taüt de fusta, la fossa dels quals estava retallant la pavimentació original de l’església i no seguien una orientació ben definida. La intervenció arqueològica del presbiteri i de la capçalera de l'església va permetre documentar tres vasos funeraris els quals havien estat saquejats i posteriorment amortitzats amb material d'enderroc. D'entre les altres dependències del convent documentades cal fer esment de la cripta subterrània de grans dimensions que transcorria paral•lelament a l'ala de llevant del claustre, per damunt la qual estarien les dependències del 'de profundis'. A l'extrem nord, a tocar de la capçalera de l'església, s'hi localitzà l'espai habilitat per a les sepultures dels membres de la comunitat femenina del convent. La data de construcció del conjunt de la cripta s’ubicava a mitjan segle XIX, així ho reflectia la data d'un rajol -1852- que presidia el frontal de la graella de nínxol. Delimitat per la nau de l’església, la cripta, i les ales de servei del convent, es van localitzar les estructures del claustre de la comunitat religiosa.
Època contemporani (segle XX) Fou durant la Guerra Civil (1936-1939) que el Convent de Santa Teresa s’abandonà definitivament. Precisament, fou en algun moment indeterminat durant aquesta guerra que s’habilità un refugi subterrani antiaeri justament sota algunes de les estances i zones del convent. Els passadissos estaven reutilitzant una estructura subterrània relacionada amb els anys en què el convent fou desamortitzat. Al finalitzar la Guerra Civil, el Convent de Santa Teresa fou enderrocat totalment, deixant configurat l’espai com un gran solar buit. Posteriorment, durant la dècada dels 50, aquest solar s’urbanitzà i es creà l’actual Plaça Vila de Madrid.