Pend: prop_34:

La intervenció arqueològica s’efectuà arran de les obres de rehabilitació de les finques Hospital 140-142, Carme 101-109 i el pati interior situat entre ambdues edificacions, que havien de destinar-se a equipaments administratius i socials. L’actuació va permetre obtenir noves dades sobre l’evolució històrica de la zona més pròxima a l’església romànica de Sant Llàtzer.

En primer lloc es documentà la presència d’un tram de calçada d’època romana. Les restes s’han de posar en relació directe amb el paviment documentat en l’excavació del subsòl de la finca Hospital 144 en els anys 90. La posada en comú d’ambdues, va permetre obtenir una visió àmplia i global d’un petit tram de l’eix viari occidental del brancal costaner de la Via Augusta.
S’ha de tenir en compte que les tasques arqueològiques es van acotar a l’àmbit estrictament marcat per l’obra, de manera que no es va poder excavar la calçada en la seva totalitat. Se sap, però, que s’endinsava cap a la fina veïna Hospital 138.
La infraestructura viària es documentà amb 2,6 m. d’amplada i 3,27 m. de llargada; fet que feu pensar que s’estaria al davant de la part central de la via tal com indicaria el fet de no haver documentat cap dels dos límits. En el cas de l’excavació Hospital 144 sí que es va poder documentar el límit nord format per un mur d’uns 0,50 m. d’amplada.
Malgrat l’absència de material associat a l’estructura i a les argiles que l’amortitzen, la intervenció dels anys 90 oferí materials que permeteren acotar la construcció de la via cap a finals del segle I aC. i una reparació cap el segle III dC.

La majoria de les restes arqueològiques documentades, però, estaven vinculades a l’hospital de leprosos des del segle XII, moment de construcció de l’església romànica de Sant Llàtzer, fins el desmantellament de l’hospital a començament del segle XX.
De la fase inicial de l’hospital - segle XII – no s’han documentat restes d’estructures muràries, tot i que no hi ha dubte de la seva existència, ja que des del 1188 hi ha un número important de documents que fan esment de l’hospital de Santa Maria dels Malalts.
Els rebaixos realitzats en l’àrea de la sagrera de l’església permeten localitzar un conjunt de 14 tombes d’aquest període. Dels 14 enterraments, 13 es trobaren en fosses de planta ovalada, directament excavades en un nivell de llims, i una en tomba antropomorfa amb caixa de pedres. Totes les estructures estaven alineades entre elles, fet que denota una planificació de l’espai en el moment dels enterraments.

A partir de finals dels segles XIII-XIV les restes arqueològiques documentades han estat nombroses, així com la documentació relacionada amb les donacions i incidències de l’hospital que en aquell moment ja era anomenat hospital de Sant Llàtzer.
La documentació d’un mur d’amplada considerable i factura excel•lent, que discorria gairebé paral•lelament a la façana meridional de l’església, feu pensar que aquesta estructura podria estar en relació amb el mur de l’hospital.
La documentació d’una finestra en el mur meridional de la capella, juntament amb la documentació d’un forat de pal situat entre el possible mur de l’hospital i l’església, reafirma la hipòtesi de l’existència del pont construït en relació a la llicència donada el 1314 pel bisbe de Barcelona per tal de comunicar la casa dels malalts i el mur de la capella.
També vinculats a aquesta fase de l’hospital es registraren dos pous d’aigua dolça localitzats en l’actual pati. Un dels pous, amortitzat ja en el segle XIV, podria haver funcionat en el moment més inicial del nou hospital o fins i tot en moments anteriors, mentre que el segon hauria format part de l’entramat de l’hospital en moments de màxima esplendor.
El cementiri de l’hospital es trobaria localitzat en l’àmbit nord de la capella romànica en contrapunt a l’edifici de l’hospital situat en el sector meridional, marcant-se d’aquesta manera l’espai dels vius i dels morts.
En aquesta zona d’enterrament es van poder documentar 18 tombes - 9 de simples i 9 de comunes - amb un total de 52 individus, quantitat prou significativa tenint en compte que no es va excavar la necròpolis en la seva totalitat i que, per tant, podrien haver-hi encara un número superior d’inhumats. En la seva àmplia majoria es tractaven d’enterraments d’individus adults (en un 50%), seguit d’individus infantils (un 10%) i finalment alguns adolescents (un 5%). En els enterraments simples en tots els casos els individus eren adults, mentre que en les tombes comunes fou on es localitzaren els individus més joves. La presència de fosses comunes és indicatiu de la concentració de mortaldat en determinats moments.

En base a les dades obtingudes arran de l’intervenció sabem que en el segle XV l’església romànica patí un seguit de reformes estructurals. Es construïren 3 arcs faixons i un contrafort que afectaren de manera directe l’espai ocupat per la necròpolis.
D’aquest mateix moment serien les restes del mur documentat en una de les habitacions de les finques del carrer del Carme. El mur podria formar part d’un seguit de dependències esmentades en algunes fonts on es parla de l’existència d’una rectoria i un alberg.
La zona situada entre l’hospital, en l’àmbit sud, i aquestes noves dependències al nord esdevindria l’espai ocupat pels horts, on s’ha documentat les restes de dues sitges.

D’època moderna es trobaren un conjunt de fosses situades a tocar de la plaça de Pedró. Dels 14 enterraments documentats 9 daten del segle XVIII, 1 de la segona meitat del segle XVI i 3 del XVII.
Una de les tantes conseqüències esdevingudes de la construcció de la capella del Sant Sepulcre entre els anys 1714-1736 fou el desplaçament del cementiri cap a la plaça del Pedró. La construcció d’aquest nou espai va provocar l’enderroc de part de l’hospital del mesells i el traspàs de la majoria de les dependències al carrer del Carme.
Així, es relacionaren dos murs amb aquesta darrera fase en què l’hospital de leprosos fou traslladat definitivament al carrer del Carme. L’ampliació de la zona construïda degué anar en detriment de l’espai destinat a enterraments, fet avalat per la gran concentració de fosses en un petit espai.

Finalment, la documentació dels diversos safareigs i d’una sínia del segle XIX apuntà que l’actual pati esdevingué en aquesta època un espai comunitari del barri del Raval, moment que encara es trobava en ús part de l’hospital en la zona. del carrer del Carme.