Descripció:

Seguint la mateixa dinàmica que altres ciutats europees (Aosta, Ginebra, Lió o Tournai), a Barcino l’origen del conjunt episcopal s’ha de relacionar amb una domus altimperial pertanyent a una influent família pertanyent a la curia de la ciutat.
Foren aquestes famílies aristocràtiques, que havien ostentat el poder polític al llarg del temps qui adoptaren la nova religió, trobant en el càrrec episcopal la manera de perpetuar-se en el poder, mantenint els seus privilegis, preservant les seves propietats i controlant, a més, un patrimoni eclesiàstic cada cop més important.
D’aquesta manera al segle IV dC, la donació a favor de l’església d’una part de les seves propietats possibilità la implantació del primer conjunt edilici cristià a la ciutat. Actualment aquest complex episcopal es troba conservat, en part, al subsòl de la ciutat de Barcelona dins el “Conjunt monumental de la Plaça del Rei”, gestionat pel MuHBa.

Les primeres construccions: la basílica i el baptisteri paleocristià del segle IV.
Des del segle IV dC Barcino comptà amb una basílica de la que, malgrat no s’han trobat restes estructurals, de ben segur es trobava situada sota la catedral actual, hereva del temple romànic, suposant així un continuum temporal del lloc cultual.
Al peu de la ubicació d’aquest primitiu temple paleocristià es conserven restes del baptisteri, conservant, l’angle est de l’edifici, una porta – en origen hi haurien tres- que el comunicava amb la basílica.
El baptisteri es basa en un edifici de planta rectangular amb 225 m. de superfície. Al centre de l’edificació se situava la piscina de la que no es pot delimitar la forma ja que només es conserva un extrem.

L’edificació del grup episcopal al segle V: l’aula, la residència episcopal i l’àrea industrial annexa.
Les importants funcions político-econòmiques atribuïdes als bisbes durant la antiguitat tardana feien necessària l’existència d’una residència digna del seu status i funcions. Arrel d’aquestes necessitats s’hi sumaren dues noves construccions a la basílica i el baptisteri: el palau episcopal i l’aula o sala de recepció.

L’aula es situà al nord-est del baptisteri i es tracta d’un edifici de tres naus destinat a sala de recepció del bisbe, espai per audiències i sala de reunió. L’interior és dividit en tres naus desiguals, conservant, la més oriental, un emplaçament lleugerament elevat reservat per al bisbe.
L’edifici conserva quatre portes: la principal, al nord-oest, estava precedida per un porxo, una altra porta era reservada com a accés principal per al bisbe i la tercera comunicava l’aula amb una sala annexa que disposava de bancs perimetrals. Finalment, l’aula es comunicava amb el baptisteri per un pas situat a la nau lateral.

Les estructures conservades del palau episcopal són més aviat minses. Aquest quedà emplaçat ocupant part de l’antiga domus que havia estat origen de tot el complex episcopal, al costat dels espais de culte: la basílica i el baptisteri.
Així al sud-oest del complex es perfila part de la planta del palau, amb una successió de sales allargades disposades al voltant d’un espai central. Malgrat l’escassetat d’estructures documentades se sap que algunes de les sales del palau estaven pavimentades amb opus signinum.

De manera annexa al complex episcopal hi havia una àrea industrial administrada pel bisbe, com la resta de possessions de la diòcesi, que suposava una substancial font d’ingressos derivats de la seva explotació. Aquesta àrea industrial es basava en dues instal•lacions situades al nord-est de la residència episcopal: una factoria de garum i salaó i una indústria vinícola.

L’ampliació i monumentalització del complex episcopal al segle VI.
Durant el segle VI Barcino fou triada pels visigots com a seu règia, aquest fet i el procés de monumentalització semblen estretament relacionats. A més, amb la celebració del II Concili de Barcelona l’any 599, la seu de Barcino degué voler mostrar un complex que conferís prestigi a la seu episcopal.
Així es va dur a terme un pla d’obres complex i unitari que incloïa la construcció d’una església episcopal de planta cruciforme, un edifici religiós de caràcter palatí i un nou palau pel bisbe. Així mateix, es detecten reformes al baptisteri i a l’aula episcopal; la piscina primitiva del baptisteri fou substituïda per una altra de planta octogonal, a l’aula l’emplaçament del bisbe es realçà amb materials nobles.

L’església cruciforme i la necròpolis associada.
Al segle VI dC es construí una primitiva església cruciforme amb un petit pòrtic a tocar del braç nord. Aquest temple fou reconstruït a finals de la mateixa centúria per tal de bastir un de més monumental. La planta de la nova església comptava amb un creuer i un presbiteri molt desenvolupats en comparació amb els braços laterals i la nau, relativament curts i amb les mateixes dimensions. L’emplaçament de l’altar també continuà essent bàsicament el de la primigènia modificant, lleugerament, el dispositiu on s’allotjaren les relíquies. De l’altar es conserva un fust de columna sota el qual hi ha el loculus per a les relíquies, un cavitat enlluïda amb una teula que serví per tancar el registre. Hi ha evidències que fan pensar que aquest espai proper a l’altar estigués restringit només al clero, restant la comunitat de fidels a la nau central i als braços de la creu.
Al voltant de la capçalera de l’església aparegué una necròpolis, es coneixen 22 enterraments, reservada de ben segur, algunes d’elles, a certs individus relacionats amb el grup episcopal. Aquesta zona estigué limitada per la tanca de l’antic jardí, part de la qual fou substituïda per un pòrtic.
El cementiri va estar en ús entre finals del segle VI dC i la primera meitat del segle VII dC coincidint amb el moment de construcció de la segona església cruciforme.

El palau comtal: residència del poder civil.
Al nord-oest de l’església es localitza un edifici independent organitzat en tres ales rectangulars distribuïts en forma de U al voltant d’un pati obert que articulava el complex i on donaven les façanes principals de l’edifici.
Malgrat es desconeix amb seguretat la funció d’aquest edifici, diversos estudis amb paral•lels evidents fan suposar que es tractés d’un edifici de caràcter palatí, amb funcions administratives relacionades amb el govern de la ciutat, i on s’ubicaria la residència del comes civitatis.
És simptomàtic que a Barcelona el palau comtal del segle IX dC queda ubicat precisament sobre aquest cos reaprofitant les estructures d’època visigoda, suposant una continuïtat en l’ús del sector.

El nou palau episcopal.
Al final del segle VI dC es bastí, sobre les restes de l’antiga residència del bisbe, un nou palau episcopal. L’edifici s’organitza a partir d’un cos central i dues ales gairebé simètriques on les façanes presenten un sistema de torres articulades al llarg d’un llenç, formant una sèrie de cossos entrants i sortints amb un corredor que travessa totes les estances de nord a sud a les dues ales laterals.
L’edifici, que tindria un imponent aspecte fortificat, tenia la intenció de imprimir a l’edifici un caràcter monumental per tal de refermar el poder del bisbe.
La residència s’ubica al centre del complex episcopal, directament relacionada amb els edificis de culte, i ocupa una superfície – la part que es coneix- de 23 per 25 m. (prop de 600 m. quadrats). Sembla que l’edifici comptava al seu angle nord-est amb una estructura relacionada amb l’aigua que, si bé en principi es pensà que es tractava d’una estructura litúrgica, estudis posteriors l’han permès interpretar com una instal•lació més funcional com ara una latrina o un bany privat.
L’estudi de la fisonomia de l’edifici permet veure exemples comparatius previs en residències d’alts funcionaris o en les vil•les palatines de l’antiguitat tardana, a més de l’influència clara de l’arquitectura militar emprada a les fortaleses bizantines del nord d’Àfrica.
És evident que la remodelació de les estructures del complex episcopal al llarg del segles produí una modificació dels espais de trànsit que a partir del segle VI es tornà més complexa donada la dinàmica constructiva encetada en aquesta centúria. La recuperació de la planta del complex episcopal permet veure dos eixos principals de trànsit entre els diferents edificis. Aquests dos eixos suposen la fossilització de dos trams viaris primitius; un correspon a un antic cardo minor, monumentalitzat al segle VI amb un gran pòrtic, que comunicava el palau episcopal amb la catedral, el segon, transversal a l’anterior, conduïa del palau episcopal a l’aula de recepció.
Establir la circulació al complex est es força més complicat donat l’estat de conservació de les restes, únicament a nivell de fonamentació. Tot i així, sembla que un dels accessos al complex es feia per un antic cardo minor, ara un estret passatge, al sud de la necròpolis que acompanya l’església cruciforme, on s’establí un cos de guàrdia que cegà l’intervallum en aquest sector.