Descripció:

La intervenció arqueològica fou motivada per la situació de la finca, al bell mig del nucli antic de Barcelona, en un espai ocupat des d’època romana i que, a l’edat mitjana, formava part del recinte del call jueu.
Diversos estudis afirmaven l'existència de la sinagoga major de Barcelona en el lloc motiu de la intervenció. Malgrat la remodelació de l’edifici a partir del segle XVII, la propietat tenia interès en documentar el subsòl per si encara es poguessin localitzar restes anteriors a aquesta data, tal com havia quedat demostrat en el sondeig realitzat per l’arqueòleg Pere Lluís Artigues l’any 1997.
L’anàlisi de l’estratigrafia i les relacions entre les diferents unitats estratigràfiques permeteren observar alguns trets que calgué tenir en compte a l’hora de redactar els resultats de la intervenció arqueològica.
1.No hi havien estrats purs o tancats. Entenent per “estrat pur o tancat” qualsevol estrat al qual tot el material arqueològic que s’hi documenti correspongui a un mateix període històric.
2.Indefinició ceràmica. Tot i haver-hi molts fragments de ceràmica, un elevadíssim percentatge no tenien forma.
3.Estructures aïllades. Les poques estructures localitzades durant la intervenció estaven aïllades les unes de les altres. Generalment no hi havia contacte físic entre elles i només coincidien en el seu arrasament parcial en el moment de construir l’edifici del segle XVII.
4.Desaparició de seqüències cronològiques. La resposta la trobem en la construcció del semisoterrani de l’edifici que es va aixecar en el lloc a partir del segle XVII; l’extracció de terres per guanyar volum per sota la cota del carrer va facilitar la destrucció d’una àmplia seqüència històrica. És possible que els murs existents a finals de l’edat mitjana, si no tots, en part, fossin els mateixos que perduraven des de l’alta edat mitjana.
Durant la intervenció arqueològica es van poder diferenciar cinc fases històriques en l’evolució de l’indret.

Fase romana: es van localitzar tres murs que estaven en ús en època tardoromana. A banda d’aquestes estructures, hi havia uns carreus que formaven part del mur perimetral del carrer Marlet que tot i ser de factura romana, es deduí que no es trobaven in situ i que havien estat reaprofitats en època posterior.

Fase altmedieval: perduració de les diferents estructures en el temps i, com a conseqüència, l’orientació de les mateixes, tant si n’anul•len les anteriors com si se’n construeixen de noves.

Fase baixmedieval: es va documentar un retall, amb el seu posterior farciment, que corresponia a aquesta època. Se’n desconeixen estructures específiques construïdes de nova planta, però els resultats de la intervenció fan pensar que es mantindrien els murs provinents de la fase anterior. Cal tenir en compte que l’estratigrafia baix medieval va ser arrasada en el moment de construir el semisoterrani.

Fase moderna (segle XVII): Es construeix l’edifici actual. De les fases anteriors es conservava algun mur que s’aprofità per assenta-hi part del mur perimetral del carrer Marlet; la resta d’estructures estaven escapçades i anul•lades. D’aquest moment es pogué documentar un paviment de pedres i còdols, un altre paviment de rajoles que va servir per reparar l’anterior, un pou i un dipòsit.

Fase moderna/contemporània (finals s. XVIII-XX): Es produïren reformes interiors. Els paviments foren substituïts progressivament, s’anul•laren el pou i el dipòsit, es tallà l’accés interior amb la resta de l’edifici i s’obriren nous accessos des del carrer. També es construí una cisterna i tres clavegueres que hi comunicaven.

La dificultat radicà en vincular les estructures localitzades a l’edifici de la sinagoga major de Barcelona, ja que un edifici d’aquesta mena no té unes característiques especials que el poguessin diferenciar dels edificis veïns. Al lloc es van poder documentar estructures d’època altmedieval que, molt probablement, van perdurar fins a la construcció de l’edifici actual.