Resultats: Positius. Estratigrafia no exhaurida
Les obres d’obertura de la Via Laietana, iniciades l’any 1908, van ocasionar l’enderroc de nombroses edificacions d’interès historicoartístic. La casa Padellàs, ubicada al núm. 25 del carrer Mercaders, va quedar afectada pel nou traçat urbà. L’edifici va poder ser recuperat i desmuntat pedra a pedra, l’any 1931 es procedí a la seva reedificació a la Plaça del Rei.
Davant la documentació arqueològica a la Casa Padellàs, Agustí Duran i Sanpere -director de l’Arxiu Històric de la Ciutat- continuà l’excavació iniciada a la finca del carrer Veguer núm. 4 cantonada amb Plaça del Rei núm. 11 a l’any 1931. A la plaça, la construcció d’una font d’estil neogòtic i la col•locació d’una columna del temple d’August dificultaven la documentació del subsòl. Els treballs arqueològics varen documentar un seguit de pous per a fondre les campanes de la Catedral de l’any 1849.
La primera estructura documentada corresponia a un paviment d’”opus signinum” sense límits precisos, la part conservada tenia com a mides màximes 3,18 m. de llargària per poc menys d’amplada. Els extrems d’aquest paviment eren a un metre de profunditat sota el nivell modern de la plaça i no foren trobades restes de murs que poguessin ésser indici dels límits originaris del paviment.
Sota el paviment aparegueren setze sepulcres amb diversa orientació, formats o bé per teules planes, a dues vessants, o bé per àmfores. Pertanyien a la primera tipologia onze sepulcres i quatre a la segona. Quedà a part un altre enterrament, amb un esquelet gairebé íntegre, voltat de fragments de “tegulae” i d’àmfores en un desordre complet. A tocar dels sepulcres hi havia molts fragments de teules planes, procedents, probablement, d’altres enterraments, destruïts per la remoció de les terres per part dels fonedors de campanes a la meitat del segle XIX.
La necròpolis semblava limitada per un angle de parets, una de les quals era sensiblement paral•lela al mur de la capella de Santa Àgata i així mateix, per tant, a la muralla romana que serveix de base a la capella. Al costat de la paret es documentà les bases de tres columnes, que s’interpretà com a restes d’un pòrtic anterior que ja fos destruït al temps de practicar-se les inhumacions. També, s’estipulà que aquestes parets constituïren el clos de la necròpolis el fet de no haver trobat cap altre sepulcre més enllà d’aquests límits i el paral•lelisme que els enterraments immediats a les dues parets de l’angle guardaven amb aquestes parets.
L’àmfora d’un dels sepulcres descansava sobre una lleugera capa de fusta carbonitzada formant creu amb l’àmfora, com si hagués estat part d’un baiard per a portar l’àmfora i que quedés enterrat juntament. Així mateix, un altre sepulcre de “tegulae” presentava, si bé no tan clarament, un llit de fusta consumida. Es desmuntaren els sepulcres, conservant-ne els elements, i alguns dels sepulcres foren reconstruïts al Museu d’Història de la Ciutat. No obstant aquest fet, restaren a l’emplaçament originari dos sepulcres com a testimonis del nivell de la necròpolis en relació amb l’estrat arqueològic inferior.
Seguint amb els treballs arqueològics, es documentaren dos dipòsits de planta quadrada amb la paret que correspon al carrer de la muralla construïda amb blocs ben escairats de pedra, ben disposats. L’interior era arrebossat i tenia els angles protegits pel cordó hidràulic. Per la vora superior d’un dels dipòsits corre una canalització formada per teules corbes posades directament damunt la terra que omplia el dipòsit. Prop dels dipòsits, un espai pavimentat amb lloses bastant regulats. En aquesta zona aparegué entre la terra un fragment de llosa de marbre amb part de les darreres línies d’una inscripció sepulcral dedicada per “C. Granius” i “Emilia”.
La interpretació d’Agustí Duran i Sanpere del jaciment excavat entre els anys 1931-1934, es basava en la de llur construcció, contemporània o poc posterior a l’edificació de la muralla, representada principalment pels dos dipòsits i els “dolia” i la d’un ulterior aprofitament de les runes confirmada per la presència dels elements del suposat pòrtic, que envaeix part del carrer de la muralla, i per la utilització dels dipòsits reomplerts.
L’estudi exhaustiu de les restes arqueològiques per part de l’arqueòloga Julia Beltrán de Heredia, que reinterpretà el subsòl de l’actual Plaça del Rei com a una indústria relacionada amb l’explotació de recursos marítims que a l’època romana es coneixien com a “cetaria”. La factoria es trobava a l’angle d’una “insula” i la seva façana donava a un “cardo minor” porticat. La instal•lació de peix ja funcionava al segle III dC., com ens indica el material arqueològic aparegut en algunes estructures. La instal•lació s’articulava al voltant d’un pati interior a l’aire lliure al qual donaven les diverses estances. Al pati es disposaven alineats, dos gran dipòsits destinats a la salaó del peix i una sèrie de piletes més petites que contenien la pasta del “garum”.
Els dipòsits, orientats al sud-est, estaven coberts per una teulada de “tegulae”, una espècie de cobert que es recolzava en uns pilars d’obra. La teulada protegia el contingut dels dipòsits de l’aigua de pluja i de l’exposició directa al sol, alhora que permetia la ventilació. Els dos grans dipòsits de salaó estaven disposats arran de terra i envoltats d’una petita plataforma o podi, des d’on els treballadors hi podien abocar amb facilitat la sal i el peix.
El pati interior estava pavimentat amb lloses i “opus signinum”, paviments que formen dos passadissos de circulació independents. Els seus pendents pronunciats facilitaven el trasllat de la sal i del peix i permetien l’evacuació ràpida de l’aigua de neteja fins a un embornal perfectament conservat.
La zona situada a l’oest del pati presentava un gran buit arqueològic, ja que gairebé no s’hi varen conservar estructures. Al sud-oest es situaven tres estances on es conservaven sis “dolia”. Una de les estances envaïa part del vial públic i ocupa l’espai comprès entre dos dels pilars de l’esmentat pòrtic d’ús públic del “cardo minor”. A l’interior, se situava un gran “dolium” que presentava d’un forat pel seu buidatge comunicat amb una claveguera en la qual encara es conservaven atrapades un munt d’escates, espines de peix i pues de garota.
Cal destacar la presència d’una sala allargada, comunicada amb el pati interior, on probablement s’espedaçava, es trossejava i rentava el peix. A l’interior d’aquesta sala es conserva una pica, amb un desguàs central, connectava directament a una claveguera, on segurament s’hi rentava el peix amb aigua dolça.
Al nord-oest hi ha una gran sala de planta rectangular que també comunicava amb el pati interior i que probablement estava destinada a emmagatzemar-hi el producte, “garum” i peix salat ja envasat, tot esperant-ne la comercialització.
Al segle VI dC., es va incloure un nou complex eclesiàstic a l’est, en la qual destaca una part de l’església episcopal de planta cruciforme amb un petit pòrtic a tocar del braç nord. Al cap de poc temps, aquesta primera església i el seu entorn van ser totalment reconstruïts, per bé que mantenint el més fonamental de l’organització precedent.
Cal destacar que totes dues construccions, la primera i la segona església, estan adossades a la paret nord-oest de les dues sales rectangulars que continuaven en ús i que es manté el traçat peculiar de la tanca de jardí, que mor a l’angle del braç nord de les dues esglésies successives. L’església cruciforme tenia un caràcter martirial, associat a una necròpolis. Els enterraments intramurs estaven reservats a una població particular. Al voltant de la capçalera de l’església cruciforme, van aparèixer les primeres sepultures. La zona de necròpolis es va desenvolupar en una àrea a celobert, limitada i tancada per una tàpia que correspon a l’antic jardí. Al nord-est, la tanca fou substituïda per un pòrtic monumental que mostra la importància de l’àrea funerària.
El cementiri va estar en ús durant poc temps: els enterraments indiquen un període comprès entre finals del segle VI dC. i un moment poc avançat de la primera meitat del segle VII dC., data que confirma la cronologia proposada per l’església amb la qual està vinculada. Només es coneixen 22 inhumacions individuals practicades en àmfores o amb una coberta de “tegulae” a doble vessant, per bé que el nombre d’enterraments que es va practicar degués ser lleugerament superior. Un nivell d’”opus signinum” segellava les tombes de la necròpolis; l’orientació de les tombes era atípica, no respon a la clàssica disposició est-oest, i els enterraments presenten un cert desordre difícil d’explicar.
Tipus: Toponímia / nomenclàtor | Data: 12/06/1980
Plaça del Rei
El nom prové del fet que hi dóna al davant el palau reial dels comtes de Barcelona i la seva capella, anomenada de Santa Àgata. Data, almenys, del segle XIII. Al llarg dels segles ha estat testimoni d'innombrables fets històrics.
Permalink Http://cartaarqueologica.bcn.cat/836
+ 3000 punts d’interès arqueològic geolocalitzats i tipificats.
Tot allò d'interès arqueològic que s'ha trobat a Barcelona
