Descripció:

La intervenció arqueològica realitzada a l’avinguda de la Catedral es va dur a terme en tres fases successives, per a les quals va caldre una metodologia diferent:
1ª Fase: Va consistir en una campanya de prospecció detallada de l’àrea a excavar. Es van obrir i excavar diferents cales de cap a cap del solar de l’avinguda, des de la plaça d’Antoni Maura fins a la plaça Nova. Aquestes cales van confirmar la presència de restes arqueològiques al subsòl de l’avinguda i es comprovà l’alt grau de degradació i l’absència d’edificacions de marcat caràcter monumental.
2ª Fase: Excavació general en extensió de la zona ocupada per la construcció del pàrking.
3ª Fase: Seguiment i control de les rases que es van efectuar al llarg de tota l’avinguda, per poder emplaçar els nous serveis públics afectats per la construcció del nou equipament – reorganització del sistema de canalitzacions i col•lectors- , especialment al costat sud de l’aparcament a construir.
Amb aquests treballs es van documentar un conjunt d’estructures que es podrien englobar en 4 fases cronològiques diferenciades:
De la primera fase, d’època romana, es van documentar diversos elements aïllats. Entre la plaça Nova i el Pla de la Seu es va localitzar una part del fossat, que transcorria més o menys paral•lel a la muralla i que, a mesura que s’apropava als aqüeductes s’anava tancant en direcció a la línia de la fortificació. Es tractava d’un gran retall a la roca amb una secció en forma de U, que enregistrava una fondària màxima de 6 m. respecte al nivell de superfície. La planta completa d’aquesta estructura no es va poder descobrir perquè quedava en gran part fora de l’àrea a excavar i a més a més estava tallada per part dels serveis moderns que passaven per l’avinguda. Els materials arqueològics que es van trobar en els estrats de rebliment del fossat van evidenciar que va ser concebut a principi del s. I dC. - quasi simultàniament a la construcció de la primera muralla- i que ben aviat i durant tot l’imperi, aquest espai es va anar reomplint amb tota mena de deixalles.
Una altra troballa que cal destacar de l’excavació va ser un conjunt de sitges, reblertes la majoria d’elles cap als segles V i VI dC. Es van trobar escapçades, i per tant no es coneixen exactament les dimensions però els fons oscil•laven entre 1 i 1,5 m. de diàmetre. La concentració més gran d’aquestes estructures es va trobar a la zona de l’actual plaça Nova, tot i que se’n van localitzar per tota l’àrea d’excavació.
D’altra banda, de l’època de l’alt imperi es va localitzar la fonamentació de diversos pilars dels dos aqüeductes que subministraven aigua corrent a la ciutat de Barcino des del s. I dC. Un d’ells canalitzava l’aigua des del riu Besòs i l’altre, potser des de Collserola. Seguien recorreguts força incerts fins a penetrar paral•lels al recinte de la ciutat pel costat de la porta nord-oest. L’excavació va permetre confirmar els trams finals d’aquestes conduccions, perquè va posar al descobert tres basaments de l’aqüeducte que transcorria per l’actual carrer dels Arcs i dos del que seguia pel carrer dels Capellans i pel carrer Durant i Bas, on l’any 1988 van ser descobertes altres restes de la mateixa construcció. En ambdós casos els pilars eren de planta quadrada i en el seu origen tenien unes dimensions de 2 x 2 m. Estaven realitzats amb la tècnica de l’Opus caementicium.
Finalment, també es van documentar restes de dos murs fets de pedra irregular lligada amb argamassa i un fragment de paviment d’opus signinum. Tant la seva situació, a la cruïlla de l’avinguda de la Catedral amb el carrer de la Tapineria, com el material ceràmic d’aquestes estructures, van fer pensar que formarien part de la vil•la suburbana localitzada a la plaça Antoni Maura, l’any 1954.
D’època medieval, es van documentar un nombre considerable de sitges que van proporcionar ceràmiques espatulades del segle XI. Sembla que el solar de l’avinguda de la Catedral va continuar essent un espai eminentment agrícola, i que no va ser fins al s. XI que se’n va iniciar el procés d’urbanització, que va quedar consolidat durant els segles XII i XIII segons les fonts documentals. Del segle XIV, es van localitzar en el solar una sèrie de pous morts de planta circular i secció cilíndrica, que presentaven un seguit de graons excavats en la paret interna a manera d’escala.
D’època moderna, les restes arqueològiques eren extremadament pobres, aïllades i disperses. Es va documentar el mur d’una habitació pavimentada amb rajoles vermelles de terra cuita, i també dos petits envans, corresponents a habitatges anteriors a mitjan segle XVI, abans de la creació del Pla de la Seu el 1546. Sembla que es van construir davant les escales que actualment donen accés a la plaça. Per altra banda, també es va localitzar un abocador de planta quadrangular amb ric material ceràmic datat entre el 1600 i el 1670 i un pany de mur al qual s’hi adossava. Les remodelacions posteriors de les cases del sector van inutilitzar l’abocador i van utilitzar la paret com a fonamentació de la nova casa estructurada.
Per últim, d’època contemporània es va poder testimoniar àmpliament el darrer moment d’ocupació del solar, abans de l’enderrocament de les cases que l’ocupaven, realitzat entre els anys 1942 i 1957. Es va reconstruir una part del traçat dels antics carrers i places de la zona afectada, que segons les fonts eren d’origen medieval. De la plaça Nova, i en direcció cap a l’actual Via Laietana, naixien dos carrers paral•lels, el carrer de la Corríbia i el de l’Infern. En els dos casos s’havia conservat el darrer sistema de sanejament, integrat per una claveguera central i una sèrie de ramals, tots de secció rectangular, de 40 x 70 cm. de caixa, i construïts amb tapadora de lloses de pedra allargades, parets de pedra i maó i fons enrajolat a la mescla. Tanmateix també es va poder comprovar l’existència d’una xarxa més antiga en desús al carrer de la Corríbia, que consistia en un mur fet de pedres petites i morter de calç, travessat per un tub de terrissa vidrada per l’interior. Quant a la pavimentació vial, només es va trobar un sòl de grans llambordes de granit al carrer de l’Infern. Per altra banda, es van documentar els vestigis de les illes de cases entre aquests dos carrers. Corresponien a restes de fonamentacions de murs de façana o mitgers, clavegueres domèstiques, paviments i en alguns casos soterranis. Concretament, es van localitzar restes de l’illa de cases que s’adossava a la muralla, entre la Plaça Nova, el carrer de la Corríbia i les escales de la Seu. Cal destacar la casa núm. 10, on al seu interior es localitzà un conjunt de quatre dipòsits de terrissa, possiblement aptes per a contenir oli, i un pou de planta circular fet amb carreus de pedra. L’illa de cases delimitada per la plaça Nova, el carrer de la Corríbia, el de Ripoll i el del Bou de la plaça Nova era de forma irregular. Destacava l’habitatge de planta asimètrica que corresponia al núm. 2 del carrer Bou de la plaça Nova. En un moment poc precís del segles XVIII i XIX es van construir tot un seguit de soterranis en aquesta finca; es va poder determinar la funció de cambra frigorífica que exercia el més proper a la plaça Nova, el qual, segons les fonts escrites corresponia a una coneguda xarcuteria ubicada en aquest indret. També cal mencionar el casal corresponent al núm. 15 del carrer de la Corríbia. Segons documents escrits, era una casa gremial i estava situada davant el Pla de la Seu. D’aquesta construcció destacava un gran pis enllosat amb pedra, que pertanyia a un pati interior similar als que es conserven en els palaus del carrer Montcada.
Per altra banda, la finca del núm. 16 del carrer del Bou de la plaça Nova s’hi va localitzar un forn de pa, al qual s’accedia per una escala descendent des de la planta baixa de la casa. De l’estructura de combustió es va conservar la xemeneia i la cambra de foc, que estava coberta amb una cúpula rebaixada, feta de maons disposats en espiral, la qual estava separada de la planta baixa per una cambra refractària reomplerta de sorra. A més a més, s’hi va documentar el paviment de l’obrador, fet de lloses de pedra, un recambró per acumular la llenya i dues fornícules d’ús divers. Per últim, mencionar que la finca núm. 13 del carrer de la Riera de Sant Joan també contenia un forn de pa. Aquesta casa tenia tres àmbits: el primer era la planta baixa, sota la qual hi havia la sala subterrània, a la qual s’accedia per una escala adossada en una de les parets, i que donava a la cambra de cocció del forn; l’altre era una habitació d’ús incert, pavimentada amb rajoles vermelles. I per últim, la cuina, on també hi quedaven restes del recobriment de la paret fet amb rajoles blanques de València, alguna d’elles amb motius florals.