Descripció:

La intervenció arqueològica efectuada al carrer de la Palla, núm. 19-21 va consistir en l’excavació en extensió de tota l’àrea afectada per la construcció d’un soterrani. Degut a la complexitat de la configuració interna de l’immoble, es va dividir l’àrea d’actuació en nou sectors:
-Sector 1: corresponia a l’espai que ocupava l’església de l’hospital de Sant Sever. En aquest sector, amb una superfície d’uns 77 m², es va assolir una profunditat de 3,14 m., a la zona de la cripta, i 2,54 m. al costat de l’entrada.
-Sector 2: el claustre o pati, amb una superfície de 63 m², es trobava delimitat per l’església a l’est; per dues galeries porticades, al sud i a l’oest i, finalment, per una altra galeria, actualment desapareguda, i la sagristia al nord. Es va excavar una seqüència estratigràfica amb una fondària màxima d’1,80 m. respecte a la cota inicial.
-Sector 3: aquest àmbit de la intervenció corresponia a la zona de pas o passadís que comunicava l’androna, situada a l’oest, amb el pati o claustre, localitzat al nord. La seva superfície era d’uns 12 m² i es va assolir una fondària fins al terreny geològic que oscil•lava entre 1,74 m. i 2,94 m.
-Sector 4: espai que ocupava l’antic celler, rebost i pastador de l’hospital. L’àrea prospectada dins d’aquest sector, amb una superfície d’uns 22 m²., va assolir una profunditat d’uns 2,50 m. fins al terreny geològic.
-Sector 5: androna o pati interior. Situat al costat de l’entrada de l’església, es va excavar parcialment un espai de morfologia el•líptica de 7,7 m².
-Sector 6: La sagristia, de planta gairebé quadrada coberta amb volta d’aresta, presentava una superfície d’ aproximadament 18 m². A diferència dels anteriors sectors tan sols es va realitzar una excavació parcial d’uns 0,50-0,60 m de fondària.
-Sector 7: capella de l’església i àmbits localitzats darrera d’aquesta. L’estança es caracteritzava per les seves reduïdes dimensions, aproximadament uns 9,5 m²., amb una planta rectangular. Pel que fa a la cambra situada darrera de la capella, amb una superfície de 29,60 m²., es va realitzar un rebaix general de 0,50-0,80 m de fondària.
-Sector 8: galeries o pòrtics que volten el claustre de l’hospital. La zona excavada de la galeria del claustre, va ser d’una superfície de 17,62 m²., Cal dir que aquest sector, excavat parcialment a les campanyes dels anys 2005 i 2006, també es va rebaixar parcialment fins assolir la cota establerta per direcció d’obra.
-Sector 9: arxius i estudis. Espai que, situat al costat de l’accés a l’hospital, es destinarà a una estació elèctrica. Aquest sector no s’excavarà fins que es reprenguin les obres de reforma de l’edifici.
A partir de l’anàlisi de les relacions estratigràfiques, dels materials recuperats, i de les estructures documentades es van poder establir un seguit de fases o moments cronològics:
La fase més antiga que es va documentar corresponia a una estructura negativa artificial localitzada als sectors 1, 3 i 4, que es relacionava amb el sistema defensiu de la colònia de Barcino. Es tractava d’un vall o fossat complementari que envoltava el recinte emmurallat, anomenat fossa fastigata (JOHNSON, A, 1983), que transcorria més o menys paral•lel a la cara exterior de la muralla, situada a uns 45 m. de distància en direcció sud. L’estructura es configurava a partir d’un retall practicat directament en el terreny geològic amb un perfil en forma d’U, del qual es va recuperar una longitud total d’11,99 m., una amplada superior de 5,60 m. i una potència estratigràfica que oscil•lava entre 1,24 i 1,40 m. de fondària. La construcció d’aquest sistema defensiu s’hauria de situar en el mateix moment o immediatament desprès de la construcció de la primera muralla de Barcino, és a dir, entorn al segle I dC. En aquesta intervenció no es van poder documentar nivells amb una cronologia propera al moment de construcció de l’estructura. Però sí que es va poder constatar l’amortització d’una forma progressiva des dels segles III - IV fins al V dC, perdent d’aquesta forma la seva funció originària amb el temps. Posteriorment a la construcció d’aquesta estructura i al inici del seu colgament, a banda de la presència d’algunes fosses de funcionalitat indeterminada al sector nord del pati es va trobar una petita necròpolis. Aquesta es trobava formada per dues fosses practicades en el terreny geològic amb enterraments individuals que es disposaven de la mateixa manera, és a dir, orientades en direcció nord-oest/sud-est i sense cap tipus d’aixovar o element ornamental. A nivell tipològic un dels enterraments es diposità en una fossa simple, sense que es documentés cap tipus de coberta o calaix i, d’altra banda, el segon individu, molt malmès per les filtracions de ciment procedents de les pantalles del soterrani, conservava part de la caixa de tegulae encabida en una fossa de planta rectangular. A partir de la seqüència estratigràfica, es va atribuir a aquests enterraments una àmplia cronologia entre els segles III i IV dC.
Als segles V - VI dC, l’ocupació d’aquest espai va disminuir substancialment. D’aquests moments tan sols van aparèixer algunes fosses de morfologia i funció indeterminada; dues estructures de combustió i una alineació de pedres que es van vincular amb diverses ocupacions relacionades amb activitats de caràcter temporal o esporàdic. L’absència d’estructures o restes rellevants fins a època baix medieval responia òbviament al fet que es tractava d’un indret no urbanitzable, ja que es situava a pocs metres de l’exterior del recinte emmurallat. No obstant, es va documentar la presència de ceràmiques de superfície espatulades de tradició carolíngia, cronològicament situades entre els segles IX - X, en nivells amb força quantitat de materials ceràmics dels segles V - VII dC, que no es relacionaven amb cap estructura d’habitació.
Així, doncs, les restes constructives més antigues no es van trobar fins a l’edificació d’un conjunt de cases d’època baix medieval (segles XIII - XIV) sobre les quals s’establí l’hospital. Lògicament les successives modificacions i reformes estructurals de l’edifici, principalment les del segle XVIII i XIX, van alterar notablement la fisonomia de les construccions originals. A nivell arqueològic, en primer lloc, es va detectar una anivellació o arranjament de la zona prèvia a la construcció de les edificacions. A la major part dels sectors es va documentar la presència d’un nivell d’argiles de color marró fosc amb material ceràmic dels segles XIII - XIV, bàsicament fragments decorats amb policromia del tipus verd i manganès, així com de ceràmica vidriada. A continuació, a migdia de l’actual església, es va trobar un mur de fonamentació que, amb una orientació est/oest, travessava bona part del immoble i funcionava com una mena d’eix transversal o límit entre la zona d’hàbitat i l’hort, situat a la part posterior de la finca. A aquesta estructura se li recolzava un tram de mur mitger orientat nord/sud, que delimitava dos àmbits, parcialment documentat ja que s’estenia fora de l’àrea on es va realitzar l’excavació. D’altra banda, entre els Sectors 2 i 3, es va localitzar una altra estructura de fonamentació, en aquest cas de planta quadrada que funcionava com una mena de contrafort del mur transversal. A l’oest del mur mitger, dins d’uns dels àmbits de la zona destinada a l’hàbitat, va aparèixer el dipòsit subterrani on es conduïen les aigües brutes o residuals de l’edifici. En canvi, cap a l’est, es van trobar un conjunt de pous o retalls de molta profunditat i de boca relativament estreta, així com una estructura de funcionalitat indeterminada. D’altra banda, a l’antic pati o hort de l’edificació baix medieval, es van trobar dues fosses de grans dimensions. La primera, situada en el sector de la capçalera de l’església, es trobava molt malmesa arran de la construcció de la cripta. En canvi, la segona, localitzada al nord-oest del pati, fou reblerta amb dos estrats força homogenis compostos d’argiles, llims i graves, amb evidències d’haver contingut aigües estancades. El retall semblava relacionar-se amb una estructura pètria o muret de pedra seca situat molt a prop del límit superior est de la fossa. Aquest conjunt, es va interpretar com una bassa que permetria la recol•lecció i contenció d’aigües d’origen pluvial o recaptades de torrents o rieres properes. Finalment, a nivell general, la major part d’aquestes estructures foren obliterades entre els segles XV i XVI.
Al segle XVI, es van construir nous espais i instal•lacions per satisfer les necessitats sanitàries i espirituals dels malats que residien a l’hospital. Habilitada a la part posterior del immoble, s’edificà una església d’una sola nau de planta rectangular amb la capçalera plana. A partir de la seva disposició, tècnica constructiva dels murs, així com pel retaule conservat actualment al Museu Diocesà de Barcelona, l’origen o construcció d’aquest espai es produeix a la primera meitat del segle XVI. Cal dir que en aquesta intervenció no es va documentar cap estructura o nivell de circulació associada a l’església original, ja que segurament es van veure afectats per les reformes dels segles XVIII i XIX. L’espai de culte es completava amb una capella dedicada a la mare de déu, situada al lateral est de l’església, i una sagristia. Aquesta última, de planta quadrada coberta amb volta d’aresta, es localitzava al costat oest de la capçalera quedant integrada dins del pati o claustre de l’hospital. Segons es desprèn de l’estudi històric de la finca, sembla que aquesta es va construir al llarg del segle XVI, un cop aixecada l’església (ORTEGA i VILLAVERDE, 2004). L’excavació parcial de l’interior de la sagristia va permetre la documentació d’un conjunt de fonamentacions o basaments de petites dimensions i planta quadrada que ocupaven la totalitat de l’estança. A partir de la morfologia i distribució d’aquestes estructures, es va interpretar que el terra o paviment original de la sagristia, probablement de fusta, es recolzava sobre aquests pilars que alhora estarien col•locats directament a sobre o enterrats superficialment sobre el terreny ja rebaixat. Aquesta tarima o plataforma elevada resultaria un mecanisme eficaç que permetria l’evaporació de la humitat a través d’una cambra ventilada i d’uns dispositius o canals que facilitarien la circulació de l’aire. D’aquesta forma, es protegien o salvaguardaven objectes de valor que s’hi custodiaven, com per exemple ornaments, vasos sagrats o el registre parroquial.
Pel que fa les estructures d’hàbitat, dins de l’espai destinat al celler, rebost i pastador de l’hospital (Sector 4), es va documentar l’obliteració d’un dipòsit o fossa sèptica i d’una estructura indeterminada . D’altra banda, al Sector 2 o pati es localitzaren dos pous dels quals no es va poder precisar la seva cronologia, encara que la presència d’un pou dins d’aquest espai es documenta d’antic. La reforma més important de l’hospital, detectada tant a nivell arquitectònic com arqueològic, es va produir a la segona meitat del segle XVIII . En aquell moment es va desenvolupar un procés de remodelació integral que acabarà per configurar l’actual estructuració interna de l’edifici, així com la construcció d’una nova i àmplia xarxa de canalitzacions de desguàs. També destaca la construcció de les galeries o pòrtics del claustre o pati que es localitza a la part posterior de l’edificació.
Arqueològicament, es constatà l’aparició de nous espais o àmbits, com el situat entre l’actual passadís que connectava el pati interior amb el claustre i la cantonada sud-est de l’església. Aquesta estança, delimitada per tres murs de nova planta, aprofitava com a límit oest el mur mitger d’origen baix medieval, localitzat a la zona septentrional de l’actual església. D’altra banda, es van construir les galeries o pòrtics que volten el sector sud i oest del claustre de l’hospital, que funcionarien com espais de circulació i distribució de les habitacions o estances situades a la part posterior del immoble, com per exemple les cel•les pels malalts mentals. D’aquesta construcció, al sector nord-oest del pati, es va localitzar un basament d’un dels arcs de la galeria que, juntament amb la sagristia, tancava aquest sector del claustre.
També s’amplià el sistema de drenatge de residus domèstics, amb la proliferació de conduccions, pous, fosses sèptiques... la major part situades a l’interior de les galeries o pòrtics del claustre. D’aquest conjunt d’estructures en destacava la canalització central, la qual es va documentar en gran part del seu recorregut: procedia del claustre, traspassava el mur que delimitava l’església, desprès realitzava un gir en direcció al pati interior o androna fins arribar al carrer. Dins d’aquesta fase es documentà també l’obliteració del terra elevat de la sagristia, mitjançant un estrat de reompliment amb restes ceràmiques procedents d’un taller de terrissaire.
Finalment, als segles XIX-XX, es realitzaren les darreres actuacions o remodelacions de l’immoble que va anar adquirint un caràcter domèstic, ja que les plantes superiors es van destinar majoritàriament al lloguer d’estances. Aquesta nova funció de l’hospital provocà la construcció del segon al quart pis, així com una reconfiguració dels accessos. En aquest sentit, a la cantonada sud-est del pati, va aparèixer un conjunt d’estructures que corresponien a les fonamentacions d’una escala pel personal de l’hospital que permetria un accés exclusiu o diferenciat dels llogaters a les plantes superiors.
D’altra banda, l’estança o àmbit de la fase anterior que es situava al Sector 3 va ser amortitzada i sobre ella es va construir un mur o nou límit de l’església, com un passadís per accedir des de l’androna o pati interior al claustre. Aquesta ampliació de l’espai de culte també es podia apreciar en la contraposició de la factura dels murs que delimitaven l’església: mentre que els murs originaris eren de carreus perfectament disposats en fileres lligats amb morter de tipus sorrenc i color ataronjat, l’ampliació del segle XIX, construí amb obra de maçoneria, alguns carreus i maons disposats d’una forma desordenada i lligats amb un morter de calç blanca. Aquesta reforma semblava relacionar-se amb la divisió interna de l’església en dues plantes, projectant a tota la nau l’espai destinat al cor.
Finalment, dins d’aquesta fase trobem una sepultura o cripta al subsòl de l’antic espai de culte. Segons la documentació conservada, l’any 1615 es va construir una primera sepultura on s’enterraven els malalts que morien a l’hospital, però al segle XIX se’n va obrar una de nova, que és la que es conservava fins a l’actualitat. L’any 1925, moment en què es va traslladar l’hospital al seminari major de les Corts, l’estructura fou buidada i, per tant, abandonada (VILLAVERDE I ORTEGA, 2004). Situada a la meitat nord de l’església, es caracteritzava per una construcció de planta rectangular coberta per una volta a plec de llibre obrada amb maons i elements constructius aprofitats. El paviment o enrajolat del sòl es trobava integrat també per maons rectangulars de 30 x 15 cm. disposats a la mescla. Segellant la cripta, es va trobar una làpida de pedra de tipus basàltic, amb dues perforacions a la part central que facilitarien l’aixecament de la llosa en el moment d’obrir o tancar la sepultura.