Descripció:

L'última dècada del s. I aC comportà, un cop acabats els conflictes bèl•lics peninsulars, una sèrie de fundacions de ciutats que havien d’actuar com a nuclis de poder polític per tal de controlar i explotar el territori conquerit i romanitzat. Fou dins aquesta dinàmica que es bastí la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.
La forma de la ciutat fundacional respongué a un polígon irregular; un octògon allargat semblant a un rectangle amb els angles retallats o aixamfranats. La seva disposició es basà en l’aprofitament de l’espai que delimita el monticle on s’assenta -el mons Taber- i els torrents que l’emmarcaven -la riera de Santa Anna a ponent i la riera del Merdançar a llevant-.
Així, actualment es pot fer un seguiment del contorn de la ciutat romana partint de la Plaça Nova i de l’avinguda de la Catedral, es tomba pel carrer de la Tapineria i segueix per la plaça de Ramon Berenguer, la plaça de l’Àngel i el carrer del Sots-tinent Navarro fins a la plaça dels Traginers on gira novament seguint el carrer del Correu Vell fins el carrer de Regomir, quedant interromput en aquest punt a causa de la reordenació del predi ocupat pel Palau Reial Menor al segle XIX. El recinte torna a identificar-se pel carrer Avinyó i dels Banys Nous fins al de la Palla on gira novament i connecta altra vegada amb la plaça Nova.
L’interior de la colònia s’articula en base a una planificació ortogonal definit per dos eixos bàsics coincidents amb les quatre portes d’accés a la ciutat. D’aquesta manera hom identifica com a decumanus maximus l’eix longitudinal que connecta les portes nord-oest i sud-est, és a dir les dels costats de muntanya i mar respectivament i, en concordança, el cardo maximo es correspondria amb un eix perpendicular a l’anterior i coincident amb el tram litoral de la Via Augusta al seu pas pel pla de Barcelona. Finalment l’encreuament dels dos eixos donaria lloc a l’emplaçament del forum.

La muralla fundacional augustal.
Les muralles augustianes foren dissenyades i executades per agrimensors de l’exèrcit -legions IV Macedonica, VI Victrix i X Gemina-, els mateixos que bastiren el ramal litoral de la Via Augusta.
Aquesta muralla – vallum-, amb 1135 m. de longitud, fou construïda en base a murs rectilinis amb cortines verticals, amb una alçada indeterminada que degué superar, com a mínim, els 9 m. i una amplada variable d’entre 1,5 i 2 m. Per a la seva construcció s’utilitzà sempre pedra sorrenca de les pedreres de Montjuïc travada amb fort morter de sorra i calç. La tècnica constructiva emprada es basà en un potent nucli d’opus caementicium amb els carejats intern i extern d’opus vittatum o certum -obra de carreus petits ben escairats-, combinat sectorialment tant a les portes i els seus elements associats com als angles, amb opus quadratum, carreus de grans dimensions i acabat encoixinat.
És evident l’existència d’un pas de ronda que permetia la circumval•lació superior del recinte augusteu de Barcino donada la presència d’escales d’accés (subsòl de la Casa Padellàs). Es fa difícil, però, explicar la seva presència en aquells punts on el vallum té una amplada inferior a 1,5 m.
S’ha documentat arqueològicament, també, la presència d’un intervallum de 7,5 m. d’amplada al llarg de tot el recinte murat.
El vallum comptava amb quatre accessos, dos d’ells, la porta nordest o principalis dextra i la sudoest o principalis sinistra, malgrat eren les més importants, ja que suposaven l’accés a la ciutat des de la Via Augusta, són els més desconeguts donada l’absència de registre arqueològic i gràfic.
La porta nord-oest o porta Bisbal i la sudest, o de mar, han estat estudiades i permeten conèixer la morfologia dels accessos emprats. El sistema de portes era senzill i probablement es repetia als quatre accessos; es tracta d’un model trífor amb dos envans laterals peatonals i un de central, més gran, pel trànsit rodat i d’animals. Probablement les portes es trobaven flanquejades per torres de defensa de format variable i obrades amb opus quadratum.
Finalment, aquest primer recinte de fortificació s’envoltava externament de fossats defensius artificials transversals al nord-oest i al sud-est que, juntament amb el pas longitudinal de les dues rieres esmentades, complementaven el sistema de fortificació. Aquestes fossae (Avinguda de la Catedral, Palau del correu Vell, carrer Avinyó 16) s’han pogut documentar amb amplades que van dels 5 als 23 m. i amb fondàries que oscil•len entre els 2 i els 6 m.

La muralla baix-imperial.
En època baix-imperial, al darrer terç del segle III dC, el sistema defensiu de Barcino patí una sèrie de canvis i reformes probablement derivats de les conseqüències de les invasions germàniques produïdes durant el mateix segle. Aquest procés edilici afectà tant les muralles augustals com el fossat i el petit suburbium que havia crescut a orient de la ciutat, entre la Via Augusta i el mar.
El nou traçat defensiu, molt més complex que l’augustal, mantingué el traçat fundacional juxtaposant, però, una nova muralla exterior dotada de 76 torres amb una separació inter turris d’entre 7 i 14 m.
La renovació del recinte inclogué també un nou espai quadrangular fortificat annex a la façana de mar, espai conegut com a castellum, que va fer que la longitud de la muralla s’incrementés fins arribar als 1315 m. aproximadament.
Així, amb la nova muralla recolzada per l’exterior a la fundacional, es doblà el gruix dels murs, que passà a situar-se al voltant dels 4 m . La tècnica constructiva ara es basà en una fonamentació d’opus caementicium per sobre del qual es bastí un massís del mateix material, acabat externament amb un opus quadratum, a la part inferior, que utilitzà, en molts casos, carreus i d’altres materials procedents d’edificacions anteriors, bàsicament dels monuments funeraris alt-imperials de les necròpolis de les ciutats i dels edificis del suburbium abans esmentat.
Els panys de muralla feien entre 8,5 i 10 m. d’altura, coronats amb un pas de ronda de més de 3 m. d’amplada que permetia la circulació entre torres. Sembla que el pas de ronda, pavimentat amb opus signinum amb certa inclinació per evacuar les aigües, comptaria amb un parapet coronat amb merlets. Així ho sembla al sector del carrer Sots-tinent Navarro on s’han conservat prou evidències, i al carrer de Sant Ramon del Call. Es tractaria d’un parapet format per dos tipus d’obra: un parament inferior d’opus quadratum, de tres fileres corregudes amb una alçada total superior a 1,5 m., i diversos merlets d’opus certum col•locats rítmicament a sobre, l’alçada de les quals supera també el metre.
Pel que fa a la morfologia de les torres, es poden distingir almenys de tres tipus: de forma cilíndrica –ubicades a banda i banda de les portes i als angles principals de la ciutat incloent-hi el castellum-, una de forma polièdrica - la de la Pia Almoina, que suposa l’angle septentrional de Barcino - i les de planta quadrangular – la majoria restant-.
Aquestes torres amb una altura que gairebé dobla la de la muralla –amb un mínim de 18 m.- comptaven amb unes característiques formals diferents al vallum. La part baixa, amb una altura igual a la muralla i obrada amb la mateixa tècnica que aquella, comptava amb un sòcol i un coronament motllurat. A partir d’aquí, és a dir, a l’alçada del pas de ronda, les torres comptaven amb un nou cos de dos pisos construït amb tècnica de carreuons en fileres regulars i, per sobre d’aquest cos, un nou parapet a la teulada del segon pis.
Al primer nivell s’obrien vàries finestres d’arc de mig punt; dos a la part frontal i una a cada costat, d’uns 0,70 m. d’amplada per poc més d’1 m. d’altura. A més hi havia portes d’accés, també de mig punt de 2,2 m. d’alt per 1,20 m. d’ample, que comunicaven el pas de ronda amb les torres. El segon nivell comptaria amb dos finestres a les cares frontal i laterals i una a la cara posterior. De més difícil interpretació són les portes existents al segon pis d’algunes torres, orientades també al pas de ronda però a uns 4 m. per sobre d’aquest, si no es pensa en algun tipus d’escala de material perible no conservat (exemples a la torre 15, capella de Sta. Àgata, i torre 35, Pati Llimona).
Finalment, les torres compten amb una amplada frontal d’entre 4,5 i 6,5 m. i una amplada lateral d’entre 7 i 7,5 m. Sembla ser que totes les torres estaven enrasades per la part interna de la muralla sobresortint només per l’exterior entre 3 i 3,5 m. respecte a la cortina defensiva.
Quant als accessos, aquests es mantingueren en la seva ubicació patint un procés de reforç i monumentalització considerable, novament però, no es tenen dades sobre les possibles reformes efectuades a les portes NE i SO corresponents al pas de la Via Augusta.
Quant a la porta NO, coneguda com a decumana, el procés de construcció de la nova muralla obligà a redissenyar l’accés proporcionant-li un aspecte de gran solidesa i potència defensiva. S’afegiren dos torres d’aparença exterior semicilíndrica que s’encaixaven a la façana de la porta original, a tocar de les portes peatonals. Aquí, la presència dels aqüeductes alt-imperials comportà irregularitats en la torre septentrional (casa de l’Ardiaca), on quedà cegat l’últim arc de l’aqüeducte, integrat a la torre, deixant intacte el canal superior per a la circulació d’aigua. Això generà una torre que al seu extrem nord presenta una cara prismàtica rectangular que termina a la seva cara oest en forma de quart de circumferència ultrapassat. La torre del Palau del Bisbe també compta amb forma externa semicircular lleugerament ultrapassada.
L’interior de la porta decumana també es remodelà afegint corredors i voltes de canó que sostindrien pisos superiors.
La porta SE o de mar, coneguda com a praetoria, fou la que patí modificacions més substancials derivades de la inclusió del castellum dins el recinte fortificat baix-imperial. Concretament l’alineació del brancal est del castellum afectà i modificà necessariament l’accés peatonal meridional de la porta augustal i la torre immediata. Així, en aquest procés aquesta torre meridional augustal fou substituïda per una altra semicilíndrica d’uns 6 m. de diàmetre situada en un punt més avançat del nou mur defensiu, a uns 6 m. de la façana augustea original.
El nou recinte també afectà la torre est d’aquest portal ja que aquesta doblà la seva potència exterior en aquest moment, desmuntant, en canvi, tot el parament intern d’opus quadratum que ocupava l’intervallum. Tots aquests canvis suposen la reforma de la porta peatonal oriental, amb un nou reforç que la fa més petita, i la pèrdua total de la poterna meridional.