Descripció:

Donada la situació del solar on s’intervingué, en una àrea realment important pel desenvolupament històric de la ciutat de Barcelona, i les característiques excepcionals de l’actuació, el resultat final fou ric en la tipologia de les troballes i ampli en la cronologia de les mateixes. El conjunt d’elements documentats es pot dividir en els següents apartats temàtics:
Formació del litoral des finals del segle III fins al segle XIV.
El nivell més antic que es documentà correspon a un estrat de graves i sorra amb presència de ceràmica romana, fonamentalment àmfora, tot i que apareix algun fragment de ceràmica comuna i dolium.
El tipus de sediment implicava una línia de costa oberta, sotmesa als ritmes de les corrents i l'onatge. Possiblement la formació de barres de sorres davant de les platges de Barcino, permetria la configuració d’espais relativament aptes per a la descàrrega de mercaderies i l'atracament de vaixells.
Cobrint aquest estrat es documentà una potent capa de llims negres que s’estenia per tot el solar. Es tractaria d’un nivell format en un ambient restringit i de baixa energia, possiblement una llacuna.
A partir de la seqüència estratigràfica documentada al solar i les dades aportades per les datacions de C14, es plantejà una duració d’aquesta formació des de finals del segle IX, coincidint amb un moment d’expansió agrícola del pla de Barcelona, fins la primera meitat del segle XV. Pel que fa al seu ús, sembla que hauria estat apte per la navegació, tal i com ho demostra la localització d’un abocament de llast. A nivell interpretatiu i recolzats en els estudis geològics, es pensa que el sediment llimós documentat es correspondria a l’espai situat entre la platja de la ciutat i l'anomenada 'tascha', la qual durant uns quants segles va configurar una àrea relativament apta per a l’ancoratge. Pel que fa al perquè de la desaparició de la llacuna no es coneix, encara, cap dada ferma que expliqui el procés.
El port, segle XV.
A sobre d’aquestes sorres, en concret en una petita elevació, es construirà a finals del segle XV l’escullera, anomenada moll de la Santa Creu. Es tractava d’una gran acumulació de blocs de pedra de Montjuïc, disposats en sentit nord-est/sud. L’intent tant tardà d’executar un port a Barcelona s’ha explicat a partir de diferents aspectes, essent aquests de tipus tècnic, per les dificultats de la construcció, i de tipus econòmic, per l’augment del transit marítim, sobretot entre 1432 i 1434. Aquesta manca de recursos econòmics i les dificultats tècniques seran una constant durant tot el procés constructiu iniciat el 1477, limitacions que juntament amb els problemes meteorològics portaran en moltes ocasions a l’aturada de les obres. L’erosió que va patir l'escullera fou fàcilment identificable durant la intervenció, ja que en alguns punts es trobaren acumulacins de blocs totalment desplaçats o sectors de la mateixa escullera que oferien l’aspecte d’haver-se ensorrat.
La presència de l’escullera va permetre documentar el nivell del mar al segle XV, essent aquest de -0’27 m.s.n.m., trobant-se l’actual a -0’23 m.s.n.m. Aquesta dada es va obtenir a partir d’acotar el límit superior de la franja de Balanus (crustaci viu a les zones intermareals de forma que, la seva cota superior es correspon amb el nivell màxim d’aigua) adherits a les roques.
La intervenció permeté onservar com, durant un breu temps, l’escullera va possibilitar la formació d‟un fons marí relativament estable, identificat amb els diferents nivells de posidonia. Aquesta lleu estabilització, amb l’aportació de material provinent del delta del Besòs acabarà, però, per cobrir en pocs anys aquest fons marí i la mateixa escullera - documentada durant l'excavació del solar en base a les acumulacions de graves i còdols a llevant de l’escullera que progressivament cobreixen el moll i comencen a formar platja a l'altra banda-.
Dins d'aquest context portuari destacà la troballa de dos derelictes medievals (UE 658 i 661) en un bon estat de conservació que possiblement formaven part d’una mateixa embarcació. En els dos casos es tracta de naus fetes amb la tècnica del tinglat, que suposa notables diferències respecte al sistema propi del Mediterrani. D'una banda, la construcció es fa a “folrat primer” (Shell first), d’altra, a les embarcacions del Mediterrani, les traques del folre es disposen a tope, en canvi, el tinglat les fa cavalcar una a sobre de l’altra.
Tenint en compte aquestes característiques es pogué situar l’origen d’aquest vaixell a la zona atlàntica i si tenim en compte el context històric seria molt probable precisar l’origen en els escars cantàbrics.
De forma preliminar es pogué dir que es tractaria d’un vaixell de notables dimensions, possiblement el que les fonts anomenen una coca bayonesa o una barxa.
L’estat de conservació del derelicte no va permetre la conservació de la càrrega, la qual cosa hauria ofert algun indici sobre la seva destinació o procedència.
La fortificació de la façana marítima segles XVI-XIX.
Amb la progressiva amortització amb sorres d’aquest sector, juntament amb una progradació general de la costa, es configurà l’espai físic on es construí el baluard de migdia, que juntament amb la resta d’obres defensives consolidaran el tancament definitiu del litoral barceloní.
El resultat és un baluard de planta quadrada que respondria a una tipologia de “baluard pla” obra pròpia de la fortificació irregular i que normalment es situava en els llargs trams de cortines rectilínies, molt freqüents en fronts marins. Dins del solar es documentaren quasi 60 m. lineals d’aquesta fortificació, als que s’haurien d’afegir els del tram corresponent al flanc est situat al solar contigu.
L’obra del baluard estava feta amb una cara exterior i interior de carreuons rectangulars amb un mòdul aproximat de 35 per 25 cm. que contenien un interior de morter de calç i pedra irregular. El primer fonament estava fet amb encofrat i el segon amb pedres irregulars. La inclinació de l’escarpa presentava una reducció per cada 5 peus de 0,36 cm. La no presència de canoneres en aquest dos baluards implicava la col•locació de canons a barbeta tal i com era freqüent en els baluards plans. Això suposava elevar la boca del canó per sobre del parapet, per tal de poder tirar en totes les direccions i garantir l’enfilament de tota l’àrea en qüestió.
Aquesta imatge inicial del baluard situat a peu de la platja, anirà canviant durant el segle XVII. En primer lloc, la continuació de les obres al port de l’escullera a partir de 1590, no farà sinó augmentar la porció de terra situada davant de les muralles i, per tant, formant un espai relativament desprotegit. En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, dins d’un context prebèl•lic, entre 1634 i 1636 s’excavaren diferents fossats davant de les muralles, incloent-hi el baluard de migdia. Aquest fossat no disposaria de cap obra complementària, sinó que es tractaria d’un simple vall d’uns dos metres de fondària, practicat a les sorres de la platja.
Més tard, l’any 1688 s’obrarà en aquesta zona una “cuneta” que, d’una banda, canalitzava les aigües internes del fossat i d’altra, constituïa un obstacle físic en cas d’atac, a més de dificultar la realització de mines per part dels atacants. Durant l’excavació es documentà un tram de 85 m. d’aquesta estructura, a més de les restes d’una petita passera relacionada.
A partir de mitjan segle XVIII es dugueren a terme obres d’anivellament mitjançant l’abocament de terres que suposen l’amortització de la cuneta i l’elevació de la cota de circulació. Aquest primer canal és substituït per un altre practicat a les terres d’anivellament, el qual ràpidament queda amortitzat i arrasat amb la construcció d’un dipòsit o safareig de grans dimensions.
Finalment, a les darreries del segle XVIII, amb un nou abocament de terres, es construirà l’últim canal amb murs de maçoneria que perdurarà fins la dècada dels anys 20 del segle XIX.
La darrera gran fase de fortificació d’aquesta àrea està representada per la muralla de mar iniciada l’any 1822 segons projecte del coronel d’enginyers Josep Massanés. Aquesta nova intervenció vindria motivada per l’eixample del Pla de Palau que hauria suposat l’enderroc parcial de les muralles. La condició de plaça forta de la ciutat, obligava a aquesta a tornar a emmurallar l’espai resultant. D’aquesta manera, amb alguna interrupció, les obres finalitzaren el 1848.
A més de les obres de fortificació, durant la intervenció arqueològica es documentaren altres estructures que responien a diferents activitats desenvolupades en aquest sector de la ciutat. Destaca la troballa de quatre pous excavats a les sorres, davant el baluard, els quals de forma poc habitual conservaven part de l’estructura de fusta. La seva construcció s’hauria de situar a mitjans del segle XVI o durant la segona meitat del mateix segle, tenint en compte la datació post quem de les sorres (blava de Barcelona, reflex metàl•lic català). Un dels pous presentava unes característiques constructives més complexes amb l’augment del nombre de peces així com la qualitat en l’encaix dels diferents elements. Destacà la presència duna pedra de molí en el fons del mateix, possiblement col•locada per tal d’evitar l’enfangament provocat pels canvis de cota del nivell freàtic. El període d’ús d’aquest pou aniria des del segle XVI fins a la segona meitat del segle XVIII.
Durant el segle XIX, es documenta la continuïtat en la construcció de pous amb un conjunt de quatre pous relacionats amb els magatzem de la muralla de mar. Una altra activitat documentada és la relacionada amb la construcció i reparació de vaixells en aquesta àrea. La troballa in situ de dues quadernes en procés de fabricació i dues peces de fusta durant la realització del rebaixos, confirmen aquesta activitat. L’enterrament en ambients humits de fustes destinades a la construcció, per tal d’endurir-les, es troba documentada d’antic. En aquest cas el moment que s'enterraren aquestes fustes es pot situar a principis del segle XVI.
Ciutat contemporània.
L’espai resultant de l’enderroc del baluard de migdia i la muralla de mar durant els any 60 del segle XIX, presentà una situació estratègica en relació amb les infraestructures properes, bàsicament el port i l’estació de ferrocarrils. Després d’una forta competència per apropiar-se dels terrenys, aquests passaran a l’Autoritat Portuària, la qual destinarà el solar a la construcció d’un dipòsit comercial. Aquest edifici, del qual es documentà la planta soterrània, fou construït l’any 1864, tot i que ràpidament mostrarà les seves limitacions i serà substituït per una altre edifici, que actualment ocupa el Museu d’Història de Catalunya, l’any 1888.