Descripció:

Malgrat el caràcter puntual de la intervenció i la inexistència d’una connexió física entre les estratigrafies documentades en les 4 cales efectuades, la intervenció arqueològica duta a terme a la plaça Sant Miquel va permetre establir algunes línies generals sobre l’evolució històrica d’aquest espai des d’època romana fins a l’actualitat.
Fase I: època romana.
Alt imperi.
Correspondrien a aquest moment les estructures associades a la domus localitzada a la plaça i excavada en bona part en el transcurs de les intervencions realitzades amb anterioritat. Donada l’escassa entitat de la intervenció realitzada i la dispersió dels sondeigs es fa difícil relacionar les estructures localitzades en el transcurs de l’excavació de 1998 amb les que es van identificar el 1989 i el 1960. Com que no disposem de suficient superfície excavada com per delimitar àmbits concrets de la domus ens haurem de limitar a fer una descripció dels diferents elements associats a aquesta fase i de la seva possible funcionalitat. Corresponen a aquesta fase tres grups d’elements:
Murs d’opus vittatum. Es tracta de tres murs que discorrien paral•lelament a la façana del decumanus. Sembla que aquestes estructures serien murs de tancament de les diferents dependències de la domus.
Murs d’opus caementicium. Se’n documentaren dos corresponents a aquesta fase. La seva funcionalitat és la compartimentació en petites estances dels espais generats pels murs d’opus vittatum.
Paviments. En tots els casos que documentem es tracta de pavimentació a base d’opus signinum, com ja es va comprovar en el transcurs de la intervenció de 1989. Els paviments es trobaven en un estat regular de conservació, especialment pel que fa referència al que es va localitzar a la cala 3 on la superfície apareixia força erosionada i fins i tot presentava alguns forats.
Respecte a la cronologia d’aquestes estructures ben poca cosa podem dir donat que no ens ha estat possible excavar més enllà dels nivells de paviment d’opus signinum, i a més a la cala 2, on no s’ha conservat aquest element, els nivells de destrucció del sòl de la domus han arribat fins al substrat natural. De tota manera sí que podem precisar que el nivell u.e. 116 situat al fons de la cala 2 presentava exclusivament materials corresponents a segle I d.C.
Baix Imperi.
Al llarg d’aquest període es van produir modificacions importants en l’organització interna de la domus. Així, s’enderrocaren alguns murs per tal d’ampliar els espais de la fase anterior i se’n construeixen d’altres a prop seu que van suposar diferents compartimentacions dels espais.
Pel que fa a la cronologia d’aquestes modificacions poca cosa es pogué dir donat que es continuà mantenint el mateix nivell de pavimentació de signinum. Es disposà, això sí, dels sòls d’ocupació de les darreres fases d’utilització de la domus, que es van conservar a la cala 1 i a la 3. Pel que fa al primer cas, els materials associats corresponien al segle IV dC, mentre que els recuperats a la cala 3 eren posteriors al segle II.
Així doncs sembla que hauríem de situar la pervivència d’aquesta domus, com a mínim pel que fa a la seva utilització amb les mateixes cotes de circulació que en el moment original, fins almenys el segle IV dC.
Fase III: Tardorromana/ Alt-Medieval.
Aquesta fase ve caracteritzada per un procés d’ocupació de la zona determinada per dos aspectes. En primer lloc una ocupació de caràcter marginal, difícil de precisar però que en tot cas no és de tipus residencial. S’hi documentaren, petits bancs adossats als murs romans i successius paviments de terra trepitjada o de calç. Aquesta ocupació sembla que mantenia encara les línies mestres de l’organització de la domus d’època romana, fet que queda palès amb el recreixement dels murs d’opus vittatum amb noves parets d’aparell cada cop més rudimentari. En aquest moment es fan desaparèixer les compartimentacions internes de la domus, però mantenen, almenys en part, alguns dels seus murs perimetrals.
Un segon fenomen característic d’aquesta fase és el progressiu creixement de la cota de circulació a la zona que al final del període es pot haver incrementat entorn als 2,5 m. respecte als nivells d’ús d’època romana.
Pel que fa a la cronologia d’aquesta fase, hi ha un procés que s’iniciaria potser en el segle V o VI com a molt aviat i que es perllongaria fins al segle X-XI si es prenen com a referència els materials islàmics documentats en nivells associats a aquesta fase i documentats a la cala 2.
Fase IV: Medieval.
Un dels aspectes que es demostraren en el transcurs de la intervenció fou que la cota de circulació generada al final de la fase anterior és la que s’ha mantingut, amb petites variacions, fins al moment actual. Aquest fet ha provocat que les fases subsegüents gairebé no hagin deixat rastre arqueològic més enllà dels elements (fonamentacions o retalls) que han afectat el subsòl.
Aquest és el cas de la fase medieval de la zona, que es datà aproximadament entre els segles XI-XIII, el nivell de circulació de la qual només localitzà d’una manera molt fragmentada. Pel que fa a estructures que corresponguin a aquest moment només podem parlar amb seguretat d’un mur aparegut a la cala 2. Aquesta fase es caracteritzà per la presència de nombroses sitges (se'n documentaren almenys quatre entre les cales 2 i 3).
Fase V: Baixmedieval / Moderna.
Per sobre de les estructures d’època medieval, però mantenint aproximadament la mateixa cota de circulació, es van realitzar les construccions baix medievals i modernes. Aquesta fase, de la que es conservaren també ben pocs elements construïts (3 murs) i només un parell de retalls (una sitja i un pou), sembla caracteritzar-se per unes construccions amb una orientació completament diferent a la que s’havia mantingut des d’època romana. L’escassa entitat de les fonamentacions conservades semblen indicar que estaríem davant d'edificacions de poca alçada, potser fins i tot sense caràcter residencial.
En tot cas, donats els materials recuperats, es tractava d’estructures en funcionament durant el segle XV i fins a començaments del XVII, almenys pel que fa als elements retallats en el sediment.
Fase VI: 1850-1960.
Es relacionà aquesta fase amb les reformes urbanístiques que van afectar el centre de la ciutat de Barcelona cap a mitjan segle XIX i que van suposar, entre d’altres, l’enderroc de l’església de Sant Miquel per tal d’ampliar les dependències de la casa consistorial. Corresponen a aquesta fase una sèrie de murs apareguts a les quatre cales que es caracteritzaven per la gran potència de les seves fonamentacions que normalment arribaven fins al terreny natural o fins al paviment d’opus signinum. S’hi associaven una sèrie d’envans de compartimentació i de paviments de rajola que apareixien en la totalitat de les cales. Aquestes etructures corresponien a les edificacions que ocupaven la illa fins al moment del seu enderroc el 1960 per tal de construir l’edifici d’oficines de l’ajuntament i obrir l’actual plaça de Sant Miquel.