Descripció:

Arran de les obres de rehabilitació efectuades per tal d’ampliar les instal·lacions del Museu Diocesà encarregades pel Bisbat de Barcelona, s’engegà una intervenció arqueològica a l’edifici de la Pia Almoina amb la que es pogueren documentar diverses estructures vinculades a diferents fases cronològiques:
Primera fase (segle I aC – V dC.). D’aquesta fase es va trobar la muralla fundacional, datada als primers anys del segle I aC., i la baiximperial, adossada a la primera, per l’exterior. De la mateixa manera es va documentar l’intervallum – carrer d’uns 7,50 m. que vorejava el recinte emmurallat - que, tal i com es constatà durant la intervenció, fou ocupat amb l’aparició de la cantonada d’una construcció datada cap a la meitat del segle II dC.
Segona fase (segle XI – 1424). D’aquesta segona fase es documentà un parament que probablement pertanyia cronològicament al s. XV i estava relacionat amb l’obra inacabada del monestir dels celestins que començà a bastir-se el 1408.
D’altra banda, es va trobar una sitja situada just a la cantonada formada per la torre poligonal i la muralla. El retall, que afectava el torturà i els fonaments de la torre, oferí dins el seu rebliment fragments de ceràmica gris medieval de finals del segle XII o principis del XIII.
Tercera fase (1424 – 1542/ 1546). Malgrat que la institució coneguda com Almoina de la Seu de Barcelona ja existia des del segle XII no fou fins el segle XV que s’instaurà a l’edifici actual del Pla de la Seu. Sembla que en la seva construcció es reaprofitaren les estructures existents del monestir dels celestins. Així es documentà a la intervenció, on es podia veure, per sobre dels paraments anteriors, un nou tipus d’obra molt diferent, fins a configurar un cos de planta baixa i dues alçades amb façanes al carrer Tapineria i a l’antic carrer Corribia, avui desaparegut. Aquest cos s’estenia en direcció nord-est, seguint la línia de muralla i ocupant una part de l’actual plaça de la catedral.
Quarta fase (1542/1546 – principis del segle XVIII). A partir de 1542 el capítol catedralici va decidir donar més entitat a la plaça situada davant el portal de la Seu, dotant-la d’una entrada més noble i ample. D’altra banda les reformes del segle XVI van comportar una important remodelació de l’edifici que, amb la construcció d’un nou cos adossat al que hi havia, va prendre l’aspecte que encara conserva.
L’exterior es va regularitzar amb dues fileres de finestres i una galeria correguda d’arcs escarsers al pis superior construïda a l’any 1546. Aquestes actuacions van provocar forçosament una reorganització de l’espai interior, l’escala renaixentista que es construeix en aquest moment n’és un bon exemple. En aquest mateix moment s’obrí un soterrani rebaixant el tram de muralla en direcció nord-oest per poder guanyar espai i un pou de planta circular d’1,20 m. de diàmetre.
Sembla que durant el segle XVII no es produïren grans obres a l’edifici, probablement perque el seu estat de conservació no ho requeria. Durant la intervenció només es registraren obres més ornamentals que no pas estructurals, com és el cas de recobriments amb rajoles policromes als festejadors de la primera planta del cos B.
Cinquena fase (principis del segle XVIII - segle XIX). Cap els primers anys del segle XVIII es va produir una substitució dels elements horitzontals del cos A, així com una petita reforma a l’escala. La solució adoptada en aquesta fase és la volta de maó pla feta amb dos o tres gruixos de rajoles. El buidatge d’una de les voltes aportà un conjunt de peces senceres de ceràmica comuna acompanyades d’alguns fragments de ceràmica blava del grup anomenat d’influència francesa, que permeté situar l’obra a inicis del segle XVIII.
Sisena fase (segle XIX - segle XX). Arran de les desamortització de Mendizábal de mitjans del segle XIX es va extingir pràcticament la institució i l’edifici va ser ocupat per la guàrdia urbana. Durant uns anys, de fet, la comunitat de monges Paulines va compartir l’edifici amb la guàrdia urbana.
L’ús més recent que es coneix data de principis de segle. A l’edifici convivien les botigues amb els habitatges particulars, tal i com es pot veure a la documentació gràfica de 1918. Sembla que al segle XIX es produí una nova substitució dels elements horitzontals de cobriment del cos A, que afectaren únicament l’àmbit situat més a l’oest d’aquest cos, així com a l’interior de la torre.
En aquesta fase es substituí la volta del segle XVII per una altra, feta igualment de maó pla, però aquesta vegada s’alleugerí el pes per mitjà de deu revoltons col·locats equidistantment als carcanyols de la volta. Els treballs arqueològics van posar de manifest l’existència de la mateixa seqüència estratigràfica a les tres voltes, amb un mateix rebliment. En aquesta unitat estratigràfica van aparèixer fragments de ceràmica blava catalana del grup de faixes o cintes de finals del segle XVIII i fragments policroms datables del segle XIX.