Descripció:

La present intervenció va permetre obtenir noves dades significatives sobre l’evolució històrica d’aquest sector de la ciutat, podent distingir diferents fases i traient-ne les següents conclusions.
En primer lloc es documentaren estrats d’aportació sedimentària procedents de les rieres, torrents i aigües d’escorrentiu que baixen de la serra. En efecte, procedents del vessant meridional del Tibidabo aparegueren un conjunt de rieres presidit per la riera de Sant Gervasi i per la riera de Vallcarca. Aquests estrats aportaren una seqüència cronològica que es mou des d’època romana fins a un moment baix medieval. Això té sentit i explica l’absència d’aquests estrats en èpoques posteriors, perquè la muralla medieval (aixecada en aquest sector a finals del segle XIII o inicis del XIV) a més de salvaguardar la ciutat dels enemics, va servir per a protegir-la de les vingudes d’aigua. Feia les funcions de col·lector de les rieres mencionades, les quals anteriorment penetraven lliurement a la ciutat.
Època Romana (Segles I-VII).
En primer lloc, es va veure que l’estratigrafia general extreta en la intervenció evidenciava la presència de dues fases principals: una del segle I d.n.e. (calçada i una sitja), i una imponent anivellació del terreny a la segona meitat del segle VI, amb una important aportació de terres que replantejà tota aquesta zona probablement amb vista d'adequar-la per a un ús agrícola més planificat ja que cobria tota la superfície del solar i igualava tots els desnivells motivats per pous, retalls, rebaixos, etc... preexistents.
El tram de calçada documentat comptava amb una estratigrafia i cronologia fiables; es tractava d’un nivell d’ús conservat i que de forma fragmentària abastava fins a 30 m. de llargària, en principi elements inèdits fins ara a tota la ciutat. El tram de calçada presentava una disposició transversal a la continuació del traçat del decumanus que passava per l’avinguda del Portal de l’Àngel. S’estenia en tres trams en direcció nord-est/sud-oest amb un recorregut més o menys paral·lel al actual carrer de Canuda. (Aquesta orientació nord est-sud oest ve remarcada per unes primes línies longitudinals identificades amb les empremtes que el trànsit rodat va deixar en la seva superfície.) Cronològicament, el primer dels trams esmentats es situa en un moment alt-imperial, mentre que els dos més petits donaren cronologies una mica més tardanes en torn a finals del segle III i principis del IV: en aquest sentit, podria tractar-se d’una reparació tardana d’aquest tram, que va comportar la seva reconstrucció total però sense la mateixa qualitat constructiva que l’originari. En qualsevol cas, s’establí estratigràficament la seva amortització al segle VI: en aquell moment l’estructura va ser coberta per un paquet de terra, un estrat d’anivellament del terreny, probablement amb l'objectiu preparar-lo per a un ús agrícola, com també hem apuntat més amunt.
Les excavacions també permeteren documentar els límits laterals i se’n pogué determinar l’amplada total, que arriba fins als 5,4 metres. La secció de la via sembla indicar que originàriament la superfície de la calçada devia presentar una petita convexitat al centre per a l’evacuació de l’aigua i així evitar la formació de bassals. Ara bé, amb les successives reparacions aquest realç central es va anar perdent.
Resulta interessant esmentar que a pocs metres a la banda nord-oest de l’últim tram documentat es va localitzar una inhumació infantil en àmfora africana cilíndrica d'engalba groguenca. Totes les dades apunten a una relació directa entre la inhumació i la via, doncs es trobava perfectament orientat en el mateix sentit de la calçada, amb el cap vers el sud oest. L’àmfora va ser datada en època baiximperial lato sensu, en tot cas mai posterior al segle VII la qual cosa ens estaria indicant un terminus ante quem per al funcionament de la via. D’un moment altimperial es documentà una sitja ubicada a un parell de metres de la calçada i sense que hagi aparegut cap indici d’alguna altra estructura associada a ella.
Tot un seguit d’estructures diverses foren datades en un moment baiximperial, quedant limitades cronològicament entre el segle IV i la important anivellació del sòl que es produeix a la segona meitat del segle VI, amb l’aportació de gran quantitat de terra que amortitzà de cop quasi totes les estructures anteriors aplanant els desnivells que alteraven el terreny. Sembla que aquesta obra ―possiblement amb l’objectiu de disposar la zona per a un ús agrícola més organitzat―, va anat acompanyat immediatament amb la construcció d'algun tipus d'estructura, donat que es va documentar la fonamentació d'un mur molt arrasat datat en el mateix període Baix-imperial lato sensu que l’estrat al qual retallava.
Les altres estructures d’aquest moment foren dos pous, ambdós amb l’alçat de pedra perdut quedant solament el retall en el terreny geològic, i tres sitges, que en tot cas ens parlen de l’aprofitament per a ús agrícola que va tenir el terreny del suburbium de la ciutat durant bona part de la seva història. Dissortadament no s’havia conservat cap mena d’estructura relacionada amb aquestes tasques (parcel·lació del terreny, dipòsits, etc.) i que ens pugui donar informació sobre l’organització de les mateixes.
Època Medieval (Segles VIII-XV).
D’època altmedieval es documentà un estrat datable segles VII-IX, sense cap estructura coetània. D’altra banda es registraren quatre sitges amortitzades al segle XIV, i dos més de les que no es pogué afinar la cronologia degut a l’escassetat del material i que s’ubicaren en època medieval lato sensu. També l’únic pou datat en aquest període va ser amortitzat en el mateix segle XIV.
El conjunt de dades semblava indicar un buit d’activitat econòmica destacable en aquesta zona en època altmedieval, dinàmica que canvià a partir del segle XII.
De fet, aquesta data és congruent amb el fet documentat de la presència de l’Orde del Sant Sepulcre a partir de l’any 1141 a la ciutat, quan va adquirir una vasta extensió de terres que s’estenien des del que més tard seria el carrer de la Canuda fins a l’església de l’orde de Santa Anna, al voltant del pou de Moranta. Tanmateix es creu que l’absència d’indicis d’edificacions o parcel·lacions del sòl que van proliferar a partir del segle XII, es deu a l'arrasament general del terreny que es produí en torn al segle VIII, i que ja hem senyalat més amunt.
Època Moderna (Segles XVI-XVIII).
D’aquesta època es conserven la major part de les restes muràries trobades al jaciment. No obstant, en la majoria dels casos només tenim les fonamentacions de les mateixes, fet novament justificat pel rebaix del terreny del segle XVIII al que ja hem al·ludit més amunt.
Encara que s’havien conservat nou fragments de mur, la seva fragmentació i arrasament impedí traslladar-los a una visió de conjunt. Dissortadament, a més, no s'hi trobà estratigrafia associada ni nivells d'ús associats a cap d'ells.
Millor estat de conservació presentaven dues habitacions documentades a l’extrem nord del solar. Es tractava de dos soterranis pertanyents a dues habitacions separades per una paret mitgera, i que en trobar-se per sota del nivell de circulació no van patir els efectes destructius de les posteriors remodelacions que es van succeir en el temps. Els nivells d'amortització d'ambdues habitacions foren datats en època moderna (segle XVIII).
Època Contemporània (Segles XIX-XX).
Finalment d’època contemporània es van documentar algunes estructures relacionades amb els edificis recentment enderrocats (cine i botiga adossada) i els immediatament anteriors que devien ser coetanis al moment en què es remodelà l’Avinguda l’any 1888, amb motiu de la primera Exposició Universal que va organitzar la ciutat.
Destaquen els dos únics àmbits domèstics documentats que semblaven pertànyer al segle XIX: es tracta de dos espais soterrats (es trobaven a 1,3 m. per sota del nivell de circulació actual), havent conservat fins i tot les escales d’accés a un d’ells, encara que cap dels dos es troba complet perquè es troben tallats per les construccions posteriors del cine i la botiga.