Descripció:

Arrel del seguiment arqueològic al Palau Mercaders es varen excavar i documentar un seguit d’estructures i elements arqueològics que junt amb l’estudi dels paraments conservats indicaren una ocupació de l’indret en època alt medieval (s. X-XII), baixmedieval (s. XIII-XVI), passant per època moderna (s. XVII-XVIII), fins època contemporània, amb la projecció de l’actual Palau Mercaders (finals s. XVIII-XIX).
Les restes documentades es varen localitzar durant els rebaixos mecànics del pati interior sobreelevat, ocupant una extensió d’uns 150 m².
En la resta de la planta baixa de l’edifici tant sols es varen realitzar controls puntuals de rases i forats per a fonamentacions i sistemes de desaigües, però no es varen obtenir resultats positius en quant a la troballa de restes arqueològiques.
Fases documentades:
Fase I. Estructures d’emmagatzematge en època alt medieval (s. X-XIII).
Aquesta fase és la més antiga documentada en tot el procés d’actuació arqueològica, i està representada per dues sitges localitzades en el fons del pou rectangular de l’extrem nord-est del pati interior, i que segurament pertanyien a una zona destinada a horts i agricultura.
L’adscripció a aquest període es recolza pels referents arqueològics de la zona i per l’estudi de l’escàs material ceràmica recollit durant l’excavació de les estructures el qual s’abocà en la seva fase d’amortització i darrer ús, donant una cronologia entorn el segle XIII, amb la presència de comunes oxidades i reduïdes, amb la pasta depurada, i amb la olla com a forma de referència en aquest conjunt.
Per altra banda, la total absència de vidrada ens posa el límit en el segle XIV ja que a partir d’aleshores es comencen a generalitzar els vidrats monocroms i decorats. Aquesta tipologia marcava una diferència notable respecte la documentada en els estrats superiors, principalment representada per comunes vidrades, monocromes i amb decoració variada, representativa de l’època baixmedieval i moderna.

Fase II. La vertebració de la trama urbana en època baixmedieval (s. XIII-XVI).
A aquest moment pertanyien una sèrie de restes arqueològiques i elements arquitectònics documentats en l’extrem nord del pati interior. S’establiren dos moments d’ocupació dins el període medieval que tenen el punt d’inflexió en el segle XV, quan és amortitzada la fase primigènia per redefinir l’espai arquitectònic.

1) Primer fase d’ocupació de l’espai: vestigis d’un edifici amb pou (s. XIV-XV).
En aquest context, la ciutat de Barcelona visqué, entre els segles XII i XIII una etapa d’expansió urbanística, amb l’aparició de noves viles a l’exterior de la muralla romana.
Aquesta primera fase d’ocupació està representada per un edifici primigeni, amb la troballa i documentació de quatre murs, una fossa sèptica de planta rectangular, i tres nivells d’ús. La major part de les estructures muràries d’aquest moment marcaran les línies de façana per a les fases posteriors, ja que aquestes s’hi assentaran com a fonamentació, o s’hi realitzaran reformes constructives posteriors.
Les característiques constructives d’aquesta fase es basen en la utilització dels carreus de mida mitjana i petita, disposats regularment en filades horitzontals, tot lligat amb morter de calç ataronjat, de textura sorrenca i granulació mitjana.
La planta definida per aquest primer edifici medieval era rectangular, amb una divisió interior, representada per un mur més arrasat. Associades a aquestes estructures es documentaren varis nivells dels quals se’n pot despendre una cronologia aproximada entre els segles XIV i XV.
Gràcies a l’estudi dut a terme per Veclus, SL. Es pogueren incloure dins aquest moment varis elements: una porta adovellada, ubicada en la zona oriental del replà amb l’escala que duu als pisos superiors; i per altra banda, en direcció al pati interior elevat, i passat el distribuïdor amb la gran escala central, a la línia de façana oriental que delimita aquest espai, dos arcs adovellats, tapiats posteriorment, i típics de les plantes baixes dels segles XIV i XV a Barcelona. Els arcs es troben cegats amb configuracions de parament que ens portarien a uns moments a l’entorn del segle XVI, datació relativa a la qual s’atribueix la segregació de zones de la primitiva finca medieval.

2) Segona fase d’ocupació medieval: redefinició de l’espai arquitectònic i aparició de zones de producció (s. XV-inicis s.XVI).
A segle XV la fase anterior és abandonada i amortitzada davant d’una redefinició en la distribució de l’edifici originari, degut a noves necessitats econòmiques i socials, que al llarg del segle XVI conduiran al canvi cap a l’època moderna.
Aquest moment estava representat per una segona planta edilícia, aprofitant la línia de façana occidental, el perímetre nord que en la fase anterior no estava representat, i aparegué una nova línea de mur oriental, perpendicular i solidària amb l’anterior, i de la qual se’n conserva un testimoni. Per altra banda, aparegueren en aquesta fase dos trams d’escales, adossats a l’estructura anterior, i al mur perimetral occidental.
En quant a la tècnica constructiva, aquesta es manté, però amb la presència d’un nou material constructiu que és el maó massís, que s’intercala en alguna filada, aleatòriament. També, en algun punt d’aquest alçat es denota la presència d’alguns fragments de carreus de majors dimensions.
Un conjunt de retalls irregulars, sense funcionalitat determinada, documentats s’ emmarcaren en aquesta fase també gràcies a l’estudi del material ceràmic recollit, que ens dóna un moment d’ús entre els segles XV i XVI.
Sembla que en aquest període és quan es dóna la segregació de parts d’edificis medievals i es començà a transformar en el què serà ben entrada l’època moderna: un gran casal, típic de l’època barroca. L’edifici en qüestió és antecedent dels grans casals del segle XVII, exponents de la nova riquesa originària sobretot del comerç. Des del segle XVI, els barris de Sant Pere i Santa Caterina estarien totalment urbanitzats, i ja s’hi haurien assentat artesans i altres activitats comercials.

Fase III. La transformació de l’espai arquitectònic en època moderna i contemporània (s. XVII-XIX).
Continuant amb el creixement econòmic, iniciat el segle XVI, la presència del Palau Mercaders, construït vers el final del segle XVII, inicis del XVIII, és testimoni d’una època representada pel màxim auge del comerç.
En general, la parcel•laria d’època moderna segueixen, a grans trets, l’estructura i l’orientació d’època medieval. Així doncs, es produeix un procés de parcel•lació i divisió dels grans casals medievals, és a dir, un canvi del model de casa medieval cap a model de “casa artesana”. Aquest queda palès en l’excavació, en la majoria de murs datats dels segles XVI-XVIII aprofitant part de les estructures medievals anteriors, sobretot com a fonamentacions de murs perimetrals dels nous edificis d’època moderna.
Al pati interior del Palau Mercaders, entre els segles XVI i XVIII es produí una amortització de la fase medieval, amb una elevació del nivell del pati interior representada per diversos reompliments de terres barrejades amb restes de material constructiu i pedres. Els murs perimetrals foren aprofitats per fonamentar les noves parets modernes, que es bastiren en aparells irregulars formats per pedres sense treballar, de diverses mides, lligades amb morter de calç blanc, i alternades amb fragments de maons massissos.
A finals del segle XVII i primeries del segle XVIII, s’inicià el projecte de construcció de l’edifici del Palau Mercaders. Aquesta iniciativa és hereva de la tradició medieval i es definirà per la construcció de volums construïts al voltant d’un gran pati central amb una escala monumental. A més a més es planteja la presència d’un ampli jardí elevat. Aquesta distribució arquitectònica es mantingué sense canvis fins a mitjans de segle XIX quan una part de l’edifici posterior fou coberta.
En el procés de reompliment d’aquest espai, i entre el segle XVIII i el segle XIX, es construí una font amb parterre al centre del pati, envoltada de quatre pilars i un nivell de circulació a la banda nord.
La font hauria funcionat en el període de màxim esplendor del casal, entre els inicis del segle XVIII fins a mitjans del segle XIX, tot i que els parterres foren introduïts a la França del segle XVIII, embellint els jardins dels palaus de l’Europa neoclàssica.