Resultats: Positius. Estratigrafia no exhaurida
Descripció:
La intervenció arqueològica efectuada estigué vinculada a la construcció d’un nou edifici amb planta soterrània, fet que feu necessari el rebaix de gairebé tot el subsòl de la finca.
L’excavació va permetre documentar una sèrie de fases cronològico-constructives:
Fase I (1ra meitat del segle I dC). Les restes documentades en aquest horitzó, evidenciaren una gran activitat en aquesta part del suburbium, iniciada ja des de la mateixa fundació de la ciutat. Tant el nivell de paviment, com l’abocador urbà (anteriorment fossa per l’extracció d’argiles) i el vall de la muralla, es van realitzar en aquest període immediat a la fundació de la ciutat. Tanmateix la seva amortització es va produir de manera diferenciada, vinculada a l’evolució tant de la colònia com del propi suburbium. El vall intern i la fossa d’extracció d’argiles van esdevenir dos abocadors urbans, mentre que el vall extern va restar visible al llarg de quasi 100 anys més.
Fase II (2na meitat del segle I dC). D’aquest moment es detecta una primera ocupació en la zona extramurs de la colònia, associada a un possible taller metal•lúrgic. Les restes, tot i que força escasses i arrasades, evidenciaven que, quasi des de la fundació de la ciutat, els límits de la mateixa van excedir les muralles, detectant-se una important activitat en l’entorn immediat. És en aquest moment quan el vall intern desaparegué completament de la zona extramurs, i l’abocador es trobava en ple procés d’amortització.
Fase III (1ra meitat del segle II dC). L’ocupació d’aquest punt de la colònia es consolidà amb la construcció d’un conjunt d’estructures, tant d’habitació com de caràcter agrícola i/o productiu. Unes dades que confirmen la important ocupació del suburbium de la colònia al llarg de l'alt imperi.
Fase IV (2na meitat del segle II dC). L’assentament de la fase precedent ha assolit el seu punt màxim de desenvolupament, detectant-se un bon nombre d’estructures d’emmagatzematge i la construcció de noves parets. Aquestes amplien l’àrea d’ocupació i redistribueixen els espais.
Fase V (1ra meitat del segle III dC). A partir d’aquest moment tot el conjunt d’estructures bastides al llarg de l'Alt Imperi s’abandonen definidament, esborrant-se del paisatge extramurs de la ciutat, i quedant la zona deshabitada.
Fase VI (segles IV dC –XIII). Correspon a un llarg període de temps on l’activitat en aquest punt de la ciutat és completament inexistent, esdevenint una zona completament deshabitada, ocupada possiblement per horts. La pròpia evolució històrica de la ciutat romano-comtal podria ser una de les explicacions per aquest fet.
Fase VII (segles XIV-XV). A partir d’aquest moment l’indret es tornà a ocupar amb la construcció de diverses estructures. Aquestes podrien estar vinculades a diversos immobles i a part d’un possible taller, que a tall d’hipòtesi pensem que estaria associat al tractament de les pells.
Fase VIII (segles XVI-XVII). Un cop abandonat l’taller, sembla que al segle XVI no hi ha una gran activitat a al finca. Serà a finals d’aquesta centúria amb la construcció d’un nou edifici, que té lloc un canvi important al solar. Aquesta construcció també provoca l’execució de diversos soterranis i una transformació important a la parcel•la.
Fase IX (segle XVIII). Al llarg d’aquest moment sembla que el marques Carles Alemany i de Bellpuig és el propietari de l’immoble, el qual pateix una sèrie de reformes amb la creació i modificació de diverses estances.
Fase X (segle XIX). Vers aquesta centúria té lloc una altra de les grans transformacions del solar, amb la construcció d’un edifici, el qual perdurà en peus fins l’inici de la intervenció arqueològica, quan s’enderroca. Aquesta construcció, que aprofita estructures anteriors pels seu bastiment, s’inclou en la gran febre urbanística que patí la ciutat en aquest segle.
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License
+ 3000 archaeological geolocated and typified interventions.
