Descripció:

La intervenció arqueològica duta a terme a l'edifici de la Llotja de Mar, al seu saló de contractacions o gòtic i al pòrtic de la Plaça Palau es va portar a terme en tres fases diferenciades. La primera d’elles va consistir en la realització de 10 sondejos. La segona, va correspondre a la valoració dels elements i nivells afectats per l’inici de les obres sense el control arqueològic. Durant la tercera es va dur a terme el seguiment de les obres. D’aquesta manera, a la primera fase de l’actuació es van realitzar nou sondejos al saló gòtic i un al pòrtic. Per a poder localitzar elements del saló gòtic relacionats amb la seva construcció, com ara unes escales que comunicarien amb el pis superior de la nau colateral, així com per poder observar la fonamentació de les pilastres, o l’existència de riostes entre elles, es van realitzar 3 sondejos més. Tots els sondejos es van fer fins a arribar a algun element o estructura, o bé fins arribar a al nivell de sòl natural, sempre que fos possible. La segona fase d’actuació va consistir en documentar els possibles estrats afectats pels rebaixos fets a la nau lateral nord i al pòrtic sense control arqueològic. A partir dels resultats de la intervenció arqueològica i, en contrast amb les dades que va aportar la recerca documental realitzada per Magda Bernaus, es va determinar l’evolució històrica d’aquests espais de l’edifici a partir de tres moments constructius, que van associats i condicionats pels usos que es va fer de l’espai. El primer període o fase responia a la construcció de l’edifici als segles XIV-XVI. A nivell documental el segle XIV, concretament entre el 1339 i 1380 s’inicia la construcció d’un espai apte per al comerç. Així, les Rúbriques de Bruniquer informen que el 18 de setembre de 1357 l’escrivà de la llotja nova va liquidar els comptes de les despeses realitzades en dita obra entre el 18 d’agost de 1352 i el 22 de desembre de 1354, i la documentació municipal inèdita confirma que els diners es van gastar en materials (pedra, calç, fusta, ferramentes) i en mà d’obra (mestres d’obres, manobres, bastaixos) del ram de la construcció. Probablement, l’edifici es va iniciar però no es va completar, segons ho suggereix el fet que, el 1380, els mercaders afirmen seguir sense llotja en condicions. En contrast amb la poca informació documental, l’excavació arqueològica de la Llotja va permetre aprofundir en el coneixement de les primeres fases de la construcció de l’edifici, des dels seus fonaments fins a unes primeres estructures que es deixaren inacabades, i que en tots els casos coincideixen en la seva factura amb allò que la documentació assenyala. Pel que fa a la fonamentació de l’edifici, es plantejava com a imprescindible comptar amb una base prou ferma i compacta que aguantés el pes de les parets. El terreny que hi hauria en el moment de la construcció –un nivell de sorres de tonalitats groguenques, de probable formació natural- no presentava prou consistència. Per aportar estabilitat i fermesa es va abocar un nivell força potent de sorres i argila compactades amb aigua (1,60 m. de potència), localitzat en les rases realitzades a les naus central i lateral nord del saló (on no s’hi conservava el paviment de lloses). En relació a l’etapa inicial de les obres, es van localitzar les restes de tres estructures, dues d’elles situades cap a la zona est de la rasa realitzada a la nau central, mentre que la tercera es va documentar al sondeig realitzat al nord est de la nau nord. Estaven construïdes mitjançant pedres sense treballar lligades amb abundant morter de calç, se’ls lliuraven els nivells previs a la construcció de l’edifici, i eren anteriors al paviment de lloses que marca el nivell d’ús inicial. Per tot això, es va interpretar aquests elements iniciats però mai acabats com a restes d’una possible fonamentació de murs potser del 1339, i en qualsevol cas anteriors a la campanya iniciada el 1352. En un dels sondejos practicat al nordoest de la nau lateral nord, es van localitzar les restes de diversos focs, situats en un dels nivells de terra i sorres abocats en el moment de l’inici de la construcció; aquests es van interpretar com les restes dels focs que s’encenien a l’interior de l’estructura iniciada però no acabada de la Llotja, i que les autoritats municipals prohibiren el 1357. Les rases realitzades a les naus central i lateral situada més al nord van permetre localitzar la fonamentació de dos dels murs de l’actual saló -els situats a l’est i oest-, que es correspondrien amb els de l’edifici gòtic i ja relacionats amb les obres de mitjan s. XIV que relatava Bruniquer. Pel que fa al mur de tancament oest, tan sols es va poder documentar la seva fonamentació a partir de la rasa realitzada a la nau central. Aquesta fonamentació estava construïda mitjançant pedres de grans dimensions, lligades amb abundant morter de calç, que donaria molta consistència a l’estructura. La fonamentació del mur de tancament est de la sala -que comunica amb el pòrtic de la plaça Palau- presentava idèntica factura constructiva que el fonament del mur oest. Joan Soler i Faneca, responsable de la reforma neoclàssica de l’edifici al segle XVIII, va localitzar la fonamentació d’un tercer mur de tancament d’aquesta primera construcció mentre s’excavava el sector de davant la muralla de Mar (mur de tancament sud de l’edifici). D’altra banda, al llarg dels treballs es van poder apreciar, a més de la cara exterior del mur est, les característiques constructives del seu interior. Tal i com passava amb el mur de tancament oest, la fonamentació del mur de tancament est continuava més enllà de la cota de finalització de la rasa, retallant el nivell de sorres naturals. Independentment de les obres que es van dur a terme en etapes anteriors, la part fonamental de l’edifici gòtic es va aixecar vers 1382/1383, i els comptes de la campanya constructiva –dirigida pel mestre d’obres Pere Arvei- es van liquidar el 1393. No es va poder detallar què es va fer exactament en aquell moment, però foren unes obres d’envergadura que van donar com a resultat la finalització del cor funcional de l’edifici, el saló de contractacions (conegut també com a saló gòtic). Segurament, a aquesta campanya de final del s. XIV corresponia el nivell d’ús del saló format per un paviment de pedra de Montjuïc, documentat a la nau sud. Davant d’aquesta troballa s’acordà que el projecte actual de rehabilitació de l’edifici havia de contemplar que el paviment no quedés afectat pels rebaixos a dur a terme a la sala, i que calia conservar-lo per sota del nou paviment de marbre que es col.locaria. L’excavació de tota la nau en extensió va permetre que es pogués documentar el paviment en tota la seva superfície conservada: estava construït mitjançant lloses rectangulars ben tallades, assentades damunt d’un llit de morter de calç que, alhora, actuava de lligam entre elles. La seva disposició era en filades ben disposades, direcció est oest, amb 5 filades verticals que, repartides simètricament a partir de la zona central de la sala, subdividien l’espai. Amb diverses reparacions, aquest paviment va ser usat fins al segle XVIII. Pel que fa al saló, aquest es configurà, d’acord amb la finalitat que es va voler donar a l’espai, com un cos de gran amplitud. En alçat, les seves 3 naus venien definides únicament per 4 columnes, a més dels murs de tancament, i donaven lloc a un espai molt unificat. Tanmateix, la disposició del paviment original de la nau sud documentada en l’excavació introduïa una compartimentació contemporània, transversal a la definida per les arcades i estructurada a intervals regulars, de tal forma que la nau quedava subdividida en 6 espais rectangulars pràcticament idèntics. De fet, la documentació ens assegura que al llarg del s. XV es van arribar a desenvolupar a l’interior del saló funcions diverses, algunes de les quals portaven associades estructures permanents o efímeres que van poder deixar la seva empremta física en el sector. Això permetria explicar els encaixos –tots ells de formes i dimensions diverses- que es van localitzar en el paviment. Aquests respondrien a diferents tipus d’estructures destinades a compartimentar l’espai que suportaven, i serien fetes de fusta o de ferro. La documentació del paviment de lloses va permetre determinar que, en la nau sud-est, hi hauria una porta d’accés cap a l’exterior de la sala, de menor amplada que l’actual (d’uns 2 m.). Podria tractar-se de la porta de començament del s. XIV que comunicava el saló amb el porxo adjacent, després ampliat i modificat, i del qual, durant la intervenció arqueològica, no es va localitzar cap resta. Es va documentar una altra porta d’accés a la sala a la part central de la nau sud (on hi havia el paviment gòtic), coincidint amb l’accés que hi ha actualment. Aquesta obertura possiblement també s’hauria dut a terme en el moment de la construcció original de l’edifici i seria una obertura cap a l’exterior de l’edifici. Al segle XV, s’edificà una nau colateral al sud, que connectaria amb el saló gòtic a partir d’aquesta porta. Possiblement correspondria al mur de tancament sud de l’edifici gòtic, el qual encara conservava algunes de les obertura del mur, que serien finestres, amb decoració d’estil gòtic i que amb les obres i ampliacions de l’edifici van quedar tapiades o integrades com obertures interiors. En relació amb la zona de l’actual pòrtic de la plaça Palau, ni les dades arqueològiques ni les dades documentals van indicar una activitat constructiva en aquest sector en època baixmedieval.
El segon moment cronològic documentat correspon a l’adaptació de l’espai als nous usos i necessitats durant els segles XVI-XVIII. La majoria de les estructures i elements corresponents a la primera fase constructiva van ser aprofitats a la segona etapa, que situem vers el segle XVI i fins a la reforma dirigida per J. Soler i Faneca (segle XVIII). En aquest període, diversos factors faran que l’espai de la Llotja s’adapti a les noves necessitats per a les quals és requerida: si fins a començament del s. XVIII el saló de contractacions va continuar exercint la seva funció primordial, a més d’altres, a partir d’aquest moment l’edifici va passar a ser caserna militar, i, encara que va patir modificacions, el saló sembla haver estat l’espai que menys en va patir les conseqüències. El paviment de la fase anterior gòtica va seguir funcionant com a nivell de circulació de l’espai, segons es va constatar a partir de les reparacions que es van localitzar en el paviment de lloses. Aquestes es van realitzar amb lloses, pedres reaprofitades i maons, i totes elles es localitzaven a tocar del mur de tancament sud de la sala, fet que ens indicaria una important activitat en aquests espais, que implicava aquest desgast. A l’extrem est de la sala, arribant a l’angle dels murs de tancament sud i est, hi havia una altra reparació del paviment, feta amb lloses de dimensions més petites, que semblava voler mantenir encara la uniformitat del paviment de lloses. La documentació escrita remarcava també que, a més de la funció per la qual havia estat construïda –i a voltes en substitució de la mateixa- la Llotja va ser utilitzada fins a començament del s. XVIII com a pallol de la ciutat. L’arqueologia va confirmar que, efectivament, l’ús del saló per aquest fi realment va ser esporàdic: no es va transformar l’espai per adaptar-lo a la nova funció de pallol, no es va compartimentar ni s’hi va fer dipòsits. En canvi, en relació a aquesta activitat d’emmagatzematge, es van documentar al pòrtic neoclàssic de la Plaça Palau dos dipòsits de gra de planta rectangular, construïts a base de pedres sense treballar, maons i carreus reaprofitats. Els dos dipòsits presentaven una orientació nord-sud, i eren paral.lels. La potència documentada dels dos dipòsits era de 2’40 m., assentant-se i retallant part del nivell natural de sorres; eren doncs estructures soterrades que funcionaven per sota del nivell d’ús de l’espai, amb algun element adherit mitjançant aquest morter (com ara algun element de fusta). En el moment del seguiment arqueològic de les obres de rehabilitació de l’edifici es van documentar les restes dels murs corresponents a dos dipòsits més, situats més al nord respecte als excavats en la primera fase de la intervenció, amb un espai que, o bé es correspondria a un altre dipòsit que estaria en perpendicular respecte als altres, o bé funcionaria com a passadís entre ells. Tal i com passava amb els dipòsits presentats anteriorment, aquests podrien anar més enllà respecte al mur de tancament actual del pòrtic del segle XVIII. Pel que fa a la zona sud del pòrtic actual, una rasa realitzada durant la primera fase de la intervenció arqueològica va marcar un espai de 10 metres on no s’hi localitzaven restes de murs corresponents a dipòsits, i a l’extrem sud de la rasa hi apareixien les restes d’un mur, de factura constructiva igual als murs dels dipòsits localitzats al nord. Es va considerar que aquest mur definiria un altre espai on se situarien dipòsits similars, deixant una zona de pas de 10m. Malauradament, a l’inici de les obres de rehabilitació es va buidar l’espai on no apareixien murs, i es va perdre la informació referent als seus possibles nivells d’ús; no obstant, es va considerar que aquesta zona podria haver funcionat com a entrada i sortida de cereal, per a ser distribuït o extret dels dipòsits. Aquests dipòsits es van emmarcar cronològicament als segles XVI-XVII. A partir del 1714, i d’ençà de l’entrada de les tropes del duc de Berwick a Barcelona, la Llotja es va convertir en caserna militar. El Consolat de Mar quedà sense seu, i l’edifici, propietat de l’Estat, serví per a fins militars. Òbviament, s’hi va fer algunes modificacions, com bé ho demostren els plànols realitzats per l’enginyer militar Alexandre de Rez (1724) tant en planta com en alçat, però no van arribar a afectar el saló de contractacions ni a la zona de l’actual pòrtic. El darrer moment cronològic es situa als segles XVIII-XIX.
El 1771 es retornà l’edifici a la Junta de Comerç, i es va iniciar el procés de remodelacions i reparacions necessàries per a l’edifici, que ja no es contemplava com a caserna militar. L’arquitecte encarregat del projecte va ser Joan Soler i Faneca i les obres, iniciades al darrer terç del segle XVIII, les va acabar el seu fill ja a començament del segle XIX. De les obres realitzades per Soler i Faneca, cal destacar la conservació del saló gòtic i la construcció del pòrtic de la plaça Palau, els dos espais afectats per la intervenció arqueològica. El pòrtic de la plaça Palau, concebut com a entrada principal de l’edifici, va ser construït de nova planta. A partir de les dades obtingudes en la intervenció arqueològica es va poder afirmar que en el moment de la construcció del pòrtic, els dipòsits que se situaven en aquest espai van deixar de funcionar o bé ja estarien en desús. Corresponent al moment de les obres del segle XVIII es va documentar el rebliment que amortitzava l’espai dels dipòsits, amb un paviment de morter de calç que es corresponia al nivell de circulació de les obres. Les obres d’aquesta fase afectaren en gran mesura el saló gòtic, per bé que es va mantenir en allò que li és més esencial: el concepte espacial. A partir de la intervenció arqueològica es va determinar que el nivell d’ús de la sala es va apujar uns 35-40cm, deixant de funcionar el paviment de lloses i s’hi va instal.lar a sobre un paviment de marbre. Els murs de tancament est i oest de la sala es van desmuntar i es van tornar a construir segons les noves premisses estilístiques, i tan sols es van conservar les quatre pilastres situades en aquests murs, a les quals se’ls entregaven els carreus que configuraven els nous murs. Al seu torn, el mur de tancament sud hauria estat revestit mitjançant una nova paret de carreus de la mateixa tipologia que els dels murs de nova construcció. Pel que fa al mur de tancament nord, que ja havia estat reconstruït l’any 1708 després d’haver caigut, es devia refer novament en aquest moment. Les pilastres situades a l’espai central del saló foren desmuntades i recol.locades pel fill de Joan Soler Faneca, segons suggeria la col.locació incorrecta d’alguna de les dovelles que configuraven les motllures dels arcs. Tot i això es va constatar que aquesta reparació no va afectar les bases de les pilastres, ja que a la nau lateral sud, el paviment de lloses encara conservava el contacte inicial amb la base de les pilastres. En relació amb aquestes obres de rehabilitació neoclàssica, es va localitzar un seguit d’estructures a les naus central i lateral sud constituïdes per filades regulars de maons lligats amb morter de calç. Aquests elements, que presenten la mateixa direcció (nord-sud), no delimiten cap espai entre ells. Cal destacar que al voltant de les quatre pilastres que separaven les tres naus, es va documentar unes estructures fetes també amb maons, de planta quadrada, que es lliuraven a les pilastres. A la nau sud, on hi havia el paviment de lloses, es va documentar les restes de morter de calç, corresponents a la impromta de tres murs de les mateixes característiques que els documentats al llarg de la nau, que se situaven al voltant de les estructures que es lliuraven a les pilastres. A la nau central, les restes de mur de maons localitzades estaven concentrades a l’extrem oest. Es va considerar que aquestes estructures correspondrien al moment de les obres del segle XVIII, i que són anteriors a la instal.lació del paviment de marbre. Probablement es van construir durant les obres, formant part d’algun element necessari per les mateixes, com ara unes bastides, de les quals podrien ser les bases. En relació també al moment de les obres, al paviment gòtic de la nau sud, a banda i banda d’aquests murs de maons, i de manera dispersa a la nau central -sense relacionar-se amb els murs situats en aquesta nau-, es van localitzar un seguit de trencaments els quals es van interpretar com forats provocats pel pes i el desgast de la possible bastida, o s’haurien ocasionat per extreure terres en el moment de les obres.