Descripció:

La intervenció es dugué a terme en dues fases; la primera, entre els mesos de juny i agost del 2020, sota la direcció tècnica i científica de l’arqueòleg Iñaki Moreno Expósito, i la segona, entre els mesos de març i juliol de 2021, sota la direcció de l’arqueòloga Anna Bordas Tissier.
La intervenció arqueològica ha permès documentar la gènesi i evolució de l’urbanisme en aquest sector de la ciutat i de manera prèvia a la creació de l’entramat urbà, una sèrie de fases d’ocupació del territori des de la prehistòria i passant per l’època romana.
Del Neolític Final (2500-1800 ane) es van identificar dues estructures, una de combustió i un retall indeterminat. Les restes de carbons de l’estructura de combustió ens han donat, gràcies a una anàlisi de C14, una cronologia de 4550 +/-30 BP que calibrada (57,2%) seria 3243 - 3102 cal BC , la qual cosa ens situa a finals del Neolític Mig i inicis del Neolític Final.
Les característiques de l’estructura, cubeta de dimensions considerables amb un colmatació de pedres, sobretot gresos i carbons, amb retalls circulars a la base de l’estructura, ens remet a les estructures de combustió excavades a la intervenció del 2006 al Conservatori del Liceu , i a les documentades l’any 1992 a la Caserna de Sant Pau . Aquelles es van datar del Neolític Antic Evolucionat. Sembla doncs que aquestes llars s’estendran molt més enllà del IV mil·lenni.
És remarcable l’absència d’altres tipus d’estructures que ens permetin parlar d’un hàbitat, la qual cosa ens porta a pensar que aquestes estructures de combustió, tenint en compte les seves característiques, el seu context, el seu registre, podrien estar relacionades amb algun tipus d’activitat econòmica que requereixi una proximitat a zones lacustres i en la utilització d’un tipus determinat d’estructura de combustió (assecat o fumat d’aliments, per exemple), i no en zones d’hàbitat, les quals les haurem de buscar cap a zones més interiors.
Aquesta intervenció també posa en relleu la continuïtat de les ocupacions de la zona des del Neolític Final fins un Bronze Final, aquest darrer poc documentat en aquest espai. De fet no es van poder documentar estructures però sí que va aparèixer material que, un cop més, gràcies al C14 ens ha estimat una data de 2770 +/- 30 BP que calibrada (95.4%) seria 999 - 832 cal BC , la qual cosa ens situa dins del Bronze Final.
La següent fase ja és d’època romana (segles I i II dC). Les estructures més antigues, per seqüència física i pels escassos materials que oferiren, serien una sèrie de rases de conreu –alvei- documentades a la part central de l’àmbit d’excavació. Es tracta d’estructures normalment vinculades al conreu de la vinya i destinades a acollir els ceps d’aquest fruit. En el cas que ens ocupa mesuren entre 2 i 3,50 m. de llarg amb amplades fixes de 0,40 m. i fondàries que no acostumen a superar els 0,30 m.- prova de la conservació precària de les estructures-. Aquestes estructures semblen haver estat amortitzades al voltant del canvi d’era. Coexistint amb els alvei trobem una sèrie d’estructures basades en rases llargues i rectilínies amb la mateixa orientació mar-muntanya que presentaven els alvei. En aquest cas desconeixem si es tracta de rases llargues de conreu, -sulcus-, de petites rases de desguàs o, inclús de negatives de petits murs que no s’han conservat i que delimitessin parcel·lacions. Aquestes estructures foren amortitzades entre els segles I i II dne. El tercer tipus d’estructura que se’ns presenta es basa en una sèrie de retalls circulars, de planta circular d’entre 0,60 i 0,90 m. de diàmetre i amb un potència conservada d’entre 0,15 i 0,25 m. Pensem que probablement es tracti d’encaixos per a dolia donada la seva morfologia i alineació coincidents amb les estructures de conreu presentats. Finalment, comptem amb una sèrie d’estructures que identifiquem com a pous de captació freàtica. Aquests pous, que oferiren materials provinents dels seus nivells de rebliment dels segle I i II dne, no s’exhauriren donat que arribaven a nivell freàtic.
D’època baix-medieval ens han arribat una sèrie d’estructures també vinculades a l’explotació agrícola de la zona. Es tracta de sitges amortitzades, en virtut dels materials recuperats, entre els segles XIII i XIV.
D’època sensiblement posterior, segles XV i XVI trobem amortitzacions de pous de captació freàtica.
A partir del segle XVII apareixen les primeres restes urbanes. La recerca documental efectuada per Gonzàlez, Caballé i Nolasco constata – i així ha quedat palès durant la intervenció arqueològica- que les parcel·les actuals tenen el seu origen en la parcel·lació de l’horta de Sant Pau del Camp. Així, el buidatge documental efectuat per aquests investigadors ha permès veure que ja des d’inicis del s. XVII existeixen notícies referents a l’existència d’horts, de dimensions relativament reduïdes, la majoria d’ells relacionats amb l’activitat econòmica del gremi dels candelers de cera. Així, doncs, són freqüents les al·lusions a construccions d’escassa entitat arquitectònica, descrites com a casalots o domuncules, i altres infraestructures com safareigs, sínies i pous. De fet, la disposició de les cases va variant entre els segles XVII i XVIII però sempre conserven la línia de façana i fins i tot algunes de les mitgeres actuals ja provenen del segle XVII. Totes les restes documentades es trobaven molt arrasades pels edificis construïts a mitjans del segle XIX que foren els enderrocats per a la construcció del nou edifici.