Descripció:

La intervenció es va dur a terme a la Plaça de Joan Fiveller, que es correspon amb l’antiga Plaça d’Armes de la ciutadella borbònica. Segons el projecte d’obra presentat per BIM/SA al Servei d’Arqueologia de Barcelona, els treballs a realitzar sota control arqueològic van ser:
.Un rebaix general d’entre 0,30 i 0,40 metres de terra a tota la superfície dels paviments i del nivell de circulació actual de la plaça. Posteriorment, aquest rebaix es reomplirà amb 0,15 metres de graves i 0,15 metres de sauló, a fi de millorar la permeabilitat del sòl.
. Rases per a la instal·lació de tubs de drenatge que afectin les cotes inferiors del
reompliment de graves.
- Rebaix de terres per sota la cota del reompliment de graves necessari per a la renovació de la vegetació de la plaça.
Aquests treballs van permetre establir fins a nou fases cronològiques per a l’ocupació del que avui es coneix com a plaça de Joan Fiveller, que abasten des del segle XIV fins l’actualitat,
Fase I. Segle XIV. Muralla medieval.
Cal identificar un mur (UE 2031) amb el tram de muralla construït a partir de la segona meitat del segle XIV que partia del Portal de Sant Daniel i avançava pel costat occidental del convent de Santa Clara, tot rodejant l’edifici, per continuar finalment en direcció SO cap a l’actual Avinguda del Marquès de l’Argentera. Segons l’historiador Salvador Sanpere i Miquel, que va elaborar una hipòtesi de planimetria (fig. 16 i 17) a partir de la informació extreta de les Rubriques d’en Bruniquer i un plànol de Barcelona de l’any 1679 on, al seu parer, s’hi podia veure encara la trama urbana del segle XIV, aquest sector de la muralla es va començar a construir l’any 1358, fruit d’un privilegi atorgat per Pere III el Cerimoniós que permetia al Consell de Cent restaurar les muralles existents i fer-ne de noves. El tram inclouria el dit Portal de Sant Daniel, que fou construït en aquells moments, i fins a vuit torres, entre les quals cal comptar la Torre de Sant Joan del convent de Santa Clara, que va quedar integrada a la muralla. El mur s’estenia seguint la línia de platja fins l’anomenada Torre Nova, que Sanpere i Miquel situa al Pla de Palau, aproximadament on avui hi ha el Palau de l’Aduana; la Torre Nova, que es va donar per acabada l’any 1438, hauria estat el darrer element construït i va marcar el final de la fortificació marítima de la ciutat, restant obert el sector comprès entre aquest punt i la Torre de Santa Eulàlia o de les Puces situada al capdavall de la Rambla.
El pany de muralla documentat amida 5,00 m de llargada, presenta en aquest punt una
amplada de 1,55 m (és a dir, una cana) i es troba format per parament de carreuons de pedra de Montjuïc a banda i banda, i farciment intern de pedra sense escairar lligada amb morter de calç blanca; els carreuons són rectangulars, amiden entre 0,30 i 0,50 m de llargada i tenen una amplada força generalitzada de 0,18 m. Tot indica que aquesta mateixa línia de muralla va aparèixer parcialment durant la intervenció realitzada l’any 2015447 a la mateixa Plaça d’Armes, fruit de l’obertura d’una rasa per la instal·lació d’una línia de mitja tensió que transcorria en paral·lel a les façanes de l’IES Jacint Verdaguer i de la Capella; a l’interior de la rasa, i a pocs metres en direcció SE de l’accés a l’Institut, que coincideix amb la trajectòria i orientació del mur del que s’ha documentat que aquí
Per altra banda s’ha identificat l’estructura UE 2072 com una de les vuit torres que formaven part del nou tram de mur defensiu; es tracta, en aquest cas, d’una torre poligonal que es va construir uns 30 m al SE de la Torre de Sant Joan. D’aquesta torre se n’han documentat parcialment tres de les sis cares que deuria tenir segons la topografia conservada, realitzades amb parament de carreuons de pedra de Montjuïc de mides quelcom menys regulars que no pas les dels emprats en la construcció de la muralla, les quals delimiten un nucli intern format de pedra sense escairar lligada amb morter de calç blanca. La torre no es va construir a l’angle que forma la línia de muralla quan gira cap el SO en direcció a la Torre Nova, tot envoltant el convent de Santa Clara, doncs el mur continua encara uns 7,00 m cap el SE i gira formant una cantonada de 90º.
El traçat torna a coincidir amb la hipòtesi de planimetria d’en Sanpere i Miquel.

Fase II. Segle XV
Un altre element documentat de la muralla ha estat part d’una estructura identificada com Esperó punta d’Esperó, així com una porta d’accés al seu interior. Si durant la intervenció encetada l’any 2014 es va documentar el tram final de l’Esperó de Llevant, en la present intervenció se n’ha documentat l’inici de l’estructura, que podem identificar amb el mur UE 2084. Aquest neix adossat a la torre UE 2072 i avança en direcció SE vers les restes documentades a l’interior del Baluard de Llevant per J. Cruells ; és visible
en un tram de 27 m de llargada, tot i que no de manera contínua, presentava un metre
d’amplada, i es trobava format per parament de carreuons de pedra de Montjuïc a banda i banda, i farciment intern de pedra sense escairar lligada amb morter sorrenc de tonalitat
ataronjada. El mur desapareixia un cop superat el parterre 21, essent substituït, com veurem en el següent apartat, per la muralla del segle XVI.
Uns 25 m al SE del punt on comença l’esperó, es va trobar la porta d’uns 2,00 m d’amplada visible parcialment a l’interior del parterre 21 i a l’espai existent entre aquest i el parterre 20, amb el llindar a una cota de 2,30 m.s.n.m.452. La planimetria del segle XVII i la reconstrucció planimètrica de Salvador Sanpere per a la Barcelona del segle XV, ens permet identificar aquesta obertura amb el Portal del Carnalatge

Fase IV. Segle XVII. Desaparició del Portal del Carnalatge.
Amb posterioritat a la construcció de la nova línia de muralla el tram encara existent de l’Esperó de Llevant situat entre aquesta i la torre, es va reforçar adossant-hi en paral·lel a la cara interior un nou mur de 1,40 m d’amplada i realitzat amb parament de carreus de pedra de Montjuïc i nucli intern de pedres sense escairar lligades amb morter de calç blanca, amb la qual cosa es va aconseguir una amplada total de 2,40 m . La construcció d’aquest mur va amortitzar tant el Portal del Carnalatge com l’espitllera, però no pas l’eixida d’aigua provinent del Rec Comtal; l’arc escarser va continuar obert i la bassa de
l’exterior va continuar existint.

Fase V. Segle XVIII. Construcció de la Ciutadella.
En aquesta fase es va documentar diversos nivells d’enderroc de la muralla i edificis, així com construccions efímeres relacionades amb la construcció de la Ciutadella.
Durant el període d’obres, es van bastir almenys dues estructures efímeres sobre el que havia de ser la Plaça d’Armes de la fortificació, les quals aprofitaren parcialment com a fonamentació les restes de la muralla medieval i moderna ja amortitzades pels moviments de terra destinats a formar una esplanada. La primera
seria un àmbit quadrangular, d’ aproximadament 5,50 x 7,50 m, situat al costat occidental de la plaça, destinat al subministrament d’aigua. Un segon àmbit, aquesta vegada de forma rectangular, de 5,00 x 11,00 m, es va construir al costat oriental del qual no n’han quedat evidències.
Tanmateix es va documentar les fonamentacions d’un conjunt d’edificacions de la Ciutadella:

- Pavelló per oficials O de l’edifici septentrional o del Rey
- Pavelló per oficials E de l’edifici septentrional o del Rey
- Cos de caserna de l’edifici septentrional o del Rey
- Pavelló per oficials O de l’edifici meridional o de la Reyna
- Pavelló per oficials E de l’edifici meridional o de la Reyna
- Cos de caserna de l’edifici meridional o del Rey:



Fase VI. Segle XIX. Esposició Universal de l’any 1888.
La Plaça d’Armes va tenir un paper destacat durant la celebració de l’Exposició Universal de l’any 1888. El conjunt de la plaça es va mantenir intacte, tret dels dos edificis que havien servit per allotjar oficials i tropa, els quals van perdre el cos central de caserna i
només van conservar els cossos de pavelló situats als extrems
.
Fase VII. Segle XX. El camp de futbol, el velòdrom i l’Hipòdrom de la Ciutadella.
A partir dels darrers anys de la dècada dels 90 del segle XIX, l’esplanada en que es va convertir la Plaça d’Armes es va començar a fer servir com escenari d’esdeveniments de caire esportiu. Sabem, per les fotografies de l’època, que s’hi va instal·lar un camp de futbol entre els anys 1901 i 1902 , un velòdrom de fusta entre els mesos de setembre i desembre de 1904 i el conegut com a Hipòdrom de la Ciutadella entre els anys 1905 i 1910 . De totes aquestes activitats, l’única que es va poder evidenciar arqueològicament va ser la pràctica de l’equitació: gràcies novament a una fotografia realitzada l’any 1902, s’ha pogut identificar l’estructura UE 1073 amb un dels fossats sobre els quals es feien saltar els cavalls en el transcurs del Concurs Hípic i Exposició Equina organitzat per l’Institut Agrícola de Sant Isidre aquell mateix any.
L’any 1900 es van construir dues ales laterals a l’edifici de l’antic arsenal, que es va convertir en Museu Municipal d’Art.

Fase VIII. Segle XX. El Saturno Park.
El dia 25 de maig de 1911, després de gairebé dos anys d’obres, es va inaugurar el parc
d’atraccions denominat originàriament Saturno Parque i més endavant amb l’anglicisme
Saturno Park. L’any 1916, les atraccions foren traslladades a l’espai existent entre la cascada monumental i el llac, al costat d’un casino de nova construcció, on van romandre fins el seu tancament definitiu i desmantellament l’any 1926. Es va documentar diverses evidències del parc d’atraccions, en forma sobretot de fonamentacions per als pilars que sustentaven les estructures i forats per a pal (UE 1036) que es presentaven aïllats, sense marcar una forma concreta ni aportar més informació. El més destacable, però, és l’existència d’una gran estructura quadrangular UE 2092, que es correspondria amb la fonamentació de l’atracció Witching Waves. També cal relacionar amb les instal·lacions del Saturno Park un plafons decoratius realitzats amb ciment i pintats amb colors que van aparèixer durant el rebaix general de la plaça, a nivell gairebé superficial; alguns de similars es poden distingir en les fotografies conservades del parc, a les porxades que vorejaven algunes de les atraccions.

8.9. Fase IX. Segle XX. Els jardins de J.C.N. Forestier.
L’ajuntament de Barcelona va encarregar a l’enginyer i paisatgista francès J.C.N. Forestier, el projecte d’enjardinament que contemplem a dia d’avui, el mateix 1916, tant bon punt la Plaça d’Armes es va veure lliure de tots el elements que havien format part del parc d’atraccions. La construcció dels 44 parterres i l’estany central que formen la composició, va suposar un nou procés de desmuntatge per a les restes conservades en el subsòl. Les fonamentacions dels parterres no van suposar un gran afectació doncs, allà on els manobres van trobar restes, hi van recolzar el mur sense necessitat de desmuntar res; però la posterior excavació de l’interior dels parterres amb la finalitat d’aconseguir l’espai suficient per realitzar la plantació de la vegetació, va suposar el rebaix fins a una cota entre 3,50 i 3,10 m.s.n.m. i el desmuntatge de tot allò que restava per sobre, reciclant-ne els carreus per a les noves fonamentacions. D’aquesta manera, només les restes existents fora del perímetre de cadascun dels parterres va conservar la cota del desmuntatge de l’any 1717. Un tercer procés de desmuntatge es va anar produint durant la segona meitat del segle XX, però aquesta vegada sobre les estructures existents a l’exterior dels parterres, les quals es van veure afectades per la instal·lació de serveis d’enllumenat i reg, realitzats sense control arqueològic fins la dècada dels 90 del passat segle.