Resultats: Positius. Estratigrafia no exhaurida
La intervenció arqueològica va estar motivada per l’adequació de l’antic edifici del segle XVI en nous habitatges. En el projecte d’actuació es contemplava el rebaix de tota la planta baix per a la nova pavimentació, la realització de pous de reforç de la fonamentació i la realització de dues caixes d’ascensor així com el nou sistema de sanejament. Per acabar es va efectuar també la documentació d’alguns paraments nous que es van repicar i que van confirmar algunes dades sobre l’evolució i reforma més moderna de l’edifici.
A nivell d’ocupació de la zona, la fase més antiga es situa en època romana. Es tractava d’un dipòsit (lacus) en opus signinum documentat parcialment i molt afectat per obres posteriors i que es perllongava vers el solar adjacent situat al nord, així com un possible mur de contenció documentat en una longitud de 9,22 metres i a 4,80 metres del lacus i amb la mateixa orientació. Aquesta darrera estructura també es va documentar parcialment i també es perllongava vers el nord fora de l’àrea d’actuació. Aquestes estructures, amb tota seguretat, formarien part dels components o edificacions portuàries de l’antiga ciutat de Bàrcino. La seva construcció cal situar-les, en un moment poc precís anterior al segle IV dC. Tipològicament, el tipus de mitja canya del lacus (dipòsit) podria ser altimperial. Altres elements propers que venen a confirmar l’existència d’aquesta àrea portuària, són les restes localitzades al carrer de la Plata 4, amb una estructura rectangular realitzada en pedra petita i mitjana lligada amb morter de calç, datat entre el segle II-V dC (Petit, Castillo. 2014) o la localitzada en el carrer Ample 46 una gran estructura feta amb grans blocs escairats i datat a l’alt imperi (Castro, 2012) ambdues interpretades com a possibles dics o murs de contenció de sorres. Pel que fa al port romà, cal recordar que Bàrcino tenia dues àrees portuàries, una situada a l’actual delta del Llobregat i el segons enfront de la ciutat. Abans de l’època d’August, però, el port es devia situar al peu de Montjuïc, a la zona de Nostra Senyora del Port, al
peu del poblat ibèric del castell de Port, caracteritzat per les enormes sitges per a cereals, vinculades a la seva exportació marítima. Aquest port treballava en paral·lel amb la zona d’ancoratge de les Sorres, situat a l’hemidelta occidental, i entre tots dos donaven sortida al mar a tota la vall del Llobregat. A la darreria de la República és probable que el port de Montjuïc quedés inutilitzat pel sediment, cosa que justificaria el seu trasllat a la nova Bàrcino, mentre que la producció vinícola de la vall del Llobregat s’exportava a través del de les Sorres (Izquierdo 2009; Jàrrega. 2011). Pel que fa al port de la ciutat sembla que podria existir, segons P. Izquierdo, un port natural o petita badia per causa d’un sortint que devia existir en època antiga. Aquest port se situaria entre la plaça d’Antoni López o Via Laietana, estaria protegit pel sortint de l’antic puig de les Falzies, també l’antiga illa dels Maians, a l’actual plaça de Pla de Palau, i una barra de sorres. També hi ha la possibilitat que a l’estuari del Besòs possiblement hi havia una àrea d’ancoratge complementari del port de Badalona (Izquierdo. 2009). Entorn dels ports, per donar-los servei, hi solia haver horrea (magatzems), edificis administratius, temples, fars, duanes, botigues, tallers de velers, corders i mestres d’aixa, banys, grans dipòsits d’aigua, fonts monumentals, edificis d’espectacles, prostíbuls, etc. (Izquierdo 2009, De la Peña 2001). La proximitat al port podria explicar la situació excèntrica de les termes públiques com les de Baetulo, i de les termes suburbanes de Barcino que a partir de finals del segle III part de les termes estaven protegides per un castellum que forma una protuberància quadrangular a la cara marítima de la muralla. Pel que fa al sistema constructiu de l’estructura documentada, segueix els sistemes romans ja descrits pels autors clàssics com Vitruvi en la seva obra “Els deu libres de l’arquitectura” en el capítol 13, llibre V, titulat “Dels ports i de les obres de paleta sota l'aigua i del que diversos autors recullen nombrosos exemples en altres ports romans documentats (Brandon et alii, 2014; De la Peña, 2001). Cal remarcar, però, que tant l’estructura localitzada al carrer Ample 46 com els apareguts en aquesta intervenció es troben a una cota més alta que la localitzada al carrer de la Plata 4, a 4,23 msnm i entre 4,91 i 5,02 msnm respectivament, mentre que a la Plata 4 era de 0,97 msnm. Això cal afegir la cota on apareixen anivellacions romanes documentades en els diferents pous a la part central del solar, entre 4,30 i 4,50 msnm, i que es troben per sobre d’un nivell de sorres, que tot sembla indicar que seria una gran duna. Això explicaria per què les estructures romanes en aquest punt es troben en unes cotes més altes que altres estructures més properes. Les prospeccions realitzades per la SERP-UB (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona) dirigides pel Dr. Santiago Riera Mora, venen a confirmar aquesta hipòtesi. Aquests nivells, cal situar-los entre el segle IV i V dC.
El segon monent d’ocupació es situa entre els nivells tardoromans i baix medievals, en els quals no es va documentar cap resta arqueològica de cap període, coincidint amb el que es va documentar en altres àrees excavades del barri.
Les actuacions en els pous de fonamentació van permetre datar nivells que es podrien situar entre el segle XIII i XIV, amb ceràmica grollera i material d’importació produïda a Tunísia, Síria, Egipte i també andalusina, a més de nivells ben datats al segle XIV, amb ceràmica decorada en verd i manganès. La possibilitat de poder obrir en extensió algunes àrees, també va permetre vincular l’estratigrafia a diferents estructures que evidenciaven que l’espai ja estava edificat en el segle XIV i que algunes estructures actuals són d’aquest moment. Cal recordar que a partir de la donació realitzada el 1209 pel Rei Pere, es produeix la urbanització de tot el sector de mar. En diversos solars s’han identificat edificacions d’aquesta primera fase urbanística, que es consolida completament en el segle XIV, com les localitzades a la plaça Duc de Medinaceli, al carrer carabassa 8 bis o al carrer Ample. L’estudi efectuat en el seu moment per Montserrat Villaverde, situava la documentació més antiga de l’edifici a finals del segle XVI (Villaverde. 2016), moment que l’edifici fou comprat per la família Ponts. Per l’estudi efectuat de paraments durant la campanya del 2017 i pel material aconseguit en l’excavació sembla que l’edifici fou reformat al llarg del segle XVI, com ho demostra el fet en què alguns paraments presentin diferents obres, una part realitzada amb carreus, d’altres trams amb paraments de verdugada, obra molt característica del segle XVI. Aquest edifici devia respectar bona part de la distribució més antiga, per aquest motiu era de tradició gòtica, format per planta baixa i dos pisos, de planta quadrangular amb un pati central. A banda dels diferents paraments visible a l’edifici, en el subsol es van poder documentar algunes estructures d’aquest moment com un pou, una estructura i un retall indeterminat, una fossa sèptica. També d’aquest moment són diverses rajoles recuperades a la trepa amb motiu heràldic amb una campana i nombrosa ceràmica de taula amb motius denominats de l’estil de Barcelona o decorats en reflex metàl·lic.
Durant el segle XVII, s’efectua la segregació de l’edifici, quedant una part del que dona
al carrer de la Plata independitzada (Valverde 2016, Artigues 2017) i que ara ha estat
visible a la façana gràcies al fet que es va repicar durant les obres, amb un parament diferent aquesta part de l’edifici a la resta del Palau. Per altra banda, l’actuació del subsol ha permès documentar la cota de pavimentació d’aquest moment, així com una una fossa sèptica, i un pou. A partir de la documentació es va constatar que durant el darrer quart del segle XVII fins poc abans de 1721, els llogaters de l’edifici l’havíem transformat en hostal. Justament de finals del segle XVII és la datació del trull documentat a ponent
del pati. Podria ser que les dues coses estiguessin vinculades, hostal i venda d’oli. L’emmagatzematge en les tines d’oli es va confirmar pels resultats obtinguts de les anàlisis efectuades per la UB per l’investigador Alessandra Pecci.
És durant el segle XVIII que es realitzen les reformes més importants que configuren l’edificació que ens ha arribat fins als nostres dies. Reformes necessàries per a una banda, per a refer les destrosses produïdes durant els setges a Barcelona durant la guerra de secessió, i les millores fetes pels nous propietaris a partir de 1751 (Valverde. 2016; Artigues 2017). L’edifici del carrer de la Mercè és producte de l’evolució de l’edificació gòtica anterior, però la reforma segueix igualment les característiques dels palauets de nova planta, un edifici de planta baixa i dos pisos amb pati central i escales que comuniquen amb el pis noble, que era el primer. Al voltant altres habitacions, deixant la resta de plantes per a la família i el servei. La nova edificació segueix el mateix estil que l’edificació gòtica, es pot observar a la planta baixa una portalada per cada una de les crugies, essent la del centre la que comunica directament amb el patí on a la seva dreta està l’escala principal que comunica amb la planta noble (Artigues. 2017). L’actuació va permetre documentar les restes del que es va identificar com la fonamentació del que hauria estat una segona escala, situada a l’àmbit A formada per les i que fou desmuntada al segle XX, aprofitant els graons com a paviment enllosat. La
destrucció d’aquesta escala va comportar la necessitat de fer una nova pavimentació a la planta primera, on es veu que l’embigat i els revoltons del sostre de l’àmbit A, són contemporanis i fets amb maons i biguetes de ferro. És també en aquest moment quan s’efectua la reforma i actuació a la façana del carrer de la Plata projectant la façana cap a l’exterior, guanyant superfície, on el tram inferior disposaria d’un petit porticat adossat a la dreta.
També del segle XVIII són les reformes de transformació de l’antic porticat que hi hauria
a la tercera planta, aixecant noves parets, on en el seu parament es van aprofitar molts elements arquitectònic, fusts i bases de columna, àbacs de finestrals i restes de brancals de finestres gòtiques.
Al llarg del segle XIX i XX, l’edifici es compartimenta entre membres de la mateixa família, i durant el segle XX els usos de la planta baixa i part de la primera es dediquen
activitat de tipus industrial i ja durant la segona meitat del segle XX a la restauració. Això implica la transformació de l’edifici i es va variar cotes de pavimentació, es van eliminar elements com l’escala situada a l’àmbit A, i es va produir el rebaix de terreny per a fer semisoterranis, com els del local 4 i local 1.
Tipus: Notícies / documents | Data: 1209
Urbanització de tot el sector de mar
Donació realitzada el 1209 pel Rei Pere
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License
Permalink Http://cartaarqueologica.bcn.cat/4376
+ 3000 archaeological geolocated and typified interventions.
Whatever found in Barcelona of archaeological interest.