Pend: prop_34:

Pel projecte d’arranjament de la mitgera de llevant de la plaça Vuit de Març, “façana de l’aqüeducte” s’ha realitzat una intervenció de seguiment arqueològic dels treballs de conservació-restauració així com també s’ha dut a terme l’excavació de totes les restes situades al seu peu, en una franja aproximada de tres metres.

Respecte a les tasques de control arqueològic de les intervencions de conservació i restauració del tram de l’aqüeducte romà, l’obertura parcial del reblert de l’arcada més meridional ha permès recuperar noves parts de l’obra fins ara ocultes. En concret, s’ha documentat la totalitat del lateral d’un pilar, que es trobava inserit en la paret mitgera que confronta amb la finca veïna, així com el rebliment d’opus caementicium de l’interior de l’arc. D’altra banda, aquests treballs, juntament amb l’estudi de paraments, han permès establir una seqüència evolutiva de les restes constructives de la mitgera de l’edifici que cegaven l’espai interior de l’arc. Aquestes es caracteritzen per una multiplicitat de materials constructius, testimonis deixats per les construccions i refetes que s’han succeït des d’època baixmedieval fins l’enderroc de l’edifici el 1988, que inclouen murs o estructures de carreuons de pedra de Montjuïc, de maons o de tàpia.

Tanmateix, les intervencions dutes a terme en el canal de conducció d’aigua, consistents en la delimitació de la fàbrica romana en tota la seva longitud junt amb el rebaix dels murs que havien quedat al descobert després de l’obertura dels dos celoberts de la façana mitgera, han permès delimitar i definir l’alçada conservada de l’obra hidràulica i documentar el nivell superior dels paraments.

Segonament, l’actuació al subsòl duta a terme a la plaça ha permès documentar fases històriques ben interessants.
La més antiga ens referim al s. II aC, quan es documenten les primeres evidències d’ocupació. Aquestes es corresponen fonamentalment a la construcció d’un fons de cabana i el conjunt de retalls localitzats al seu voltant, tots ells retallats sobre estrats de formació lenta. L’abandonament d’aquest hàbitat i la seva posterior amortització es pot situar a partir del darrer terç de segle II aC donada la presència d’àmfora itàlica Dressel 1A. Tot aquest procés, s’hauria produït de manera lenta, produint-se primer un abandonament i a continuació una progressiva colmatació. La depressió que formava la cabana va propiciar l’entrada de materials arrossegats com les graves, o sobretot l’estrat de llims negres, que sembla indicar un estancament d’aigua.

Després de l’amortització de l’anterior fons de cabana i la formació, un cop regularitzat el terreny de forma natural, cap a mitjans del segle I aC s’hauria excavat un segon fons de cabana. Aquesta datació respon a la presència d’un fragment rodat d’àmfora o imbrex de pasta tarraconense. Si considerem aquest element com a material constructiu, la datació es podria ampliar a la primera meitat de segle.
Aquest fons de cabana, de possible planta rectangular, es trobava acompanyat per alguns retalls tipus cubeta, i un possible recinte annex delimitat per un conjunt de forats de pal. La seva amortització s’hauria dut a terme de manera ràpida amb un sol estrat amb una datació de 30-20 aC.
Amb l’amortització d’aquest fons de cabana es basteix un mur a pedra seca, que se situaria a partir del 25 aC i quedaria directament afectat per la construcció de l’aqüeducte, passada la primera dècada de segle I dC, per tant temps després de la fundació de la colònia.
No s’ha documentat cap alteració important en època alt-imperial, més enllà de la lleugera pujada progressiva de la cota de circulació mitjançant l’acumulació de sediment. Un procés enregistrat només parcialment a partir d’algunes restes d’estratigrafia datable a partir de la segona meitat de segle I dC.

La situació sembla canviar a partir de final de segle III i IV, quan s’obre una mena de cala al voltant del fonament d’un pilar. Tot i que resulta difícil la seva funció, no s’hauria de descartar alguna mena d’actuació en relació amb el manteniment o intervenció d’algun tipus sobre l’aqüeducte. Més incidència sobre l’aspecte de l’aqüeducte degué tenir la construcció, entre el segle IV i el V, d’un mur encofrat, entre pilars que, indicaria que el procés de tapiat parcial de la llum dels arcs de l’aqüeducte tingué lloc ja durant el baix imperi. Per últim dins d’aquesta fase s’ha d’esmentar l’enterrament localitzat als peus d’un dels pilars.

En la darrera fase (s. IX-XI / s. XIV) s’engloben tot el conjunt de sitges i pous excavats sobre el terreny previ. S’han localitzat 4 sitges i dos possibles pous, amb dos moments d’amortització ben diferenciats. Les sitges més aviat petites s’amortitzen a partir de segle IX, essent el més característic la presència de materials romans i ceràmiques espatulades. El segon grup, sitges més grans i pous, presenta unes amortitzacions més avançades de segle XIII o inici del XIV, coincidint probablement amb la urbanització definitiva de la zona.