Resultats: Positius. Estratigrafia no exhaurida
La intervenció arqueològica a l’església de Sant Pau del Camp dins del marc del projecte de restauració i conservació 2018 va consistir en la realització d’una cala, d’aproximadament 6 x 3 m, localitzada en el creuer, al límit entre la nau central i la capella septentrional. Atesa la densitat de restes arqueològiques documentades i, sobretot, enfront de la necessitat d’investigar ulteriorment el que semblava ser un fragment d’absis, posteriorment es va ampliar el primer sondeig per uns 4,7 x 3 m en direcció NO. En total l’àrea excavada va ser de 29.60 m². Les restes documentades es situen en les següents fases cronològiques de més antiga a més moderna:
. Època romana: a part d’alguns estrats amb restes materials d’època tardo-republicana a les cotes inferiors de l’excavació (àmfora ibèrica, parets fines, i ceràmica indeterminada romana molt rodada), les fases més antigues del jaciment són de difícil contextualització. L’estructura més antiga documentada al sector correspon a una fonamentació d’opus caementicium (UE 121), obtinguda amb la tècnica de l’encofrat perdut, amb alineació NE-SO i una amplada d’uns 45 cm aproximadament. L’estructura va ser coberta per una altra d’època posterior. Aquestes restes es relacionen amb una villa, datada entre els segles I-III dC, i una extensa necròpoli amb una cronologia entre els segles I i VI. Es va documentar també les restes de dos possibles nivells d’ús successius. Les UE 56 i 39, superposades, mereixen un esment particular, atès que
es tracta de sengles subtils capes de terra compactada, amb característica superfície endurida, que corresponien, molt probablement, a dos nivells d’ús successius i que es van relacionar amb una fonamentació (Ue 121). També es va documentar un retall (UE 58), del qual es va poder documentar només un fragment de límit septentrional, amb orientació SE-NO. El seu farciment, que en funció de l’escadusser material té un terminus post quem a partir del 290 dC,
estava compost per un parell d’estats (UE 57 i 59), l’inferior dels quals (UE 59) consistia en un nivell de pedres petites.
. Entre el baix Imperi i l’alta edat mitjana: dins d’aquesta fase es va documentar una seqüència estratigrafia amb fragments datables a partir del segle V dC . Al marge nord-occidental de la cala, es localitzen una o més estructures, documentades només de manera parcial, que retallen aquesta estratigrafia Les estructures es van identificar amb les UE 80 i 101; es van localitzar a la mateixa cota i semblaven estar alineades, per el què es va interpretar com dues parts de la mateixa estructura Dins aquesta estratigrafia es van excavar una sèrie de retalls indeterminats (UE 42, 47, 50, 51) afectats per estructures posteriors, sobretot d’àmbit funerari. A nivell d’hipòtesi, es va considerar que UE 47, 50, 51 podrien ser el producte d’una
mateixa acció - del retall UE 42, que seria posterior. Llur farciment, en tot cas, era força homogeni, i estava caracteritzat per la presència de moltes cendres i carbons, producte d’alguna activitat de combustió. D’altra banda, no es van localitzar escòries de cap tipus de industria. Les restes materials documentades es van situar entre el segle VII-IX
. Època Medieval: L’estratigrafia tardo antiga/altomedieval està retallada per la rasa defonamentació d’un absis que constitueix la troballa més destacada d’aquesta campanya. Aquest absis estaria relacionat amb una construcció preromànica tal i com indica els materials ceràmics recollits en el farciment de la rasa, amb una datació del segle VII-IX. En el sector nord, aquest absis tenia adossada una estructura quadrangular definida per murs amb una mateixa cronologia. A més a més, en aquest període es va documentar les restes de dos enterraments constituïdes per parets de pedres i morter, fons de terra, orientadesen sentit SO-NE i localitzades a l’interior de la zona ocupada per l’absis medieval. Les parets d’una d’elles presentaven traços d’un gruixut recobriment de morter que corresponia a un arrebossat interior i el fons de terra es va compactar mitjançant la col·locació plana de fragments reutilitzats de tegulae romanes. Es van recuperar claus relacionats amb caixes de fusta que contindrien els inhumats que en aquest cas no es van localitzar. D’aquest moment també es va documentar un mur s’adossava a l’absis i que es va interpretar com a contrafort. D’aquest moment, també es van documentar diverses estructures que estarien relacionades amb reformes i allargament de la nau antiga i abans de la construcció del segle XII-XIII. En aquest moment, també es situa les restes d’un enterrament secundari. Pel que fa l’actual església es va posar al descobert la fonamentació de l’actual mur del transsepte i les primeres tres filades de l’alçat . La seva rasa de fonamentació tallava les estructures que, fins a l’època anterior, es localitzaven a l’exterior de l’església. El farciment de la rasa va proporcionar només material romà residual. Entre els enterraments documentats al jaciment, cal destacar una tomba d’obra, les parets de la qual estaven formades per un conglomerat de pedres i abundant morter blanc molt resistent, i revestides internament per un lleu arrebossat i un enlluït de bona qualitat. Els fons era format per una capa gruixuda d’un conglomerat de morter de color marronós, amb la superfície aplanada, compacta i regular. Aquest pis no es va desmuntar, per tant no se’n poden detallar la composició, ni les característiques. Tot i així, destaca la cura en la seva preparació. L’espai interior tenia només uns 0.5 m de profunditat. Possiblement la seva alçària originària era major, però va ser afectat pels rebaixos d’època relativament recent. Com totes les tombes d’obra documentades a l’excavació, aquesta tampoc havia conservat la inhumació i la amortització final es situaria al segle XVIII, quan va ser rebaixada i parcialment omplerta per morter amb tal de garantir l’estabilitat del sòl.
. Entre els segles XVII-XVIII. Es van documentar algunes sepultures en fossa simple, 4 en total. Només es va excavar una mentre les altres tres es van reservar. Els difunts estaven col·locats en el sentit de la nau, amb el cap a SO i els peus a NE, en posició supina i amb els braços creuats sobre l’abdomen. Dues de les tres inhumacions que no es van excavar semblaven haver estat col·locades dins de la mateixa fossa (UE 23), tot i que podrien senzillament no haver-se detectat els límits dels respectius retalls.
Tipus: Notícies / documents | Data: 911
làpida funerària de Guifré II Borrell
mort l’any 911, i enterrat al monestir
Tipus: Notícies / documents | Data: 1117
Segona fundació
Geribert Guitard i la seva esposa Rotlendis van fer una restauració o una nova fundació, com ho confirma una butlla papal d’Urbà II, unint el monestir, en qualitat de priorat, al de Sant Cugat del Vallès. En una làpida sepulcral de Guillem de Bell-lloc, descendent dels fundadors i datada el 1307, esmenta que el 1117 va passar a dependre de la<br />Santa Seu, però va continuar estant molt vinculat a Sant Cugat
Tipus: Notícies / documents | Data: 914
Església de Sant Pau del Camp
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Permalink Http://cartaarqueologica.bcn.cat/4204
+ 3000 punts d’interès arqueològic geolocalitzats i tipificats.
Tot allò d'interès arqueològic que s'ha trobat a Barcelona