Descripció:

Intervenció motivada per la urbanització del carrer Comerç 27-33 i 60-68, als entorns del Mercat del Born. Les estructures localitzades se situen en l’espai urbà enderrocat l’any 1717 per a la construcció de la Ciutadella borbònica i l’esplanada de seguretat entre aquesta fortificació i la resta de la ciutat. A partir de les restes documentades durant la intervenció es va establir 4 fases cronològiques:
Fase 1: Baixmedieval (finals del segle XII-segle XIV)-1717. La major part de les restes se situa en època baixmedieval. Es tracta dels murs de façana del carrer d’en Cruanyes i el carrer del Pou, bastits amb carreus i algun maó lligats amb morter de cals. El paviment del carrer d’en Cruanyes, datat a finals del segle XIII i segle XIV, era un empedrat de lloses de mesura gran i mitjana disposades seguint l’orientació del carrer. Aquesta dinàmica canvia davant la casa Santamaria, amb un empedrat de pedres més petites i rajoles quadrangulars. El sanejament, lligat a la casa Santamaria, era format per una claveguera i una fossa sèptica. Aquests carrers devien formar part del barri de pescadors al quarter de Mar. El barri presentava una trama urbana formada per catorze carrers estrets i paral·lels i fou construït, segons les fonts històriques, al segle XIII, sobre sorres de platja resultat del progressiu retrocés del mar. Part d’aquests carrers i cases foren documentats a la intervenció de l’antic Mercat del Born (Artigues, Fernández, 2014), concretament un tram del carrer de na Bella i un altre del carrer d’en Micó.
Pel que fa a les cases, s’identificaren de forma parcial nou àmbits domèstics, quatre situats entre els carrers d’en Cruanyes, les Mal Lligades, del Bonaire i de la Ribera (cases Pi, Llobaterres, Perxer i Basora) i cinc entre els carrers d’en Cruanyes, el Pou, del Bonaire i de la Ribera (cases Cruilley, Santamaria, Roig, Montagut i Brell). Les mitgeres seguien l’orientació sud-oest - nord-est, alguns dels quals presentaven un revestiment de morter. També s’evidenciaren elements de subdivisió interna, un forat d’arbre i un dipòsit. Els paviments són preferentment de rajoles rectangulars, disposades a la mescla, amb excepcions d’enrajolats de caixó (casa Santamaria) o fets de pedres (casa Cruilley). La major part de les cases disposaven d’accés des del carrer d’en Cruanyes. Tan sols es va documentar una claveguera a la casa Santamaria i restes de diversos baixants ceràmics vidriats.
Sanpere (1890, 1911) establí les mesures totals de la planta baixa d’aquestes cases: 36 m² de Santamaria, Roig, Montagut i Brell; 42 m² de Perxer, Basora i Cruilley; 84 m² Llobaterres; i 90 m² la casa Pi. Les dades concorden amb els resultats obtinguts en intervencions anteriors. El model de casa predominant en aquest barri al segle XVIII era de reduïdes dimensions (Garcia, Guàrdia, 1986).
Les reduïdes dimensions de l’espai excavat impedeixen inferir la seva funcionalitat. Atenent a les intervencions anteriors, segurament es tractava de cases d’espai únic, amb la planta baixa de funció polivalent (habitatge, activitats productives). Sanpere proporcionà informació relativa a l’ofici del propietari de quatre de les cases documentades, fuster (Pi), mercader (Llobaterres), forner (Cruilley) i mariner (Brell).
A finals del segle XVII es constata una reforma en l’accés a la casa Santamaria des del carrer d’en Cruanyes. Relacionada amb aquesta modificació s’hi va construir un desguàs al mur de façana. El fenomen fou datat a través de ceràmica blanca i blava catalana de la ditada i d’una medalla de sant Pere d’Alcántara i santa Magdalena de Pazzi, canonitzats el 1669.
Entre 1714 i 1717 es documentà un recreixement del carrer d’en Cruanyes i una reforma de la claveguera del carrer, a més d’una petita rampa d’accés a la casa Santamaria i del recreixement del paviment de rajoles de la casa Perxer. El material relacionat amb aquest moment fou ceràmica blanca i blava catalana de la ditada, de la corbata, de Poblet i importacions italianes. Es tracta de reparacions precàries d’estructures malmeses durant la guerra.
Fase 2: 1717 i 1800. Entre aquests anys es produí l’enderrocament de tot el conjunt, expressat arqueològicament a través d’un estrat amb abundant material constructiu i ceràmica blava catalana de la ditada, de la botifarra i de Poblet i importacions italianes, a més de dos maravedís de Carles II. Per damunt d’aquest enderroc es va documentar una sèrie de pavimentacions superposades, definits per nivells d’argila, sorra i material construtiu, molt compactes amb alguna capa de morter intermèdia. Aquests podrien correspondre a la pavimentació de l’esplanada de seguretat entre la Ciutadella borbònica i la ciutat.
Fase 3: 1800-1869. Un dels paviments recuperats damunt de l’enderroc es relaciona amb el passeig en que es converteix la Ciutadella un cop perd la seva funció militar.
Fase 4. 1869-segle XXI. A partir de 1869 s’urbanitzà aquest sector per a la construcció de nous habitatges i el Mercat del Born. A aquest moment correspon un anivellament amb materials de finals del segle XIX, ceràmica vidriada de color marró i groc de la Bisbal o Mataró i una moneda de 10 cèntims de la Primera República espanyola. Aquest nivell es veurà afectat per diverses clavegueres i serveis posteriors i amb l’anivellament del carrer Comerç amb el paviment de llambordes, que finalment serà cobert amb el paviment d’asfalt actual.