Descripció:

La present intervenció ha permès acumular noves dades sobre la dinàmica urbana del barri del Palau, dins el nucli antic de Barcelona. Arran de l’excavació s’han pogut diferenciar varies fases cronològiques constructives que passem a detallar a continuació.
Fase I. La prolongació del decumanus maximus fora ciutat (15-40 dne).
Durant la primera meitat del s. I (15-40) es construeix una primera calçada poc després de la fundació de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, es decideix estabilitzar la zona de dunes de sorra existents des del límit marítim del la ciutat fins a la línia del mar per tal de prolongar el decumanus maximus de la ciutat fora el pomerium i lligar així l’entramat urbà amb la via marítima fossilitzada i ben documentada al carrer Ample i, més enllà, amb un possible fondejador. Per a dur a terme aquest fenomen es produiran una sèrie d’abocaments de terres, runa constructiva i materials ceràmics.
Fase II. La reforma del decumanus maximus fora ciutat (60-90 dne).
En un moment immediatament posterior a la construcció de la primera calçada es bastí, per sobre d’aquesta, una nova via. Sembla que a la segona meitat del segle I dne (60-90 dne). es feren grans abocaments de terres que es piconaren successivament per tal d’aixecar el nivell de circulació. Per tal de construir la nova calçada s’efectuaren quatre nous abocaments de terres. La cronologia dels quatre nivells aportats i de la superfície és totalment sincrònic -respon a un mateix moment deposicional-, fet que corrobora la voluntat d’anul·lar la calçada prèvia per bastir-ne una de nova. En el cas d’aquesta segona calçada sí que fou possible documentar tres roderes ben marcades, de fins a 10cm de fondària i 40cm d’ample, en sentit mar muntanya. Les dues més meridionals, que funcionarien juntes, es distanciaven entre elles 1’50 m, mida coherent amb el passus romà (1’481 m), longitud de l’eix d’un carro romà. A banda de de l’increment de cota, sembla que la traça de la calçada varià subtilment.
Fase III. La urbanització del suburbium marítim. La calçada esdevé carrer (150-200 dne).
A partir de mitjans del segle II dne sembla que s’inicià un procés edilici que afectà aquesta zona extramurs propera al mar. En aquest sentit cobrint la calçada i inutilitzant-la definitivament trobàrem una sèrie d’estrats amb materials d’una cronologia lleugerament posterior a la via que es podrien emmarcar entre finals del segle I i mitjans del segle II. Per sobre d’aquest nivell es diposità un potent rudus obrat amb còdols, graves i argiles, amb una cronologia emmarcable en el període 150-200. Sobre aquest rudus es disposaren una sèrie de paviments d’opus signinum que pavimentaven diferents estances articulades mitjançant un entramat de murs obrats amb tècnica d’opus caementicium algun dels quals ja vam exhumar a la precedent intervenció 025/13. L’entramat de murs permet establir l’existència de fins a 3 habitacions paral·leles a la banda sud-oest de la zona excavada. Sota aquestes tres habitacions s’havia conservat una claveguera que desguassava en sentit muntanya-mar, que funcionava de manera coetània als murs de caementicium. A l’est del mur de les esmentades estances no documentà la presència de cap mur; tot l’àmbit era ocupat per les restes d’un paviment d’opus signinm. Així, no es va poder documentar si aquest espai era una estança interna o ja ens trobaríem en espai de carrer. les dades obtingudes en la intervenció no es pogué establir la seva funcionalitat. Donada la seva ubicació dins el suburbium marítim podríem fàcilment relacionar aquestes edificacions amb tota una sèrie d’infraestructures que probablement caracteritzaven aquest barri relacionades amb un port molt proper a la colònia, subsidiari a la zona portuària ubicada al delta del Llobregat, al vessant sud del massís de Montjuïc. Sigui com sigui sembla que al segle V tots aquests àmbits van quedar totalment amortitzats.
Fase IV. La urbanització d’època gòtica (segles XIII-XIV).
Els estrats tardorromans que amortitzen les estructures del suburbium marítim quedaren afectats per la urbanització d’aquest sector en època gòtica. Així, tenim un buit estratigràfic que afecta un lapsus temporal que va del segle V al segle XIII. La intervenció arqueològica permeté documentar com als segles XIII-XIV, la finca era ocupada per tres edificacions, les quals han quedat fossilitzades en el parcel·lari actual (Riudarenes 5-7-9). La intervenció va permetre documentar la dinàmica constructiva de les cases, amb la peculiaritat de l’obertura de grans fosses constructives dins les habitacions i de diverses reformes, com ara la tapiada dels arcs originals de sosteniment de voltes, mantenint, però la modulació de les estances.
Fase V. Les reformes d’època moderna i contemporània (segles XVI-XIX).
La fesomia dels edificis es va mantenir fins al segle XIX, quan el mestre tintorer de seda Pau Giralt va adquirir les tres finques de manera consecutiva per tal de, a partir del 1864, remodelar i reedificar certes parts per conformar un volum unitari i coherent segons el projecte de l'arquitecte Antoni Valls i Galí. La reedificació de la finca va implicar també l'edificació d'un gran pati central on es van disposar dos grans safareigs.