Descripció:

Època romana baiximperial
El Palau Episcopal s'adossa al tram de cortina exterior de la muralla baiximperial de Bàrcino, entre la porta decumana de nord-oest - torre 76 de planta circular - i la torre 75, de planta quadrada. L’espai adjacent a aquests elements ja es trobava gairebé del tot a la cota requerida per l'obra: d'una banda, la torre 76 i el llenç de muralla havien estat intervinguts arqueològicament entre els anys 1973 i 1975; de l'altra, l'entorn de l'angle nord-est de la torre 75 va patir un important rebaix en algun moment indeterminat del segle XX, que va implicar una pèrdua d'informació considerable. Així, pel que fa al recinte defensiu, des del punt de vista arqueològic només es va poder actuar puntualment en l’àmbit frontal de la torre 75, i es va documentar el sòcol motllurat de la torre i la cota superior de la fonamentació, així com dos estrats associats al moment del seu aixecament, que, malauradament, no van aportar cap element de datació. En uns altres dos sondeigs realitzats, allunats de la muralla, es van documentar sengles nivells amb material ceràmic romà tardoimperial.
Època medieval
Els nivells romans estaven coberts directament per estrats de cronologia plenament medieval - segles - X i XI - sense estructures associades, i el primer mur documentat era de principis del segle XIII. Aquest mur, amb orientació nord-est / sud-oest, era paral·lel al llenç defensiu baix imperial. L’extrem sud-oest es localitzà a prop de l'angle oriental de la torre 75, i la seva fonamentació recolzava directament sobre el sòcol motllurat, però no la part vista del mur, que era distant uns 15 cm de la muralla romana. EI mur estava tallat al seu extrem oriental i no es pot especificar la seva relació amb la torre 76, cap a la qual apunta la projecció de la part conservada. La seva cronologia és compatible amb l’època en la qual el consistori de la ciutat atorgà els primers privilegis per adossar edificacions a l'estructura romana, atès que aquesta estructura havia perdut, ja el seu caràcter defensiu, a conseqüència del naixement, entre els segles XI i XII, dels burgs localitzats extramurs. Així, fou a finals del segle XIII quan a l'alçària de la planta principal del Palau Episcopal del carrer del Bisbe s'hi afegí l’espai exterior entre les torres, recolzat sobre un gran arc. A l'efecte pràctic, el mur documentat en el decurs de l'excavació sembla que delimita un espai a nivell del sòl, adjacent a la muralla i potser relacionat amb els horts externs del palau. També es van documentar altres restes d’època medieval: de la primera meitat del segle XIV daten dos murs que delimitaven una finca amb façana al carrer de la Palla que confrontaria, al sud, amb el pati del palau. Pertanyent a aquest espai es van excavar diverses clavegueres i una paviment de toves ceràmiques. En l’angle nord-oest de la planta baixa actual es van documentar les restes d'un segon mur de carreuons ben desbastats i un pou. Finalment, paral·lel a la façana actual de la plaça Nova, s’exhumà la fonamentació de tàpia d'un mur de grans dimensions. Aquesta estructura d'origen baixmedieval correspon, segons la planimetria de finals del segle XVIII al mur de façana d'un edifici d'habitatge o estable per a les bèsties de càrrega, que anteriorment fou galeria del palau i, encara abans, hort del palau. Adossat a aquest element es va construí a la mateixa època o ja a principis del segle XV, el mur d'un habitatge particular cantoner. L’estructura perllongava la línia de façana de la plaça Nova en direcció nord-oest, fins al carrer de la Palla.
Època moderna
Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, la distribució de l'espai intervingut va continuar sent similar a la d’època medieval, sense grans transformacions, i les estructures documentades es relacionen majoritàriament amb obres de sanejament. A la cara exterior del mur gòtic paral·lel a la muralla romana s'hi adossà perpendicularment un segon mur, i a l’habitació que conformaven ambdues estructures es construí una fossa sèptica. Als habitatges amb façana al carrer de la Palla es van obrir pous negres i clavegueres que hi confluïen i es van fer reformes o substitucions dels paviments existents. També a aquesta època pertanyia una estructura, construïda amb pedres i maons, amb planta en forma de trapezi, documentada a l'habitació d'entrada a la planta baixa del palau. Es podria interpretar com la base de l'escala que comunicava a la planta baixa amb la planta pis abans de la gran transformació de finals del segle XVIII. És en aquesta època, l'any 1782, quan va començar la gran reforma que va donar lloc a l'edifici que coneixem en l'actualitat: el Bisbat va adquirir tres cases amb façana a la plaça Nova i el carrer de la Palla, adjacents amb les propietats que ja posseïa a l'espai exterior de la muralla. Totes aquestes construccions preexistents foren enderrocades per construir un nou cos de planta rectangular i distribució ortogonal respecte a la nova façana de la plaça Nova, segons el projecte dels arquitectes Josep i Pau Mas i d'Ordal, amb la qual cosa s'abandonava l'orientació dels murs d'origen medieval, que tenien el llenç de la muralla romana com a referent i s'havien obrat paral·lels o perpendiculars a aquesta muralla. Aquest procediment es va fer palès durant intervenció arqueològica, on es va poder comprovar que totes les estructures preexistents foren inutilitzades en aquesta data: bé mitjançant la realització de rebaixos considerables, quan la cota existent era alta, o bé amb l'aportació de paquets d'anivellament, amb força presència de runa, si el nivell d’ús era més baix que la resta. A la planta baixa, únicament un dels murs medievals es va conservar integrat com a fonamentació d'una paret mitgera entre l'edifici del segle XVIII i una finca del carrer de la Palla. Atès que aquesta finca fou la darrera a ser annexionada al conjunt modern, a principis del segle XIX, la seva orientació en el moment de construir l'edifici del segle XVIII fou respectada. De manera simultània a l'aixecament dels murs de l'edifici, es va preveure la construcció, del sistema d'evacuació d’aigües residuals de tot el complex, mitjançant baixants i clavegueres que desaiguaven en un gran col·lector soterrat, format per laterals d'obra mixta i cobert de grans lloses de pedra rectangulars, que feia pendent de sud a nord. Finalment pel que fa a aquest edifici, es van documentar en nombrosos àmbits els paviments originals de toves ceràmiques quadrades, així com els esglaons d'arrencada i la fonamentació de l'ull d'una escala que comunicava la planta baixa amb la planta pis.
Època contemporània
Les darreres estructures documentades durant la intervenció arqueològica daten ja de finals del segle XIX o principis del segle XX. Es tracta, principalment, d'envans i paviments que se superposen als existents, a fi de compartimentar els espais originals en estances més petites.