Descripció:

Els treballs de control arqueològic es van portar a terme a l'edifici número 2C del carrer de La Seca, aquest es troba situat darrere i a tocar de l'edifici del número 40 del carrer de Flassaders, on hi havia ubicada la fàbrica de la moneda de Barcelona des del segle XIV.
Aquesta intervenció estava centrada en el control de dues rases i la realització del fossat de l'ascensor. No obstant això, davant dels resultats obtinguts en els primers controls, el Servei d'Arqueologia de Barcelona va optar per intervenir arqueològicament a tot el sòl de l'edifici amb diferents graus d'afectació. D'aquesta manera, es va poder documentar de manera extensiva la darrera fase d'utilització de La Seca (mitjans del segle XIX), la que correspon a l'adopció del sistema de vapor per a la producció industrial, concretament per a la fabricació de la moneda. Tot i que els treballs arqueològics estaven centrats en la documentació d'aquesta fase, la intervenció ha permès recuperar i documentar, en certa mesura, una seqüència cronològica que s'inicia cap al segle XIII i acaba cap a finals del segle XIX.
La fase més antiga documentada se situa dins la baixa edat mitjana. Les restes localitzades permeten establir la presència d'un casal gòtic del segle XIIl definit per arcs de carreus i murs de tàpia aixecats per compartimentar els espais. Associats a aquestes estructures es documenta una alternança d'estrats de calç, terra piconada, cendres i sorres. Amb posterioritat a la fase primigènia de la finca es documenten un seguit de reformes, en algun cas es tracta d'una reforma feta amb parament de carreu, i enlluïts amb morter de calç, mentre que en altres casos es tracta de murs fets amb maons de 30 per 19 cm, que cronològicament es podrien situar al voltant del segle XVII. Si es té en compte la documentació històrica, sembla que aquest habitatge no fou adquirit per formar part de La Seca fins ben entrat el segle XVII. A més a més, segons es constata pels documents, durant els anys 1642 i 1645 es produeix una intensa campanya de compres i lloguers de les finques confrontants, per poder instal·lar un nombre cada cop més gran de premses volants. És possiblement en aquest període quan s'adquireix la finca 2C del carrer de la Seca.
D’època moderna es documenten les restes d’una sèrie de basaments de pedra de Montjuïc i d'altres fets amb maons i morter de calç. Aquests basaments devien funcionar amb un paviment de treball també fet de rajols i que cobreix un estrat amb restes de material ceràmic del segle XVII (ceràmica blava catalana de la ditada). No es descarta relacionar aquestes estructures amb el funcionament de la premsa volant que a partir del segle XVI s'implanta a totes les seques europees. La documentació del segle XVII ens parla d'adquisicions d'immobles i d'obres a La Seca per motius d'espai, fet que es podria relacionar amb l'augment de la producció de moneda i l'ús de la premsa de volant, que necessitava més espai de treball per funcionar.
La majoria de les restes documentades corresponen als darrers moments de la fàbrica de la moneda ja mitjans del segle XIX. Es tractava d’un edifici que presentava un espai obert dividit en dues sales de dimensions semblants, separades per uns pilars i una mitgera orientats perpendicularment al carrer de la Seca, i que sustentaven un pis superior, també definit per una sala oberta. Durant l'aixecament del paviment actual es va poder observar la presència de grans lloses de pedra de Montjuïc, de planta rectangular, les quals presentaven empremtes d'ancoratges de ferro i, per sota, es localitzaven els conductes per on es devien instal·lar els embarrats i les conduccions de la força hidràulica que movien les diverses màquines. Els treballs arqueològics van permetre també localitzar la zona de combustió de la màquina de vapor. Es tracta d'un forn construït amb maons refractaris del qual es conserva la cambra de combustió i de la zona on hi devia haver la caldera que contenia l'aigua per escalfar fins a convertir-se en vapor i que era canalitzada cap a una maquinària capaç de convertir aquesta energia en moviment. Finalment al davant de la boca de la cambra de combustió es localitza una habitació soterrada que connectava directament amb la carbonera.
Totes aquestes restes s’han de relacionar amb la introducció de la premsa d'encunyació Le Thonnelier, moguda a vapor i que va ser fabricada a Espanya el 1841 per la companyia La Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona. Si bé documentalment La Seca de Barcelona sembla que tanca les portes el 1879, les restes localitzades en l'estrat de runes que les amortitzava deixen entreveure que en algun moment es va introduir l'energia elèctrica, potser no com a energia industrial, però sí com a energia per produir llum, tal com certifica la troballa de diverses làmpades incandescents amb una cronologia del darrer terç del segle XIX.
La fase més recent que es va documentar correspon a l'ús de l'edifici com a taller d'escultura i, anteriorment, com a magatzem industrial (segle XX). Es tractava de diverses estructures de clavegueram, dipòsit i envans interiors, que es localitzaven a prop de la façana al costat dret de l'entrada a l'edifici.