Resultats: Positius. Estratigrafia no exhaurida
La present intervenció arqueològica portada a terme a la masia de can Fargas ens va permetre obtenir noves dades sobre l’evolució històrica que ha patit la torre de defensa romànica des del seu origen - finals s. XI-XII - i del seu entorn més immediat fins a l’actualitat.
Segle XI-XII.
Trobaríem l’origen de l’actual masia de can Fargas en una torre de defensa feudal aixecada a finals del segle XI-XII. El fet de tractar-se d’una edifici de planta rectangular respondria ja des del seu origen a la concepció d’una estructura no exclusivament de tipus defensiu sinó també d’hàbitat al facilitar la construcció en el seu entorn d’altres elements adossats. La torre de can Fargas fou construïda directament sobre el terreny natural i es trobaria formada per quatre murs de grans dimensions. L’edificació tindria una altura d’un poc més d’11,50 metres i el gruix dels murs aniria des del metre en la planta inferior fins els 0,54 metres en les cotes altes de la torre. La torre es troba construïda amb pissarres autòctones de dimensions mitjanes i sense desbastar lligades amb morter de calç amb gravetes que donaria gran consistència a l’estructura defensiva. Les filades regulars de carreus presentarien un encintat amb incisions seguint les juntes fruit de la tècnica constructiva d’època romànica. L’interior de la torre es trobaria dividit en tres àmbits: planta baixa, destinada a zona de magatzem de queviures sobretot en moments d’atac que permetria tenir una reserva d’aliments sense haver de sortir a l’exterior en cas de setge; un planta principal, zona noble amb elements defensius com les espitlleres que permetrien atacs amb sageta des d’una posició prevalent; planta superior, que seria un espai més destinat al control visual del territori alhora que també espai defensiu en cas d’atac. La porta d’accés a la torre es localitzava en el mur nord a uns 5 metres per sobre del nivell del terreny geològic, i per tant s’accedia directament a la planta principal amb una escala de fusta que era col·locada o extreta en funció de les necessitats de cada moment. L’accés tant a la planta inferior com al pis superior es realitzava des del interior de la torre mitjançant un forat obert a la coberta. La distribució de l’espai en la planta superior de la torre es dóna a dos nivells: el sector oriental es trobaria a uns 0,50 metres per sota de la cota de circulació establerta en la zona occidental. Així doncs, la zona occidental amb una cota de circulació més elevada, es tractava d’un espai sotacobert amb paviments de calç característics d’espais interiors i per tant es tractaria d’una zona més o menys tancada o resguardada. Mentre que la zona oriental, situada a una cota de circulació més baixa, presentava l’existència de diversos paviments hidràulics impermeables juntament amb 6 forats d’evacuació d’aigües pluvials ens van permetre determinar que es tractava d’una zona a cel obert amb la funcionalitat de mirador/terrassa, en definitiva una zona de vigilància i control visual del territori.
A banda de la construcció de la torre, a finals del segle XI-XII, l’ocupació d’aquest territori també afectava al seu entorn més immediat. En la zona de l’actual pati es van documentar les restes de dos murs de grans dimensions els quals haurien funcionat com a murs perimetrals d’una zona pròxima a la torre. En l’espai interior d’aquest perímetre i a resguard es van documentar la presència de diverses sitges i una estructura de combustió juntament amb restes d’una estratigrafia de la mateixa època que determinarien una ocupació dinàmica d’aquesta zona.
Segle XIII-XIV.
En el decurs dels segle XIII la decadència del feudalisme va suposar un canvi en els usos de la torre de can Fargas passant d’una ocupació del territori de caire defensiu a un assentament d’habitat i productor. Al llarg del segle XIII i part del segle XIV, tant la torre com el seu entorn més immediat, van patir una important transformació de manera que la torre de defensa romànica esdevingué en un mas amb totes les implicacions constructives i socioeconòmiques que això implicà. Serà doncs en aquest moment quan es va construir un nou cos en la zona nord de la torre. Es tractaven d’unes estructures muràries construïdes en tàpia molt característiques de les primeres fases baix medievals. La construcció d’aquesta nova edificació va comportar l’obertura d’una porta en la planta inferior del mur nord de la torre per facilitar la circulació i el pas entre ambdues zones. En aquest moment de canvi la torre va patir un seguit de reformes per tal de convertir-se en un espai més agradable i confortable per la vida quotidiana. De manera que es va intentar suavitzar o eliminar aquells elements més relacionats amb una construcció de tipus defensiu. Així tant les voltes com els murs interiors de la planta principal haurien estat revestits amb un enlluït beige per tal de donar lluminositat i amplitud als espais interiors de la torre, mentre que al pis superior els murs foren revestits amb pintures murals de tipus geomètric (un escacat en beige i vermell).
L’entorn més immediat de la torre també es va veure modificat. En la zona de l’actual pati els murs perimetrals de la fase romànica, així com la resta de murs adscrits a la fase primigènia foren amortitzats per diversos nivells. D’aquesta manera la zona d’ocupació al voltant del mas es va veure ampliada fins gairebé als límits actuals de la masia. Les restes esporàdiques localitzades en la zona del jardí sud ajudarien a acabar de determinar la zona ocupada pel mas medieval. La documentació d’un mur juntament amb un gran retall podrien formar part del límit de la masia per aquest sector. Així doncs, tindríem que el perímetre del segle XIII no diferiria massa a l’establera en el segle XVII, de manera que es donaria continuïtat a una mateixos espais ja existents.
Segle XV-XVI.
Les dades sobre l’evolució de la torre en concret i de la masia en general en aquest moment foren més bé escasses. Les reformes realitzades en el segle XVII van destruir completament les evidències constructives relacionades amb la masia dels segle XV i XVI. I Únicament ens quedarien evidències de la seva existència en capitells i finestres reutilitzats en els murs de la masia del segle XVII. La majoria de les restes relacionades amb aquesta fase d’ocupació es van documentar a nivell de subsòl. En aquests moments en la zona del pati es va documentar l’existència d’un paviment de calç compactada relacionat amb la presència d’alguns forats d’uns forats pal i les restes parcials d’un mur. Aquestes tractaria d’una zona de treball coberta per un porxo.
Segle XVII.
A partir de la segona meitat del segle XVII, es documenta la construcció de noves estances i espais, aquest procés fou el que deixarà una major empremta en l’actual fesomia de Can Fargas. Aquest procés va comportar que la torre romànica fos integrada en la nova edificació. Així doncs, tindríem que en el pis inferior s’organitzaria com espai de treball i emmagatzematge - en relació a l'ús agropecuari de la masia - mentre que el superior seria destinat a habitatge on es diferenciaria la part noble (sud occidental) i la de servei (nord oriental). La construcció de la nova masia va anar acompanyada d’importants reformes en el sector de la torre. En la zona de la planta inferior es va tapiar la porta oberta en el segle XIII i se n’obrí una de nova en el mur oriental de manera que es donava pas al seu interior des del pati. Ja en el segle XIX la porta medieval va patir una segona reforma de manera va esdevenir es un espai de magatzematge.
En la planta baixa de la masia i fora de l’àmbit de la torre aquestes reformes van suposar la construcció de nous espais i pavimentacions. En la sala annexa a la torre es va documentar un paviment amb els rajols marcats amb la data 1670 juntament amb d’altres grafies. En la planta principal la porta d’accés original de la torre de defensa fou tapiada i se n’obrí una de nova en el mateix mur nord. També es van obrir dues portes més en el mur sud de manera que la torre esdevingué en zona de pas entre la zona de servei localitzada al nord i la senyorial al sud. Per tal de facilitar l’entrada de llum en aquesta zona també es van obrir algunes finestres i les espitlleres esdevingudes en petits nínxols en època baixmedieval foren tapiades definitivament. En la zona de la planta superior les reformes també modificaren substancialment la morfologia de la torre feudal. Els murs de la torre que quedaven a mitja alçada foren aixecats fins a les cotes actuals i s’obren noves finestres per donar llum al nou espai al quedar aquest tancat. La zona oriental de la planta, la que es trobava a una cota inferior i a cel obert funcionant com a espai de mirador/terrassa des d’època romànica, fou amortitzada de manera que tota la planta superior de la torre quedà al mateix nivell de circulació. La reforma d’aquests espais comportà que es construís un nou sostre que cobria tot l’àmbit de la planta. En aquest cas s’aixecà una estructura de fusta i es construí una coberta de teules que va perdurar fins el moment de l’actual reforma. En la zona del pati es va aixecar una gran escala de pedra per tal de donar accés al pis principal de la masia. I també es va construir la fresquera/ hipogeu localitzada en el subsòl del pati. Aquest tipus de fresquera de grans dimensions estarien força relacionades amb els masos d’aquestes èpoques essent espais de magatzematge per tal de mantenir els aliments a temperatures baixes i en bon estat de conservació. Posteriorment ja en el segle XIX l’escala d’accés a la fresquera fou reformada i s’obrí un accés des de l’interior de la pròpia fresquera al pou d’aigua localitzat en la zona del pati.
Segle XIX-XX.
En èpoques més recents la masia de can Fargas fou objecte de reformes i ampliacions relacionades amb les transformacions socioeconòmiques que va patir la Vall d’Horta en el moment en què aquesta zona va reorientar la seva economia cap el cultiu de la vinya i la seva posterior transformació en vi i aiguardent. Així doncs, en el segle XIX es documenten diverses estructures relacionades amb els processos derivats de la producció de vi com dipòsits, arqueta de decantació i una premsa de raïm tallada en un bloc massís de pedra de Montjuïc.
Els murs de la torre es van veure integrats en aquest nous espais de manera que el seu contacte diari amb les zones de producció van malmetre algunes de les seves zones veient-se desaparegut gairebé en la seva totalitat tant els encintats de les pedres com part del morter constructiu. Les finestres obertes en la fase inicial de la torre i ja en fase gòtica van ser tapiades amb maons i els murs posteriorment revestits amb un enlluït beige amb preparació de morter de sorra. Es va obrir una gran porta en el mur est i s’hauria de relacionar amb la reorganització dels accessos a la planta principal des del pati, recordem que fins aquell moment l’entrada a la planta superior es portava a terme per un dels laterals de la masia.
Els canvis en la porta d’accés a l’esmentat pis principal del mas va suposar una remodelació important de l’escala de pedra construïda en el segle XVII. En aquesta fase del segle XIX en la zona de les voltes i en les parts altes dels murs interiors de la planta superior de la torre també van ser coberts amb pintures. En aquest cas s’alternaven les tonalitats vermelles amb una base de color beige. Tal i com ja passà amb la fase medieval, aquestes pintures haurien cobert la totalitat dels murs tot i que no ha perdurat fins a l’actualitat. Aquestes pintures també s’estenien a la zona exterior de la torre i a la façana de la masia i també es van documentar restes en les baranes de l’escala exterior. Així doncs, es volia donar una visió d’homogeneïtat tant en l’interior com exterior. Posteriorment, a finals del segle XIX-Inicis del XX, la zona interior fou revestida novament amb unes pintures en aquest cas de tonalitat blavosa. Fins el segle XIX l’estructura de la masia estava formada per una planta baixa, on es desenvolupaven les tasques agropecuàries, i un pis principal o noble de caire residencial. En aquests moments el volum del mas es veu augmentat amb la construcció d’un segon pis. L’aixecament d’aqueta nova planta va comportar canvis en els forjats i cobertes existents les quals que es van veure modificades. Com a resultat d’aquestes reformes es facilità l’accés a la zona alta de la torre romànica. Així doncs, es va obrir una petita porta en el mur septentrional de la torre i es construí una escala que donava accés a la planta superior des del seu exterior. Fins el segle XIX l’accés a l’esmentada zona s’havia portat a terme des del forat d’accés originari de la torre i per tant la circulació entre les plantes principal i superior sempre es realitzava des de l’interior de la construcció amb una escala de fusta.
La zona del pati és remodelada amb la construcció d’un nou paviment de llambordes i es construeixen clavegueres i conduccions d’aigua. Les diverses reformes del segle XIX també van afectar a la zona exterior de la masia. En l’àmbit ocupat pel jardí sud es van aportar terres per tal d’aixecar el nivell de circulació existent en el moment de la construcció de la zona enjardinada, construir parterres i una escala d’accés.
Finalment ja en el segle XX (1955) es portà a terme una important remodelació en la planta principal de la torre. Això va comportar el rebaix del nivell de circulació existent uns 0,80 metres i la construcció d’una nova coberta amb volta de canó feta amb maons en la planta inferior. D’aquesta manera l’interior de la torre en aquesta planta veia augmentat el seu volum. Aquestes reformes, però, van suposar la destrucció de qualsevol nivell de circulació relacionat amb l’època primigènia de la torre. El terra fou pavimentat amb rajoles hidràuliques, es va construir un fals sostre i en la meitat inferior dels murs foren arrebossats amb morter contemporani i decorats amb paper que imitava cuir o fusta en la part occidental mentre que en l’oriental les parets foren arrebossades amb guix i decorades amb una imitació de rajoles.
Este obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported
Permalink Http://cartaarqueologica.bcn.cat/3698
+ 3000 puntos de interés arqueológico geolocalizados y tipificados.
Todo aquello de interés arqueológico hallado en Barcelona.