Descripció:

La intervenció arqueològica preventiva efectuada al solar situat al carrer Coronel Monasterio 6-16 de Barcelona, donà resultats positius que es poden adscriure en les següents cronologies:
Fase I. Presència de materials prehistòrics. En una de les rases efectuades es van recuperar al voltant dels 20 m. snm, és a dir, entre 3 i 3’5 m. per sota del nivell actual de circulació, diferents fragments, de petites dimensions, de ceràmica a mà de pasta grollera que s’identificaren amb una cronologia d’entre Bronze Final - Ferro Inicial per la presència d’un fragment decorat amb cordó aplicat. Per les característiques d’aquests materials, petits i amb talls molt arrodonits, es va concloure que es tractava de materials rodats aportats per processos de sedimentació natural.
Fase II. Estructures d’època romana. La intervenció arqueològica desenvolupada donà un resultat positiu en la documentació d’estructures corresponents a època romana. En primer lloc es documentà una canalització, que possiblement responia a un extens tram de l’aqüeducte romà que, des del Besòs, portava aigua a la ciutat de Barcino. La conducció fou exhumada al llarg de 108 m. (d’ells 96 en continuïtat), amb orientació sud-oest – nord-est, d’una amplada total entre 1’30 m. i 1’50 m. i una alçada màxima registrada de 1’40 m. Presentava les parets est i oest en opus caementicium, amb pedres lligades amb morter de calç, de color molt blanc i, per tant, indicatiu de la qualitat de l’obra. L’amplada de cadascuna variava entre els 35 i 45 cm. i, entre ambdues, una amplada interna de la conducció (o specus) de 60 cm. L’espai intern de la canalització presentava tant a les parets com al fons un revestiment d’opus signinum amb mitges canyes als angles. D’altra banda, en algunes parts, per damunt del metre d’alçada conservada, es documentà l’arrencament de la volta de coberta, també en opus caementicium amb pedres. Els materials recuperats als diferents farciments d’amortització són exclusivament romans trobant elements de cronologies diferents (àmfora Dressel 2/4 o terra sigillata amb africana de cuina o àmfora tardoantiga), per la qual cosa es plantejà la possibilitat que els materials arribessin rodats fins a la canalització. Es documentaren, a més, diferents reformes i refaccions puntuals de l’estructura evidenciades per les diferents amplades de les parets (35 o 45 cm) i, en alguns llocs, diferents característiques dels materials constructius. L’aqüeducte del Besòs de Barcino devia tenir uns 9 km. de llarg. Pel que fa a la datació de la construcció de l’aqüeducte romà, aquesta es situà al voltant del canvi d’era, entre finals del segle I aC i principis del segle I dC., en relació a la fundació de la colònia de Barcino (15-13 aC), ja que des del moment inicial de fundació de la ciutat es feu imprescindible el subministrament d’aigua i l’aqüeducte del Besòs fou el primer a construir-se (mentre que el de Collserola es situa al segle I dC. quan amb l’increment dels serveis públics va fer necessària la realització d’un de nou).
Els resultats concrets de la intervenció permeteren atorgar una cronologia d’amortització d’aquest tram de l’aqüeducte posterior a finals del segle VI – segle VII i anterior a finals del segle XIII / segona meitat del segle XV – segle XVI, amb la construcció dels nivells d’empedrats del camí, arc cronològic on encaixa perfectament la datació tradicionalment acceptada del segle X, ja que se sap que no es pot allargar més enllà d’aquesta data per la construcció del Rec Comtal i la urbanització del barri extramurs del Burg dels Archs, que amortitzà la part final de l’aqüeducte integrant-lo als edificis. En segon lloc es documentaren restes d’un antic camí romà. Clarament, el camí estava orientat en relació al curs de la canalització romana, discorrent paral•lela a aquesta per l’est. Els nivells més baixos del camí es recolzaven al seu parament, prova indiscutible que la canalització era una referència visual. El manteniment de l’aqüeducte era tan important com la seva construcció, ja que el proveïment urbà d’aigua es convertia en una necessitat essencial per a la seva vida i el seu desenvolupament. Així, amb un decret especial, s’assegurava l’accessibilitat a l’estructura fins i tot a través de les propietats privades, impedint les plantacions d’arbres o les edificacions a prop dels conductes (que afavorien els arrossegaments perillosos durant les periòdiques avingudes) i delimitant un passadís de seguretat de 30 peus d’amplada al voltant de les canalitzacions. Així quedà confirmat l’origen romà del camí vell de Santa Coloma, origen que es pot posar en relació al recorregut de l’aqüeducte.
Fase III. Estructures d’època medieval i moderna. Posteriorment a les estructures corresponents a època romana, es diferencià una altra fase amb un grup d’estructures d’època medieval i moderna que es posaren en relació cronològica amb la ubicació al solar del molí hidràulic de Sant Andreu, conegut antigament com a molins nous de la Torre de Bell- Lloc i que remunten els seus orígens al segle XIII (construït entre 1280-1287 segons els documents), aprofitant la força del Rec Comtal. Es documentaren, al llarg de 60 m., un camí amb diferents nivells d’empedrat (fins a quatre superposats), amb una orientació sud-oest – nord-est, seguint clarament la canalització romana com a referència, encara que els nivells superiors d’empedrats es desviaven cap a l’oest posant-se per damunt d’aquesta. Aquest camí conduia cap a la zona on s’ubicava el molí medieval i modern de Sant Andreu. Les amplades oscil•laven entre els 2 i 1’50 m. segons l’empedrat i, de la mateixa forma, alguns presentaven roderes als seus extrems i d’altres no. En relació a la canalització romana, cal indicar que mentre que els nivells més alts d’empedrats es desviaven cap a l’oest i la cobrien, altres es recolzaven directament sobre el seu nivell d’arrasament i alguns arribaven, fins i tot, a aprofitar les pedres del nivell d’arrasament de les parets com a part del mateix empedrat. D'altra banda, els empedrats baixmedievals es recolzaven al parament extern de la canalització, el que demostrava que aquesta era visible a nivell superficial en el moment de la seva construcció, malgrat que semblava que ja estaria arrasada i amortitzada. Associat als nivells medievals i moderns d’aquest camí, es va documentar, al llarg de 47’10 m. per 50 cm. d’amplada, un mur amb orientació sud-oest – nord-est, paral•lel al camí (al que limitava per la banda est) i, igual que aquest, quant més al nord-est més s’apropava a la canalització. Funcionava clarament associat a aquest camí i malgrat que tindria un origen baixmedieval presentava diferents fases cronològiques. A nivell interpretatiu, se li atorgaren dues funcions principals: delimitació del camí i contenció de possibles moviments de terra cap a l’est que poguessin desplaçar els empedrats. En quant a l’evolució cronològica d’aquest camí empedrat es conclogué que sobre l’antiga via romana paral•lela a l’aqüeducte, la construcció del molí a finals del segle XIII fou el detonant que, tard o d’hora, produí l’acondicionament i millora de la via amb la construcció d’empedrats. Posteriorment, s’anaren fent superposicions de nivells d’empedrats que s’amortitzaven successivament, tots realitzats entre la segona meitat del segle XV i el segle XVI, com ho indicava la presència de materials ceràmics barrejats entre les seves pedres (ceràmica blava de Barcelona, reflexes metàl•lics decorats amb pinzell pinta, morters vidriats gòtics,...).
Aquest camí continuaria en funcionament fins a una amortització definitiva en torn a mitjans del segle XVII, com ho indicaven els materials recuperats als estrats que cobrien els últims nivells d’empedrats.
Fase IV. Estructures del Rec, molí i fàbrica de colorants. Finalment, s’agruparen un seguit d’estructures corresponents, o bé a l’antic molí i el Rec Comtal, o bé a la fàbrica de colorants que s’instal•là al solar al segle XX, amb voluntat manifesta de reaprofitar les instal•lacions del molí amb una orientació industrial. Aquestes estructures es situarien cronològicament entre la construcció del molí a finals del segle XIII (1280-1287) i l’enderroc de la fàbrica de colorants al tercer quart del segle XX. A la part nord-est del solar, just a tocar amb la banda sud-oest de l’espai ocupat pel molí, es van documentar un seguit d’estructures que es relacionaren amb instal•lacions auxiliars del molí, la fàbrica de colorants o d’ambdues (donant-se un reaprofitament d’estructures ja documentat amb els carcabans i el Rec).
Destacava una habitació, molt ben conservada, delimitada en tres dels seus costats i amb un paviment d’asfalt que cobria un paviment anterior de rajoles.
A aquestes estructures era habitual trobar elements reaprofitats del molí, especialment rodes de molí reutilitzades en murs o paviments.
En general, els materials constructius eren o bé maó massís per a envans i tapials i pedres per als murs, tot lligat amb morter de calç, fet que dificultà una adscripció cronològica ja que aquesta tècnica constructiva perdurà fins ben entrat el segle XX. Malgrat això, no es va descartar que algunes d’aquestes estructures podrien correspondre a les fases medieval o moderna del molí. Per últim, es documentà el nivell contemporani de camí realitzat amb restes de foneria de color negre i molt dur, que amb orientació sud-oest – nord-est, es dirigia cap a les estructures del molí. Aquest camí s’identificà tradicionalment amb el camí antic de Sant Andreu a Santa Coloma, encara que després del descobriment de nivells més antics del mateix, se sap que es tractaria d’un desviament cap a l’oest de l'esmentat camí efectuat a finals d’època moderna o contemporània.