Descripció:

Els treballs arqueològics realitzats a l’extrem sud-oest del monestir de Pedralbes han posat al descobert una completa seqüència estratigràfica i constructiva, que abraça un arc cronològic que va des de l’època protohistòrica fins a l’actualitat.
Fase protohistòrica.
En primer lloc cal destacar la localització de tres sitges que, atenent el material ceràmic recuperat, se situen cronològicament en època protohistòrica o als primers estadis del període ibèrica.

Fase romana.
El procés d’excavació també ha permès recuperar ceràmica d’època romana provinent d’un estrat de sorres i llims de naturalesa al•luvial.

Fase medieval (postquem 1327-antequem 1568).
La present intervenció es realitzà al portal de ponent de la muralla medieval, un dels accessos principals de provisió d’aliments a les procures del monestir. En relació a aquest portal, per la part interior s’ha documentat un mur que s’adossa a la muralla i condueix directament des de l’exterior capa a les anomenades procures.
Sem,bla que a finals del segle XV es procedeix al tapiat del portal , fet que comporta l’anul•lació automàtica de l’accés principal als magatzems del monestir des de l’exterior.
A tall d’hipòtesi, aquestes obres serien conseqüència de les capitulacions signades al monestir l’any 1472, conegudes com a Capitulacions de Pedralbes.

Fase moderna (postquem 1568- segona meitat segle XVIII).
Aquesta fase ve definida per la construcció de l’edifici conegut com “Annex a l’antiga Infermeria”. Aquesta construcció s’adossa a la façana sud-oest del monestir i amplia l’espai de l’antiga infermeria i els seus soterranis.
Segons la documentació, les obres de construcció d’aquest edifici s’inicien a partir de 1568 i s’allarguen fins ben entrat el segle XVII.
A inicis del segle XVII es procedeix a la construcció d’una sèrie d’edificacions annexes al projecte principal: una capella per a la infermeria ubicada a la banda est de l’edifici, i un petit annex auxiliar del refetor ubicat a la banda oest.
Els treballs arqueològics permeteren documentar l’organització d’aquests annex en dues plantes: l’inferior, consistent en un espai obert sostingut per arcs de mig punt al que s’hi accediria des de l’hort, i a ala planta superior, a la que s’hi accediria únicament pel propi refetor de la infermeria.
En la segona meitat del segle XVII es procedí a la construcció de noves estructures i a l’adequació dels àmbits i llocs de pas com la construcció del camí empedrat conegut com “camí de l’amargura”. A banda, també es construeix un nou àmbit que s’adossa al cos d’arcades esmentat anteriorment i que comporta el tancament definitiu de la terrassa superior.

Fase contemporània (segona meitat del segle XIX).
Entorn la segona meitat del segle XIX es documentaren una sèrie de reparacions efectuades en la conducció que subministrava aigua potable a les dependències del monestir, al seu pas per la infermeria.
Sembla que poc després aquests espais entren en desús i passaren a reblir-se amb les terres provinents de l’abocador del monestir, del qual desconeixem la seva ubicació exacta. Els treballs arqueològics permeteren recuperar un nombrós volum de material ceràmic que s’adscriu a un ventall cronològic molt ampli que respon a la barreja dels diversos estrats de l’abocador original. El gruix de les ceràmiques es centra cronològicament entorn l’últim quart del segles XVII i principis del segle XIX.