Descripció:

La intervenció arqueològica duta a terme al cos principal de les Drassanes Reials de Barcelona i que afectà les tres naus de llevant del mateix, permeté documentar, d’una banda, part de la necròpolis romana documentada e aquest indret en intervencions precedents, i d’altra, diverses fases constructives de l’edifici, alguna de les quals totalment desconeguda fins ara. Això ha permès construir un nou discurs evolutiu del complex de la drassana des del seu origen, a finals del segle XIII, fins mitjans del segle XVIII, quan sembla que perd la seva funció de centre de construcció de galeres.

La necròpolis romana (segles I-VI dne)
La fase més antiga documentada a l’espai que ens ocupa està representada per una àrea de necròpolis d’inhumació d’època romana. Es documentaren un total de 6 enterraments en fossa simple, 5 adults i 1 infantil, excavats a les sorres del litoral. Sembla que les tombes allotjaven individus d’ambdós sexes i únicament en dos casos es trobà aixovar funerari –un plat tapadora de ceràmica africana de cuina i un ungüentari de vidre- que suposen, a falta d’un estudi acurat dels materials, una cronologia al voltant del s. II-III dne.
La reutilització de l’espai quedà manifesta pel fet que es documentà un cas en que una fossa havia afectat parcialment una altra, disposant alguns dels ossos del primer enterrament en posició secundària dins la segona.
Sembla que la disposició dels enterraments dóna continuïtat a l’agrupació dels sepelis documentats per Nadal i Vilardell al cantó sud de les naus de ponent. Aquest fet permet dibuixar una línia d’enterraments paral•lela a la costa, i que tindria continuïtat en aquells enterraments documentats el 1930 al Govern Militar per A. Duran i Sanpere i els excavats en època més recent a la zona del passeig del Born. Aquesta extensíssima àrea d’enterraments s’hauria de posar en relació amb una via romana litoral que travessaria l’ager de Barcino en direcció est-oest i que permetria l’accés a la ciutat per la Porta de Mar o de Regomir.

Sembla que no s’ha conservat cap mena de vestigi arqueològic pertanyent al lapse de temps existent entre l’abandonament d’aquesta zona com a àrea cementirial i l’aixecament de les drassanes en època de Pere el Gran (1276-1285).

La drassana medieval i moderna (segles XIII-XVII)
L’actuació de les naus de llevant va permetre documentar la presència d’algunes estructures que suposaven la continuïtat d’aquelles descobertes a les naus de ponent i ha posat en relleu algunes absències que obliguen a replantejar l’abast de les reformes o dels diferents projectes constructius que conformaren les drassanes. En aquest sentit, l’estudi arqueològic de l’edifici de la drassana corrobora allò que ja es sospitava: la immensa part de l’edifici que veiem actualment no és d’època gòtica, malgrat el patró constructiu i l’estil suposin una clara continuïtat del disseny projectat en època medieval.
La fase més antiga de la drassana documentada aquí respon al perímetre porticat est, amb una sèrie de “botigues”, i que resta encara en peus gràcies a les actuacions més o menys respectuoses dutes a terme al llarg del temps. Relacionat amb aquesta fase de Pere el Gran (1276-1285) s’ha pogut estudiar l’accés original de la drassana pel costat de llevant i part del seu pòrtic i s’ha localitzat la continuació del mur de tancament nord o de muntanya, estudiat ja a la campanya de les naus de ponent.
D’una segona fase, possiblement d’època de Pere III el Cerimoniós (1336-1387), encara resten en peu les dues primeres tramades de naus paral•leles al passeig de Josep Carner. Aquestes tramades suposen la primera fase de cobriment en aquest sector de la drassana, deixant una ampla zona de pati, al contrari que a les naus de ponent, on Nadal i Vilardell pogueren documentar una fase de coberta prèvia de la primera meitat del segle XIV (en època d’Alfons III, el Benigne). En aquest moment s’iniciarà l’¡edificació d’una sèrie de naus sobiranes o de muntanya amb la voluntat de fer un cos idèntic al marítim amb un gran pati al mig. Aquesta fase constructiva mai no s’acabarà, probablement per manca de financiació.
Posteriorment, i per tal d’eliminar gran part del pati descobert que funcionava fins aquell moment, s’edificà una tercera fase constructiva ubicada cronològicament al segle XV, la qual trencà amb el model anterior i suposà la creació d’un estret passadís en sentit est-oest que separava aquestes noves tramades de les precedents.
L’última fase constructiva documentada, iniciada a mitjans segle XVI, suposà la reculada de la línia de façana del costat de mar que venia funcionant des del segle XIII i la creació de noves tramades en direcció muntanya per tal de substituir aquelles desaparegudes a la banda de mar. Sembla que aquest desplaçament de l’edifici vingué motivat per la construcció del moll del port el 1477, fet que provocà la modificació dels corrents marins, que ara erosionaven de manera dràstica el litoral davant les drassanes.
En relació a aquestes noves naus de muntanya que es prolongaren en direcció al mar fins a substituir les d’època medieval (a excepció de les dos tramades conservades de Pere el Cerimoniós), si be l’estudi de l’edifici des de la vessant arquitectònica oferia un discurs que defensava, de manera lògica, la terminació d’aquestes a la segona meitat del s. XVI, l’excavació arqueològica sistemàtica del subsòl ha permès refusar aquestes cronologies, variant-les un segle. En efecte, la intervenció a la meitat sud de les naus de llevant va permetre documentar com els pilars de sosteniment dels arcs de diafragma afectaven, sense cap mena de dubte, estratigrafia amb materials del segle XVII, cronologia que hem de relacionar amb el final d’aquesta fase constructiva.
Finalment s’ha de ressenyar la troballa excepcional d’un escar consistent en un gran fossat escalonat en forma de 'V' que afectava el subsòl de sorres i que comptava amb una suau pendent de 3 º en direcció al mar.
La planta de l’estructura permetia apreciar clarament la fesomia de la fossa excavada, amb una forma llarga i estreta –com eren els bucs de les galeres-, que presentava una amplada a la part superior de 8 m., al fons d’uns 3,5 m. i una alçada de 1,70 m.
A banda i banda de la fossa s’havien excavat unes bancades, a mode de grans esglaons, on van aparèixer tota una sèrie de forats de puntal - alguns verticals i d’altres inclinats en direcció a la fossa- al fons dels quals van aparèixer unes peces de fusta de forma quadrangular que farien la funció de coixins, posats sota el peu dels puntals per a evitar que aquests s’anessin enfonsant a la sorra posant en perill l’estabilitat del buc en construcció.
Aquests darrers semblaven alinear-se seguint dues línies paral•leles a cada banda de la fossa. A més, al fons de la fossa, van aparèixer diversos fragments de fusta, just al centre, seguint l’eix longitudinal del vall i del buc en construcció, segurament corresponents a la base de l’escar - l’estepa- .
Sembla que la primera línia de puntals que apareixia a banda i banda de la fossa es correspondria als puntals que aguantarien les quadernes, probablement recolzant-se just sota de la cinta, la primera peça longitudinal que resseguia de proa a popa el buc i que es col•locava de manera definitiva.
La segona línia de puntals segurament es recolzaria al buc una mica més amunt de la cinta, allà on començaria la superestructura, amb una presència més nombrosa als extrems de proa i popa a causa del major pes existent en aquestes zones.
Finalment, els puntals verticals havien de correspondre a l’estructura de les bastides i les rampes que facilitaren la construcció de les parts més altes del buc, les superestructures i l’accés a l’interior.
Si bé l’amortització de l’estructura en termes arqueològics és clara; es pot establir al voltant del 1714 - probablement al període 1707-1711 en relació als materials recuperats del seu rebliment -, es pot vincular la construcció de l'escar amb la retracció de la façana de la drassana, que va convertir les antigues naus de muntanya en naus de mar al llarg del segle XVII, podent concretar grosso modo la cronologia de funcionament de la fossa de construcció de galeres o grada en el període 1600-1714.