Descripció:

Les intervencions arqueològiques es van efectuar en el número 7-9 del carrer Regomir, el número 5 de Correu Vell i el número 3 del carrer del Regomir, a l’edifici del pati d’en Llimona i per àmbits, són les següents:

PATI LLIMONA:

- Intervenció de 1984-1985 (Dir. Primera fase: LourdesMazaira, segona fase: Anna Oliver, Eduard Riu-Barrera)
Tant la primera com la segona fase es varen dur a terme a l’extrem nord de la crugia que pertany a la fase gòtica original de l’edifici situat al carrer de Sant Simplici número 6 (actual Centre Cívic Pati d’en Llimona). Concretament a l’espai o àmbit definit pels autors com “008”.
Durant la primera fase es va dur a terme la cala de sondeig A. Aquesta cala ocupava una part de l’espai guanyat al farciment de la muralla romana mitjançant la construcció, ja d’antic,d’una mena d’espluga artificial. Només una petita part del sondeig A quedava fora d’aquesta espluga abraçant, d’aquesta manera, una petita àrea on, en època romana, havia de discórrer l’intervallum.
Durant la segona fase dels treballs es va obrir una segona cala, anomenada sondeig B, que se situava de forma oposada a la cala A de la primera fase. Posteriorment, dins d’aquesta segona fase, es va obrir una tercera cala, anomenada sondeig C, que de fet comunicava les cales anteriors A i B. La gran cala resultant es va passar a anomenar cala 84-85. Discorria des de l’interior de la cavitat efectuada mitjançant el buidatge parcial del farciment de la muralla romana fins a l’antiga línia de façana del casal gòtic dels Marc (façana que avui actua de paret mitgera entre la crugia medieval original i la segona crugia de l’edifici afegida durant els segles XVI-XVII. Les dimensions aproximades de la cala 84-85 foren d’1,8 x 5,7 m.

- Intervencions de 1990 i 1991 (Dir. Joan E. Garcia, Xavier Solé)
Al llarg de l’any 1989 i en el decurs de les tasques de rehabilitació del conjunt d’edificis
adjacents al carrer del Regomir coneguts sota la denominació de Palau dels Gualbes, Palau dels Marc o Pati d’en Llimona, es va produir la descoberta d’estructures pertanyents a la porta sud-est de la Barcelona romana, anomenada porta praetoria. Durant els dos anys següents es van realitzar sengles intervencions que van incidir en aquest sector, simultaniejades amb intervencions en el número 5 del carrer del Correu Vell, en el que seria amb posterioritat el pati interior de l’illa de cases.
Les tasques arqueològiques es varen desenvolupar en dues fases diferenciades: la primera va tenir lloc durant l’estiu de 1990 i va consistir en la realització o control de fins a deu sondeigs (Sondeig A, sondeigs A, B, C, D i E al sector “Porxos” i cala 1, cala 2, sondeigs B i C al sector “Porta”) que varen anar supeditats a les necessitats de les obres de rehabilitació de l’edifici. La segona fase va consistir en l’excavació en extensió de l’àrea on, l’any 1989, s’havia localitzat el pas de vianants de la porta praetoria de la ciutat romana. Aquesta segona fase es va desenvolupar entre el 2 de gener i el 23 de maig de 1991.


CORREU VELL, 5:

- Intervenció de 1984 (Lourdes Mazaira)
Tot apunta que la intervenció de na Lourdes Mazaira al carrer de Correu Vell, 5, entre setembre i octubre de 1984, es va limitar a la realització d’un únic sondeig (sondeig 1). Els treballs de sondeig es varen reprendre pocs mesos després per part de Dolors Salgot i Emília Pagès (vegeu la següent intervenció).
- Intervenció de 1984-1985 (Emília Pagès, Dolors Salgot)
Malauradament, d’aquesta intervenció es conserva molt poca informació. Sabem que va tenir lloc entre el 17 de desembre de 1984 i el gener de 1985, de forma paral•lela, per tant, a la intervenció a l’edifici número 6 del carrer de Sant Simplici per part d’Anna Oliver i Eduard Riu.
Cala 1 (CV 1- Q1)
Tot apunta que aquesta cala fou començada per na Lourdes Mazaira amb anterioritat a l’execució d’aquesta intervenció (sembla que només uns mesos abans). Per anotacions disperses s’ha pogut establir que aquesta cala se situava en la mateixa diagonal que la cala Q2, atès que en la Q1 es va documentar una claveguera d’època romana i en la Q2 sembla que se’n volia certificar la continuïtat.
Cala 2 (CV 2 – Q2)
En destaca la troballa d’una conducció romana, a l’angle sud-oest.
Una de les parets que delimitaven la cala 2 presentava un arc, la base del qual quedava enlairada. Aquest fet va portar a deduir a les directores de la intervenció que el nivell de sòl contemporani de l’arc es trobava més amunt que l'actual (1984). L’altra paret que formava angle amb la primera presentava modificacions modernes.
Cala 2a (CV 2a – Ampliació Q2)
De fet fou una ampliació de la cala precedent (CV 2). L’ampliació s’efectuà en direcció nord, cap a la muralla. Aquesta ampliació va rebre el nom de cala 2a i es va realitzar per tal de veure la relació dels estrats documentats a la cala CV 2 amb l’estratigrafia documentada a la cala 4.
Tanmateix, la troballa d’una construcció moderna (una protecció d’instal•lacions entre les cales 2 i 4) i una paret a la superfície que separava dos àmbits, va reduir l’espai excavable, impedint una visió de conjunt de les cales 2 i 4 i de l’estratigrafia que se situava entre elles.
Cala 3 (CV 3 – Q3)
Es va obrir a partir del marge que havia quedat de l’antiga cala (possiblement la cala iniciada per na Lourdes Mazaira uns mesos abans). En un principi, tan sols es va destapar 1 m2 per tal de comprovar el pendent del nivell geològic que arrencava de sota de la darrera de les filades de la muralla.
Cala 4 (CV 4 – Q4)
Situada a la sala de les columnes de ferro; pròxima a la cala 2 i perpendicular a la cala 3.
S’obrí de forma longitudinal a la muralla i formava un rectangle de 2,61 per 0.73 m. No es va poder excavar tota la seva superfície atès que, per sota del paviment i del nivell de preparació existia una protecció d’instal•lacions que segurament recorria el subsòl unint-se a d’altres trams com ara el que es va descobrir a la cala 2. Aquesta protecció d’instal•lacions estava fabricada a base de totxos plans i morter, amb un apèndix lateral també d’obra. La presència d’aquesta instal•lació contemporània va reduir considerablement l’àrea a excavar a la cala 4.

- Intervenció de 1991 (Dir. Joan E. Garcia, Xavier Solé)
En el marc d’aquesta intervenció es varen efectuar els sondejos identificats com a A i B respectivament.
El sondeig A es va dur a terme a l’interior del Palau del Correu Vell, en un espai lliure a la planta baixa on s’havia d’instal•lar un ascensor. Aquest espai se situava a tocar d’un obertura que comunicava amb el terç central del carreró recuperat (carrer d’en Groc). Va assolir unes dimensions màximes en planta de 2 x 2,3 m i una profunditat màxima de 2 m.
Pel que fa al sondeig B, es va efectuar al pati interior que se situa entre la part posterior del palau i la muralla romana. Aquest sondeig es va efectuar en forma de “L” per tal de poder fonamentar l’ampliació de la part posterior de l’edifici del palau amb una nova ala i va assolir unes dimensions en planta de 14,3 x 1 m el tram llarg i 4,1 x 1 m el

- Intervenció de 1991-1992 (Dir. Joan E. Garcia i Xavier Solé)
La intervenció es va desenvolupar en quatre etapes diferenciades que van abastar des de l’any 1991 fins a l’any 1992:
- Etapa 1: exploració al terç de llevant del pati. En aquesta fase es varen dur a terme les cales denominades C-X, C-XI, C-XII i C-XIII. En tots els sondeigs es va assolir el terreny natural:
C-X: va assolir una superfície en planta d’1,8 d’est a oest i 2,16 m de nord a sud. Estava situada immediatament a tramuntana de la nova paret posterior del Palau, front a l’angle nord-oest d’aquesta.
C-XI: de forma quadrangular i un metre de costat se situava entre la C-X (a l’oest) i la C-XII a l’est, front al terç central de la nova façana posterior del Palau del Correu Vell.
C-XII: de forma rectangular i orientada de nord a sud, tenia 2,4 m de llarg per 1,10 d’ample. Se situava al terç est de la façana nord del Palau, a llevant de la C-XI, connectava pel nord i perpendicularment amb la meitat est de la C-XIII.
C-XIII: de forma rectangular i orientada d’est a oest amidava 2,5 m de llarg per 1,20 m d’ample. Excavada de forma paral•lela a la muralla enllaçà perpendicularment pel sud a la meitat de llevant amb la C-XII.
- Etapa 2: exploració del terç central de l’espai a l’aire lliure. Durant aquesta fase es
va excavar el sondeig C-XIV que es dividí en dues zones: C-XIV nord i C-XIV sud. La C-XIV nord tenia forma rectangular amb el costat més llarg paral•lel a la muralla.
Amidava 8 m de llarg per 4 m d’ample. La C-XIV sud, de forma irregular, estava limitada al nord pel mur clàssic, a l’est pel recorregut, en forma de “L” d’una claveguera moderna paral•lela a l’esmentat mur, a ponent per les restes termals, i a migdia per la façana posterior del núm. 3 del carrer del Correu Vell.
- Etapa 3: sector oest. En aquest sector no s’hi definí cap cala atès que, de fet, l’actuació va consistir en un rebaix general que va assolir el nivell geològic, després d’haver documentat l’estratigrafia i les estructures arqueològiques del sector.
Etapa 4: terç nord del carreró que comunica el carrer del Correu Vell amb el pati interior de l’illa de cases (carrer d’en Groc). Aquesta fase va venir determinada per l’excavació del sondeig C-XV. Aquest sondeig se situà al terç nord de l’actual carreró d’accés a la plaça, essent delimitat al nord pel recorregut del mur clàssic, a ponent per la paret perimetral est del núm. 3 del carrer del Correu Vell, a llevant per la paret perimetral oest del nou cos de l’edifici del Correu Vell i, al sud, per un altre mur. Aquest sondeig va assolir unes dimensions de 3 m d’ample per 5,5 m de llarg.

REGOMIR, 7-9

- Intervenció de 1998 (Anna Monleón)
Es varen efectuar sis cales, numerades de la 1 a la 6.
Cala 1: fou realitzada en una dependència que se situava a l’extrem est de l’edifici. Assolí unes mides aproximades en planta de 2,25 x 2,3 m mentre que la profunditat màxima fou d’uns 2,75 m.
Cala 2: amb unes mides de 3,15 x 2,61 m se situà a l’extrem nord de la finca. La profunditat màxima assolida en aquest sondeig fou d’uns 2,30 m.
Cala 3: fou realitzada a l’extrem oest de la finca, en una de les dependències que dóna directament al carrer de Regomir. Les seves mides finals foren de 3,7x 3,45 m en planta i la seva profunditat màxima se situà en els 1,90 m.
Cala 4: tot i que, en un principi, va tenir unes dimensions reduïdes, finalment ocupà tot l’àmbit que se situa al sud de la parcel•la amb accés directe des del carrer del Regomir (6,3 x 3,2 m en planta, aproximadament).
Cala 5: situada en un dels àmbits de la part posterior de l’edifici, a tocar del pati. Les dimensions aproximades en planta foren de 3,5 x 2 m.
Cala 6: efectuada en un àmbit situat a la part central sud-est de l’edifici, a tocar de l’àmbit on s’havia realitzat la cala 4. Les seves dimensions aproximades en planta assoliren els 4,5 x 2,3 m.

Els resultats conjunts de totes les intervencions realitzades permeten descriure l’evolució del sector de forma detallada:

- Època romana
El nexe que vertebrà el teixit urbà de tot el sector de Barcino corresponent a part de la façana marítima de la ciutat romana, ja des dels seus orígens, fou el parament de muralla i el portal que s’hi obria.
Del període fundacional es documentaren alguns trams del clos original de la colònia aixecat en aparell irregular similar a l’opus vitattum. En concret, la muralla augústea era visible a l’interior de l’edifici que se situava al costat de migdia del Pati d’en Llimona. No obstant això, la muralla presenta, en aquest tram, multitud de refeccions, destruccions i reconstruccions que han desfigurat de forma important la homogeneïtat original del parament. A la part central d’aquesta mateixa finca se situa un altre tram d’uns 5,5 m que, ja d’antic, fou foradat per tal de practicar-hi una mena de cavitat artificial que s’endinsa uns 2 m a l’interior de la muralla augustal. Aquest forat permetia veure parcialment la muralla en secció.
De l’intervallum que resseguia la cara interna de la muralla se’n localitzaren alguns indicis però cap d’ells pertanyents a aquest moment inicial, si bé la seva existència s’ha pressuposat per fet de ser un carrer que es documenta des dels orígens de la colònia en d’altres punts de la ciutat com el subsòl del Museu d’Història, sota la plaça del Rei.
D’aquest moment inicial també s’identificaren alguns retalls efectuats directament en el nivell geològic, a l’àrea ocupada actualment pel pati interior públic que té accés des del carrer d’en Groc, extramurs, per tant, de l’antic recinte romà.
Dins aquest període es pot datar un mur que ocupà part de l’espai per on, teòricament, discorria l’intervallum, al costat intern de la muralla fundacional i a uns 5 m al NE de la porta romana. Aquesta ocupació de l’intervallum en una fase tan inicial és ben coneguda a Barcino gràcies a intervencions arqueològiques que s’han desenvolupat en d’altres sectors ocupats inicialment per aquest carrer.
Pel que fa a les restes de la porta romana del Regomir, que es creia destruïda totalment l’any 1862 en el moment d’enderrocar-se l’arc de sant Cristòfol, sembla obvi pensar que se situà en aquest punt des del moment de la fundació de la colònia. No obstant això, les restes més antigues que ens han arribat d’aquesta estructura corresponen a una monumentalització de la mateixa que sembla que s’efectuà amb posterioritat. Aquesta reforma eliminà qualsevol rastre de la porta fundacional, si bé és més que probable que aquesta porta inicial també fos triforada i, molt possiblement, sense torres de flanqueig, tal com es va constatar respecte a la porta situada a l’extrem oposat del mateix eix viari.
La monumentalizació de la porta, les restes de la qual han arribat fins als nostres dies, es produí en un moment poc precís que els pocs materials arqueològics recuperats semblaven situar a la primera meitat del segle II dC.
No obstant això, la tècnica constructiva de la porta i la lògica aplicada a un projecte constructiu d’aquesta dimensió fan que sigui molt més probable vincular la monumentalització de la porta amb la construcció d’un complex públic documentat a ponent del decumanus només sortir de la ciutat, identificat a l’actual finca del carrer del carrer Regomir número 6. La construcció d’aquest complex, que comptava com a mínim amb un pòrtic, un àrea termal i un criptopòrtic, s’ha situat en algun moment de la segona meitat del segle IdC. D’altres autors, però, han considerat que les restes de la porta que han arribat fins a nosaltres datarien de l’època fundacional atenent, exclusivament, a la seva morfologia i les seves relacions físiques.
L’estudi de les estructures romanes documentades a la finca del carrer del Regomir 7-9 i la seva comparació amb les documentades l’any 2004 a l’altra costat del carrer, a la finca del carrer del Regomir número 6, han permès establir una amplada tipus per al decumanus de la ciutat. L’amplada resultant coincideix amb l’amplada que s’havia documentat per a aquest carrer a l’interior de la colònia. El coneixement de l’amplada del carrer ha permès establir un eix de simetria que, acceptant que en origen fou una porta triforada, ha permès conèixer la posició exacta que havia d’ocupar la porta de vianants occidental. La interrelació entre la porta hipotètica resultant i les estructures documentades a la finca del carrer del Regomir número 6 indiquen que, molt possiblement, la porta per a vianants del costat occidental comunicava directament amb el possible pòrtic documentat en aquest número. Aquest pòrtic ocupava pràcticament un terç de l’amplada del decumanus. Darrera aquest pòrtic se situava el gran edifici públic que contenia un criptopòrtic i una àrea termal.
La hipòtesi d’una porta trífora ha estat defensada per la majoria d’investigadors des d’antic. En aquest sentit, les restes de la porta descobertes durant els anys 80 del segle XX permetien seguir pensant en aquesta possibilitat, si bé tampoc la corroboraven de forma irrefutable, ja que de la porta només se n’ha conservat el pas de vianants oriental i l’arrencament del pas central.
Molt possiblement lligat al projecte constructiu del complex públic esmentat i a la monumentalització de la porta, es dugué a terme la construcció d’un altre espai termal a l’altra costat del carrer, també fora els límits de la ciutat romana. D’aquest complex, que malgrat tenir dimensions considerables no sembla gaudir de la monumentalitat que s’endevina per al de Regomir, 6, se n’han identificat restes a la finca del carrer del Regomir, 7-9 i al pati interior, amb accés des del carreró d’en Groc, de la mateixa illa de cases.
A nivell macroespacial, tant les restes de la porta com els edificis públics situats a banda i banda del carrer ofereixen una visió de conjunt del sector a les darreries del segle I o inicis del segle II dC. Tant l’ocupació d’aquest sector extramurs com la importància del tipus d’edificacions que s’hi han identificat sembla que s’han de vincular, clarament, a una zona portuària que s’hauria situat davant mateix de la colònia. La construcció dels esmentats edificis públics hauria estat la resposta a les necessitats derivades de l’existència d’una àrea d’oci i negocis a redós de l’activitat econòmica que aquest port hauria generat.
Atenent a la informació, molt parcial, dels sondeigs efectuats al carrer del Regomir, 6, sembla que el criptopòrtic patí un incendi a principis del segle II dC que l’inutilitzà i provocà el seu abandonament, tot i que la resta d’aquell espai continuà utilitzant-se.
En el sector de l’àrea estudiada que es troba dins de l’antiga ciutat romana tot apunta que, cap a la primera meitat del segle III dC, es construí una domus ocupant novament l’espai per on, en principi, discorria l’intervallum. La part de la domus documentada s’identificà com a unes termes privades amb part d’un hipocaustum i la boca i àrea de treball del praefurnium. A la part superior d’aquests dos elements s’identificaren les restes d’una habitació calefactada decorada amb pintures que mostraven motius vegetals. Aquestes restes amortitzaven el mur que ja en la fase anterior havia ocupat part de l’intervallum.
El canvi més important, però, es produí a l’exterior de la muralla. En un moment que els últims estudis sembla que situen cronològicament entre la segona meitat del segle III i inicis del segle IV dC es bastí la muralla romana baiximperial. El fet que s’eixamplés la muralla original pel costat exterior implicà la necessària amortització del conjunt termal que se situava a llevant del tram inicial del decumanus maximus un cop superada la porta marítima, a l’actual finca del carrer del Regomir, 7-9. L’última intervenció efectuada a la finca, sota la direcció de l’arqueòloga Núria Cabañas, ha permès corroborar aquesta cronologia pel que fa a l’amortització d’aquestes termes, amortització que ha d’anar lligada, necessàriament, a la construcció de la nova muralla.
Pel que fa al costat de ponent del carrer, s’optà per una solució diferent: enlloc d’enderrocar l’edifici públic que s’hi ubicava aquest fou envoltat per la nova muralla per un tram que, a diferència de la resta del perímetre de la colònia, es construí totalment ex novo, sense poder aprofitar una muralla anterior que en aquell punt mai havia existit. L’espai ara protegit, de forma quadrangular i uns 1900 m2, és el que els investigadors han vingut a anomenar, usualment, castellum. La construcció del mur oriental del castellum implicà el sacrifici del pòrtic que, fins aquell moment, s’havia obert al decumanus maximus, si més no en el tram del carrer documentat extramurs de la colònia a tocar de la seva porta marítima.
Així, la construcció de la muralla baiximperial provocà canvis importants en la configuració de la porta. La intervenció arqueològica efectuada al carrer del Regomir número 6, sota la direcció del Dr. Hernàndez-Gasch, demostrà que per a la construcció del costat oriental del castellum la nova muralla s’encofrà amb obra cimentícia entre la paret interior del pòrtic i un nou mur d’opus quadratum que havia de funcionar com a parament extern del nou recinte. Aquest mur es bastí sobre el mur on anteriorment s’obrien les arcades del pòrtic. Això, lògicament, provocà que la porta de vianants occidental del portal fos amortitzada. Cal recordar, en aquest sentit, que el pòrtic hi comunicava directament. D’altra banda, la construcció del castellum, segons els autors de la memòria conjunta, deixà sense funció la torre del costat occidental del portal, atès que aquesta torre hauria quedat ara dins del nou recinte emmurallat.
La construcció del mur del castellum a tocar de la porta, segons els mateixos autors, també permet explicar l’estranya disposició que, a partir d’aquell moment, prendrien les torres del portal. Era conegut el fet que, en construir el castellum, se situà una torre circular en diagonal de la torre oriental del portal, però fins al moment, ningú havia donat explicació al perquè d’aquesta estranya configuració en diagonal. El fet és que, segons la hipòtesi de la memòria, en anul•lar la porta occidental de vianants i farcir el pòrtic que hi connectava, l’amplada de la porta de mar es reduí considerablement. Cal recordar que la torre occidental havia quedat sense funció en realitzar aquesta modificació. Situar la torre occidental entre el nou mur del castellum i la porta era impossible, atès que només restaven uns 8 m lliures, mida quasi idèntica a la mesura original de les torres del portal. Així doncs, la solució fou avançar la torre occidental uns 9,75 metres en direcció aproximadament E. Això permeté obtenir un pas útil d’entre 3,2 i 3,8 m tenint en compte que la torre oriental s’havia vist doblada pel costat exterior de la muralla.
Aquesta configuració impossibilità, a partir d’aquell moment, el funcionament del portal com a porta triforada. És més que probable, doncs, que amb aquestes modificacions passés a ser una porta bífora.
En relació a la reforma esmentada s’apunta a la memòria que, per una simple qüestió de lògica i economia de materials i esforços, la torre occidental del portal fou reaprofitada per a bastir la torre que s’avançà uns 10 m en el mateix costat de la porta. Un fet que recolza aquesta hipòtesi és que la mida de les torres originals del portal és pràcticament idèntica a la que, durant aquest període, es construí en diagonal en el costat del castellum. Pel que fa a la torre oriental, per al seu desdoblament exterior en forma de bestorre s’utilitzà la part original de la torre que se situava al costat interior de la ciutat, atès que es documenta el seu desmuntatge i, d’altra banda, la fonamentació de la nova bestorre està efectuada amb peces ben treballades en forma de porció de cercle reaprofitades, sent discernible a simple vista que havien format part d’una estructura circular més petita.
En algun moment del segle IV-V dC s’enderrocà parcialment el conjunt termal pertanyent a una domus que se situava a l’interior del recinte romà, a uns 5 m al NE de la porta monumental. Part dels murs foren reaprofitats per tal d’aixecar un espai que serví com a lloc d’hàbitat.
El passadís de la porta vinculat a l’accés per a vianants del costat oriental s’allargà, pel costat de l’interior de la ciutat, amb estructures obrades parcialment amb tàpia. Aquest fet possiblement explica la col•locació, a l’interior del mateix passadís, d’un reforç que, molt possiblement, estigué destinat a suportar les carregues que produïren les noves estructures.
De forma coetània a l’anterior es bastí, també al costat interior de la ciutat, un mur paral•lel a la muralla que arribà pràcticament fins a l’accés interior del pas de vianants de la porta. Aquest mur formà part d’un edifici que, de fet, estretí l’amplada útil del decumanus en el tram immediat a la porta.
L’àrea interior del passadís de vianants sofrí diverses repavimentacions en aquest període. També s’hi practicaren diversos retalls de funcionalitat desconeguda.
Vinculat a l’última repavimentació del passadís, entre finals del segle IV i principis del segle V, l’accés de vianants d’aquest costat de la porta fou tapiat. Pràcticament de forma coetània també es tapià l’accés pel seu costat nord. Aquest tapiat del passadís de vianants configurà un espai on, atenent a la quantitat de monedes recuperades, sembla que es desenvoluparen activitats pecuniàries, possiblement relacionades amb l’entrada de mercaderies per la porta. El tancament, d’altra banda, és un símptoma clar de la pèrdua de la condició d’espai públic que, fins aquell moment, havia tingut la porta romana.
Les últimes informacions que es tenen del procés evolutiu de la porta durant l’antiguitat corresponen a una reutilització del passadís de vianants durant el segle VI dC, moment en el que s’aterren les estructures aixecades durant la fase anterior i s’excaven sitges a l’àrea que antigament havia ocupat el passadís oriental de la porta.
La casa bastida reaprofitant les termes privades interiors també esdevé lloc d’emmagatzematge on es documenten restes de dolia i sitges.
La funció d’emmagatzematge també es documentà per a una sitja de proporcions considerables situada a tocar del que restava, pel costat interior, de la torre oriental del portal original . El material arqueològic que farcia la sitja atorgà una datació per a l’abandonament de l’estructura negativa de la primera meitat del segle VI dC.
Malauradament, entre aquest moment i l’època moderna l’estratigrafia, en aquest punt del sector estudiat, era inexistent com a conseqüència d’un rebaix important efectuat en algun moment d’aquest últim període.

- Època medieval:
Cal destacar el fet que en època moderna es produí, en el sector que ens ocupa, un rebaix important del terreny tendent a regularitzar-lo per tal de bastir noves construccions. Aquest fet explica el perquè, en alguns punts, hi ha un salt estratigràfic que va des de l’antiguitat tardana a l’època moderna.
El buit cronològic existent entre aquests dos períodes només va poder esser parcialment completat mitjançant algun dels sondeigs on encara es documentà estratigrafia d’aquest període. Una font de coneixement alternativa important per a aquesta fase és la documentació escrita que fa referència directa o indirecta al sector. Els exemples més antics d’aquesta documentació se situen al segle X.
Tornant a l’arqueologia, un dels punts que va oferir alguna informació referent a aquest període fou la cala efectuada a la planta baixa de l’antic palau dels Marc. Aquesta cala, excavada a tocar de l’esvoranc practicat al costat interior de la muralla romana, a uns 38 m al NE de la porta del carrer del Regomir, va permetre documentar diverses ocupacions d’aquest espai en època medieval. El primer indici d’aquest període estava representat per un contenidor detrític o sitja, el rebliment del qual s’efectuà pels volts del segle IX.
L’esvoranc practicat a la cara interior de la muralla romana també es datà d’aquest període.
Posteriorment, alguns fragments de teula posaren de manifest una possible construcció precària en aquest indret de la que no en restava cap evidència més. La primera construcció ben documentada d’època medieval estava representada per un mur paral•lel al llenç defensiu associat a tres paviments de morter de calç. En una fase següent, encara dins de l’època medieval, es bastí un altre edifici en el mateix punt, del que en restaven dos murs (un de paral•lel i un altre perpendicular a la muralla). Aquest últim edifici també aprofitava l’espluga artificial practicada a la cara interna de la muralla romana.
Finalment, pel que fa a la informació proporcionada mitjançant la cala efectuada a tocar de l’esvoranc de la muralla, es dugué a terme la construcció del gran casal gòtic de la família Marc vers el segle XIV.
Pel que fa a l’àrea ocupada per les restes de la porta romana s’hi documentà una sitja farcida amb abundant material ceràmic, sobretot d’època tardoantiga, una quantitat considerable d’ossos i restes de malacofauna i, finalment, alguns fragments ceràmics que portaren a situar l’estructura en el període medieval, si bé aquesta última cronologia només s’atorgà en funció d’un únic fragment ceràmic, cosa que porta a pensar en una més que probable contaminació de l’estrat.
També inclouen els autors, dins la fase medieval les restes fundacionals de la Capella de Sant Cristòfol, ubicada a tocar del costat exterior de la porta romana, atès que, tot i que la data oficial d’obertura de la capella és l’any 1503, s’hi documentà, en relació als fonaments de la capella original (no la que avui és visible) una mena de deposició ritual de fundació representada per un petit conjunt de monedes baixmedievals enterrades dins i al voltant d’una escudella de ceràmica vidrada.
A l’àrea del carrer del Correu Vell, al sector ocupat per l’actual pati interior públic amb accés des del carrer d’en Groc, a banda de les restes del casal dels Marc bastit sobre la muralla romana, el costat de ponent es trobava limitat per un mur obrat amb dues tècniques diferents: pedres lligades amb morter de calç disposades en filades irregulars en el terç inferior i tàpia a la part superior. El mur, que fou bastit sobre un d’anterior, d’època romana, contenia una finestra feta amb carreus i rematada per un arc de mig punt que conservava un capitell de factura eminentment romànica.
El desmuntatge del mur va permetre recuperar material ceràmic de l’interior de la tàpia.
Aquest material, barrejat amb quantitats significatives de material tardoantic, situaren
l’edificació vers el segle XIV.
A la part central d’aquest sector, a tocar de la muralla romana -on avui se situa el pati interior de caire públic- s’identificaren tres sitges pertanyents a aquest període amortitzades durant el segle XV.

- Època moderna
En relació a la cala practicada a l’interior de l’antic casal gòtic dels Marc, a tocar de la muralla fundacional romana, d’aquest període s’identificà un paviment i la seva preparació que es dataren del segle XVII. Sembla que el paviment conservà el nivell de circulació original del casal, del segle XIV. Aquest fet, molt possiblement, explica l’absència dels nivells de circulació originals del casal dels Marc en les cales efectuades.
Per sobre el citat paviment s’identificà una bossada de runa i un altre paviment de rajoles disposades a la mescla. En relació a aquest últim paviment també s’anivellà l’interior de la cavitat que, en època medieval, s’havia obert a la muralla romana.
En un moment una mica posterior es construïren quatre murs a l’interior de la cavitat oberta a la muralla. Posteriorment, s’aterraren els murs i s’aportà un important paquet d’argiles oxidades i, per sobre d’aquestes, un important paquet de runa. D’un moment posterior a aquest s’identificaren un parell d’estructures menors de maó i ceràmica (un bací encastat al terra).
Cal tenir present que l’antic palau gòtic dels Marc patí, durant aquest període, una important transformació arquitectònica que s’ha situat cronològicament dins el segle XVII. Aquesta transformació consistí, bàsicament, en dotar l’edifici gòtic original d’una nova crugia paral•lela a l’existent. D’aquesta manera la façana que des de la construcció del palau s’obria a l’actual Pati d’en Llimona esdevingué, a partir d’aquest moment, una paret mitgera que separà la crugia original de la de nova construcció.
Pel que fa a l’àrea vinculada directament amb la porta romana del carrer del Regomir s’identificaren, d’aquest moment, tres estrats interpretats pels arqueòlegs que dugueren a terme l’excavació com a nivells per tal de regularitzar el sector.
També d’aquest període, tot i que d’un moment una mica posterior, s’identificà un paviment de cairons que, posteriorment, fou afectat per la construcció de diverses clavegueres.
Pel que fa al sector situat extramurs del recinte romà primigeni, sembla que la seva urbanització prengué força a inicis de l’època moderna amb la construcció del Palau de l’actual carrer del Correu Vell número 5. Aquest palau es construí entre els segles XVI i XVII, tot i que patí una reforma important durant el segle XVIII.

- Època contemporània
Pertanyents a aquest període s’identificaren, a la cala practicada a l’interior de l’antic casal dels Marc, a tocar de la muralla romana, un paviment de rajoles a la mescla sobre el que es col•locà un altre paviment de rajoles quadrades que s’estengué per tot aquest sector. L’última acció remarcable en aquesta àrea fou la pavimentació efectuada amb rajoles hidràuliques a principis del segle XX.
Al sector de la porta romana en aquest període s’elevà el nivell de circulació mitjançant l’aportació de nivells de regularització sobre els que es diposità, ja durant el segle XX, l’últim dels paviments que estigué en ús fins a la reforma integral de l’edifici duta a terme a finals del mateix segle.
Pel que fa al pati interior amb accés des dels carrers de Correu Vell i carreró d’en Groc, durant el segle XIX s’hi dugué a terme un important procés edificatiu que implicà una redistribució important de l’espai. Com a resultat d’aquesta redistribució es tapiaren diverses portes i finestres que en origen s’obrien a aquest pati.
En un segon moment, on l’activitat industrial sembla que prengué força, es construïren diversos pous i un sistema de clavegueram adequat per a la nova ocupació industrial del sector. A banda de les clavegueres, durant les diverses campanyes d’excavació arqueològica s’identificaren diverses estructures que s’interpretaren com a basaments per tal de posar-hi a sobre maquinària pesada.
Finalment, en una última fase, es procedí a efectuar un anivellament que implicà la desaparició de tota o de part de l’estratigrafia antiga en alguns punts. Sobre aquest anivellament es construí l’últim dels paviments del sector, fet de formigó.