Descripció:

Les obres de la futura estació de la LAV-Sagrera, a cavall dels districtes barcelonins de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals, que comprenen una superfície d’uns 80.000 metres quadrats, van permetre localitzar diverses estructures arqueològiques pertanyents a diferents cronologies.
D'estructures prehistòriques s’han documentat algunes sitges, cinc cubetes, un enterrament en fossa i un enterrament col•lectiu localitzat en un hipogeu excavat en el terreny geològic. De les sitges se’n documenta una amb ceràmica cardial i que per això es data del Neolític antic. Les altres no contenen cap tipus de material.
En quant a l’hipogeu d’inhumació del neolític final presenta una planta de morfologia oval amb cambra lateral d’uns 15 m² i amb accés en rampa al seu costat sud-est, fins a arribar a un petit espai destinat a l’entrada de dos metres de llarg i 1,5 d’amplada. En aquesta zona hi ha dos retalls ovalats que es relacionen amb una possible estructura de fusta que actuaria a mode d’entrada. Davant d’aquest espai apareix una cambra de dimensions més grans(4 x 3,5 metres) de planta circular. Pel que fa ala coberta havia quedat afectada per remocions de conreu, així com també s’havien produït alguns desplaçaments de les restes, a causa de l’existència d’un cau d’animal. Dintre d’aquesta cambra es documentà una acumulació de 207 morts, 150 articulats i més de 5000 restes aïllades.
L’acumulació documentada a l’interior de l’ hipogeu presenta tres moments d’ús clarament diferenciats. Un primer moment d’ús col•lectiu, un segon moment d’ús múltiple i un tercer d’ús individual. El primer moment es caracteritza per l’enterrament col•lectiu successiu dels individus d’una mateixa comunitat. Aquests individus haurien estat enterrats paulatinament al centre de la cambra, directament sobre el sòl. A mesura que l’espai es tornava insuficient les diferents restes eren enretirades a banda i banda de l’eix principal, tot alliberant l’espai central per al sepeli dels nous inhumats. Les datacions radiocarbòniques disponibles per aquest nivell ens situen lús sepulcral primigeni entre el 2861 i el 2713 cal ANE. L’aixovar detectat, tot i que molt escàs, consisteix en una dena de collaret d’esteatita blanca i dos petits vasos hemisfèrics que presenten un element prènsil al terç superior en forma de llengüeta o petit mugró arrodonit. Es troben paral•lels en altres jaciments funeraris catalans, com ara Can Sadurní a Begues, la Balma dels Ossos a Berga, i d’altres.
El segon moment d’ús, que podem situar al 2883-2461 cal ANE, canvia la dinàmica de disposició dels enterraments: els últims enterrats del primer moment ja no s’enretiren sinó que es cobreixen direcatment pels nous enterraments. Els nous individus s’enterren en decúbit prono, amb les cames flexionades i lateralitzades cap a l’esquerra, o bé en decúbit lateral dret amb els cames flexionades i sembla que tots ells estarien embolcallats amb alguna mortalla funerària. Aquest canvi es deu a la necessitat de sepeli simultani de gran quantitat d’individus, que va estar mancat totalment d’aixovar, ja que nomñes es va poder detectar algun fragment informe de ceràmica, una petita ascla de sílex blanc i un fragment informe de coure.
L’últim moment, quan l’hipogeu està ben reblert es detecta un enterrament d’un adult masculí, que estava en posició de decúbit supí amb les cames lateralitzades i hiperflexionades també s’hauria enterrat amb una mortalla. Per similituds de tipus de sepultura i de cronologia (2871-2640 cal ANE) probablement formaria part de la mateixa comunitat enterrada del segon moment.
Destaquem dos paral•lels d’aquest tipus d’hipogeu a Catalunya: a Dosrius el de la Costa de Can Martorell i el del Carrer París a Cerdanyola del Vallès.
A uns 200 metres al nord de l’hipogeu, també es va poder excavar una inhumació en fossa de planta més o menys el•líptica amb el fons lleugerament còncau, presentant una orientació oest/est. De l'individu enterrat només es conservava el crani, les vèrtebres cervicals, un fèmur i una tíbia i en el moment de l'excavació es va determinar que corresponia a una dona adulta. Només es va recuperar un fragment de vora de ceràmica.
D’època ibèrica es van excavar dos pous, 15 sitges, sis retalls grans, 15 retalls petits de funció indeterminada, un possible fons de cabana i tres paleocanals. Totes aquestes estructures retallaven el sediment natural i estaven escapçades en la seva part superior per les tasques de conreu. Per aquesta raó només es pot parlar del seu moment d’amortització, que detectem en tres moments diferents.
Moltes de les sitges presentaven una fondària de tres metres i entre els materials recuperats -importacions àtiques i púniques, àmfora ibèrica, ceràmica pintada ibèrica, i ceràmica a mà-, cal destacar la troballa de restes de fauna representada per banyes de cérvol, aus i un cànid.
Del segle IV a.C es documenten tres sitges, una de les quals conté el retall d’un pou al seu punt central, tot i que ambdues estructures estan amortitzades pel mateix estrat, sembla lògic pensar que en primer lloc s’hauria construït la sitja i més tard el pou (paral•lels a la Sitja 3 de Magòria a Montjuïc). Del material recuperat en detaquen dos fragments de corda en un estat de conservació força bo. Del segle III a.C s’excaven dues sitges, d’una de les quals es conserva la tapadora. De l’entorn de l’any 200 a.C hi ha sis sitges, un pou de planta rectangular (1,8 x 1,25 metres), un fons de cabana (2,9 x 2,4 i un gruix de 55cm) amb forats de pal, dos grans retalls de funció indeterminada i tres paleocanals.
D’època romana, a banda de la vil•la que en parlarem tot seguit, es documentaren un gran nombre d’estructures (185 en concret) que corresponen a diferents tipologies: 18 cubetes, 13 forats de pal, 6 estructures de combustió, 1 forn de planta rectangular que conserva dos pilars centrals rubefactats, 55 rases de vinya, 6 sitges de grans dimensions de secció tubular i fons pla, 2 pous (cal destacar un bust de marbre del déu Bacus del segle I-II d.C aparegut en l’amortització d’un dels pous), una gran bassa (17m x 9,5m x 1,5m prof.)i una canalització de 15 m de llarg que la proveïa d’aigua, 5 inhumacions (fossa simple o bé tegulae), 8 fonamentacions de murs i 61 retalls indeterminats.
La vil•la romana documentada ocupa una extensió de 4.200 metres quadrats, amb la pars urbana i la pars fructuaria. L’origen de la vil•la és del segle I d.C., amb ampliacions del segle III i amb una segona fase important de reforma del segle IV, que a més també es va modificant fins arribat el segle VI.
La pars urbana, en època baix imperial, estava ordenada al voltant d’un pati central de grans dimensions. El pati era de planta rectangular, amb una superfície de 1142 m2 i estava envoltat d’un corredor porticat de 3,5 metres d’amplada i una llargària d’entre 34 i 38 metres. Remarcar que el corredor nord salvava un petit desnivell amb tres graons. Els murs del pati són de pissarra sense treballar lligats amb argila formant una banqueta acabada amb tègules, que sustenta uns basaments de columnes. A l’interior del pati es va documentar un canal d’aigües pluvials i nombrosos forats de pal. El pati es reforma a mitjans del segle II, amb basaments més elaborats a la banda sud i a l’oest es construeixen dos murs perpendiculars que creen un espai, ja que conté un accés i finalment també es millora el sistema de canalització d’aigües. A partir del segle IV hi torna a haver reformes, que consisteixen en anul•lar alguna zona del peristil com a zona de circulació i a tapiar la part baixa de l’espai entre columnes. A més s’ocupa una part del pati amb una nova edificació de dues habitacions. També és el moment que es dota amb certs elements d’ostentació, com ara una petita font. Al segle V es repavimenta tot amb opus signinum, destruint els paviments anteriors.
Es documenten 15 habitacions, algunes de les quals presenten restes de pintures a les parets i entre les que cal destacar una sala absidiada, una gran sala pavimentada amb opus tesellatum i un conjunt termal. Sembla que la fase del segle IV serveix per a ennoblir l’edifici (nombroses restes de pintures a les parets i mosaics paviments de luxe), anul•lant completament el peristil. Es creen nous passadissos fins a enllaçar amb un corredor porticat situat a la part central del pati, que conserva in situ les bases de sis columnes i que podria haver servit com a límit entre les parts públiques i privades de la vil•la. En canvi a partir del segle V d.C, aquests espais domèstics pateixen un canvi d’ús, ja que es documenten dipòsits, sitges i estructures de combustió.
Al sud de la pars urbana trobem la pars fructuaria, que és de gran magnitud. Les estructures més antigues documentades (segle I a.c) corresponen a rases de vinya, que s’amortitzen cap al canvi d’era amb la construcció d’un gran recinte, de gairebé 500 m2, destinat a treballs agrícoles. Al seu interior es van detectar 5 dòlies. Cal destacar que just a l’exterior de l’edifici es documentaren 25 enterraments infantils, de planta el•líptica i coberta de tègules, tots ells a tocar d’un del murs.
El complex estava destinat a la producció vinícola, ja que s’ha documentat una sala de premsada de vi, és a dir una torcularium. Les primeres estructures daten del 30-20 a.C. i corresponen a un torculari amb 2 premses, amb una àrea de 155 m2 i dividit en 2 àmbits. En l’àmbit més gran hi hauria el forum, que és la pedra on hi havia els encaixos per les bigues que aguanten la biga de premsada. I l’altre àmbit seria el dipòsit, tot ell revestit d’opus signinum i que a través d’un canal es conduïa el líquid cap a la cella vinaria, on es deuria emmagatzemar el vi en dolia. De la cella vinaria només s’han exacavat alguns retalls de dolia, ja que la major part del recinte queda fora els límits de l’excavació.
Cap a finals del segle I es construeix un segon torculari més gran, que ocupa part del primer i que tindria unes dimensions de gairebé 400 m2. El seu estat de conservació és precari a causa de les repetides accions antròpiques, des d’època tardoantiga i fins a època contemporània. A l’oest de l’edifici es va detectar una porxada de 159 m2, consistent en una sèrie de pilars, equidistants entre ells de 4,5 m i que crearien un espai cobert per a la descàrrega del raïm a la part de darrera de l’edifici de les premses. La sala de premsada és la més gran, de 262 m2, i de la que només se’n conserva la meitat. Es va detectar l’encaix pel forum, els arbores i la torre, és a dir totes les parts necessàries per al funcionament del torculari.
També es van excavar 3 basses de decantació i tractament d’argiles, totes elles de planta rectangular. No molt lluny d’aquestes se’n va excavar una altra, aquesta de planta circular, de grans dimensions que probablement estaria destinada a l’emmagatzematge d’aigua pluvial. Tot el complex agrícola queda amortitzat a inicis del segle V.
D’època moderna es documentà un mur fet de pedres lligades amb morter de calç de 185 metres de llarg, amb algunes reparacions i que anava en direcció nordest-sudoest, sense ser del tot rectilini que sembla que s’hauria d’adscriure cronològicament a la segona meitat del segle XVII. Probablement estaria destinat a fer de límit de finques agrícoles, ja que es tractava d’una zona de regadiu gràcies a l’abastament d’aigua a través del rec Comtal que passa a uns 300 metres d’aquests camps. També va aparèixer a una zona propera a l’hipogeu un gran canal de regadiu (1350 metres de llarg, amb una amplada de 7 metres i una profunditat d’1,7 metres) excavat al terreny natural. Els sediments que l’amortitzen són deposicions naturals i per això es fa difícil adscriure llur cronologia. Malgrat tot, es creu que podria ser de finals del segle XVII i estaria destinat a portar aigua del Rec Comtal.

D’època contemporània s’ha documentat en primer lloc, les restes d’un possible pas inferior per travessar la línia fèrria que anava de Barcelona a Granollers.
També s’ha localitzat un edifici de planta rectangular amb una llargada de 25’50 m. i una amplada de 9 m. En els seus costats nord i sud no es detectaren murs de tancament, sinó que es mantenia l’espai obert únicament amb la presència d’un pilar de planta quadrada situat al mig de l’espai delimitats pels dos murs existents. Es desconeix la funció d’aquestes estructures si ve podrien estar relacionades amb la via fèrria.
Cal fer esment al camí que discorre aproximadament des de la Torre del Fang fins la parròquia de Sant Martí de Provençals travessant a nivell la línia fèrria construïda a meitat del segle XIX i que anava de Barcelona a Granollers. Rebé diversos noms, el de Sant Martí de Provençals, el de la Creu i el de Fondo de Sant Martí. Aquest camí, que en gran part cobria el gran canal esmentat més amunt, té tres fases constructives: la primera, consisteix en un paviment d’argila piconada i data de la segona meitat del segle XVII; a finals del segle XVIII es construeixen murs a banda i banda del camí, així com trencaigües i petites canalitzacions, per a drenar el camí; I finalment la tercera fase, de la segona meitat del segle XIX, on es succeeixen diferents reformes, relacionades amb la construcció de la línia del tren. També es va documentar un pont, que era el pas de vianants per a creuar la via del tren i que consistia en un petit viaducte d’un únic arc que permetia el pas elevat del tren per sobre del camí.
Al sud –est del camí s’obria una gran àrea de caràcter industrial on es va localitzar un forn –probablement destinat a la cuita de maons i material constructiu- un pou i tres estructures de planta rectangular, possiblement emprades per al tractament d’argila. Pel que fa al forn que ens ocupa, està excavat al terreny geològic, presenta planta circular i coberta amb volta amb un accés al seu extrem sud. A partir de certa alçada, les parets es trobaven folrades amb grans peces de ceràmica quadrangulars. A la boca d'accés s'ha documentat una canalització feta amb maons plans que servia per a introduir 'material' dins l'estructura.
Adossades al mur sud del camí de Sant Martí es documentaren restes d’una sèquia, que probablement s’hauria construït durant la darrera gran reforma del camí, a la segona meitat del segle XIX.