Descripció:

La present intervenció arqueològica portada a terme a la finca Ripoll 25, capellans 10-16 de Barcelona amb codi MUHBA 059/09 va permetre obtenir noves dades sobre l’evolució històrica que va patir aquesta zona pròxima a la ciutat de Barcino i com aquest territori s’articulà des del segle I dC fins a l’actualitat.

Època romana.
La zona on actualment es localitzaria la finca Ripoll 25 hauria format part de l’ager o territori més proper a la muralla de Barcino, era un indret no edificable per raons urbanístiques i defensives, de manera que les restes documentades durant el període romà correspondrien a estructures defensives - fossat- obres públiques d’abastament - aqüeductes -, edificacions relacionades amb l’assentament suburbà - vil•la de la plaça d’Antoni Maura -, elements relacionats amb activitats rurals/comercials d’ordre temporal - sitges - i construccions de tipus funerari - enterraments -.
L’aqüeducte romà fou una obra d’enginyeria hidràulica que condicionà el territori al llarg dels temps i marcà de manera molt directe les construccions aixecades en el seu entorn al llarg de 20 segles.
Els dos pilars de l’aqüeducte documentats en la finca Ripoll 25 s’haurien de posar en relació amb les restes localitzades a la plaça Nova, a l’antiga plaça Duran i Bas i Magdalenes 25, l’agrupació de totes aquestes restes ens permet obtenir un tram d’uns 275 metres de l’aqüeducte provinent de Montcada.
En el cas que ens ocupa, els dos pilars documentats es trobaven arrasats en les zones de l’interior de la finca Ripoll 25, mentre que les restes situades fora de l’àmbit d’actuació de la finca es trobaven en molt bon estat.
En aquest treball es va obtenir una visió global de l’aqüeducte des de la seva fonamentació fins a la part més alta on es localitzaria l’specus. Els pilars de planta quadrada de 1’80 x 1’80 metres s’aixecaven sobre una fonamentació d’opus caementicium que sobresortia uns 20 cm de la planta assentant-se directament sobre les argiles estèrils. Els nivells inferiors dels pilars es trobaven fets amb pedres treballades de grans dimensions, opus quadratum, a partir d’aquí ja s’aixecaven els pilars, aquests es trobaven fets amb pedres rectangulars de dimensions més reduïdes.
En el cas del pilar més pròxim a la Plaça 8 de març, anomenat a la present intervenció com a pilar I, es pogué documentar un parell de dovelles de l’arcada de l’aqüeducte i en la part superior de l’estructura la canalització per on hauria circulat l’aigua.
S’obtingué així una visió global de l’estructura que des de la fonamentació fins a la coberta de l’specus hauria tingut una alçada de 8.75 metres. El canal de l’aqüeducte, amb secció en forma de U tenia unes dimensions de 1.10 metres d’alçada i una amplada de 0’78 metres, l’interior estava revestit d’opus signinum amb mitja canya a banda i banda i a la part superior es documentà un encaix per a la tapa de la coberta, fet que afavoria la potabilitat i la bona conservació de l’aigua. En les parets del canal no es localitzaren restes de concrecions calcàries fet que denotaria el bon manteniment de l’estructura.
Segurament les canalitzacions hidràuliques romanes varen seguir en funcionament fins un moment poc precís del segle IX o X quan la sèquia medieval documentada a finals del segle X, anomenada Rec Comtal, va aprofitar probablement no solament la presa d'aigua del riu d'època romana sinó també part del traçat de la canal de conducció cap a la ciutat.
D’altra banda en els nivells inferiors del subsòl de l’actual finca es documentaren un total de 10 sitges amortitzades entre els segles IV-VI. A tall d'hipòtesi, podria posar-se en relació amb el fet de què prop de la porta estigués emplaçat un mercat i que aquestes sitges en fossin els seus magatzems.
De la fase tardoantiga no hi haurien evidències de construccions tret de les restes molt parcials d’un mur, tractant-se possiblement d’un mur de feixa. La presència de dues llars de foc acabarien de definir aquesta zona com un espai agrícola amb ocupacions humanes esporàdiques i temporals.
Un últim element a tenir en compte seria la presència d’un tram de via d’uns 15 metres localitzada en el passatge situat entre les finques Ripoll 23 i 25 amb cronologia del segle IV i que com en el cas de les sitges també fou amortitzada en els segles V-VI.
El paviment es trobava excavat en un nivell d’argiles i estaria format per pedres de diverses dimensions, fragments de ceràmica, material constructiu, algun os i terra argilo-sorrenca fortament piconada.
Les dades obtingudes ens van permetre determinar un dels límits de la calçada i per tant marcar l’orientació, nord est-sud oest.

Segles IX-XI.

La documentació escrita parla de l’existència d’un nucli o barri d’extramurs d’època alt medieval anomenada Vilanova dels Arcs i que aparegué a l’entorn dels arcs que sostenien l’aqüeducte, possiblement aquestes fonts feien referències a construccions similars a les documentades a la present intervenció.
Hi hauria un primer estadi amb una ocupació d’espais amplis, sense definir i caracteritzats per la manca d’elements constructius. En aquest context es van documentar diverses llars de foc de poca entitat possiblement fruit de l’ocupació d’aquestes zones agrícoles fora muralla més puntuals i hereva d’una tradició d’origen tardoantic.
D’aquesta fase més antiga es localitzaren diverses de sitges i retalls excavats en nivells romans. En cap dels casos les sitges s’excavaren en la seva totalitat i moltes d’elles es trobaven afectades per estructures posteriors de manera que les dades obtingudes foren parcials.
Posteriorment totes aquestes estructures foren amortitzades i es construïren un seguit d’estructures que donaren pas a una segona ocupació del territori més complexa i amb espai ben definits. Aquests elements estructurals es trobaven fets amb pedres i argiles i en molts dels casos les restes eren testimonials però prou significatives per establir un patró espacial.
Els murs documentats delimitarien diverses parcel•les a l’interior de les quals es van poder determinar la presència de sitges, forats de pal, petits murs i pous que denotarien una distribució de l’entorn complexa i articulada.
El territori s’ordenà a partir de les diverses parcel•les les quals s’estructuraren entorn a una via de comunicació localitzada en el mateix àmbit que la via d’època romana, de manera que les rutes de comunicació en aquesta zona rural trobarien el seu origen en moments cronològics anteriors.
Finalment es documentà una tercera fase amb variacions en la disposició territorial, les parcel•les, les sitges i fins i tot la calçada quedaren amortitzades per un seguit de nivells i es donà pas a un segon moment constructiu amb una presència d’algunes estructures muràries i un pou

Segles XII-XIII.
En el decurs dels segles XII i XIII la zona ocupada per l’actual finca continuà essent un espai agrícola amb la presència ja d’alguns tallers. A diferència de l’etapa anterior les restes documentades només respondrien a la presència d’algunes sitges totes elles localitzades en la zona meridional de l’actual finca i una estructura usada com a contenidor d’algun tipus de líquid.
En aquest cas les estructures destinades al magatzem d’aliments diferien tipològicament a les sitges documentades en el període anterior. Serien de majors dimensions i secció globular a diferència de les altres que presentaven un menor diàmetre i les parets rectes.
En aquest moment es començarien a construir edificacions aprofitant la presència de l’aqüeducte.

Segona meitat del segle XIII-XIV.
Durant el segle XIII l’incipient urbanisme documentant en les etapes anteriors quedà totalment consolidat.
En el sector occidental de l’actual finca es documentaren un conjunt d’estructures muràries les quals haurien format part d’un antic hostal datat en la segona meitat del segle XIII anomenat Hostal d’en Garcia.
La construcció d’aquesta edificació s’articulà entorn a una via de pas de la qual es documentà un nivell de circulació, situada en el mateix lloc que la calçada romana i la via alt medieval, de manera que el territori en aquesta època s’acabà articulant en base a uns espais ja definits.
D’aquest edifici es conservarien els murs de façana amb la presència de dues portes d’accés localitzades - una al mur est i l’altra al sud - i que en el seu moment haurien donat entrada a la finca des de l’androna que vorejava la finca fins arribar a connectar amb el carrer Capellans, a banda del el mur que hauria tancat la finca pel cantó nord.
A l’espai interior de la finca hi haurien diverses arcades i murs que haurien donat lloc a una estructura porticada en la planta baixa.
A l’interior de l’hostal es documentà el sistema de clavegueram amb sortida a l’androna, diversos nivells de circulació i un dipòsit en l’àmbit més septentrional amortitzat en el segle XIV.
La resta d’elements documentats d’aquesta època serien estructures isolades que haurien format part de les finques contigües a l’anomenat hostal, però en cap cas formarien part d’un context tant tancat. Bàsicament es tractarien d’un dipòsit, un pou i alguns murs.

Segle XV.
En aquesta fase es documentaren algunes variacions vers la disposició de l’espai de l’hostal; el tapiat d’una arcada, la presència de basaments de pilar i la construcció d’un nou mur en el sector més septentrional que respondria possiblement a una ampliació de la finca.
D’aquesta fase només en restarien la presència d’alguns dipòsits i part de la fonamentació del mur mitjancer amb la veïna finca Ripoll 27.
En el sector nord oriental de la planta principal de l’actual finca es conservarien les restes de diversos estructures muràries del segle XV que haurien conformat part de les estances superiors d’una de les finques d’aquest període.
Caldria destacar que tot i que la documentació escrita faria referència a la presència en aquesta finca dels Estudis Generals (Scoles maiors o Pedagogium) en època baix medieval (possiblement des de l’any 1431) amb la present intervenció arqueològica no s’han obtingut dades concloents que ens permetin donar una localització exacte de les mateixes.

Segle XVI.
En el segle XVI encara es mantindria com a base estructural l’edifici de l’antic hostal, però s’evidenciarien un seguit de reformes importants que podrien respondre a una nova estructuració interna o que la finca primigènia esdevingué en altres finques de menor entitat.
En aquest moment es reconstruí parcialment la façana sud fins a la planta principal aprofitant part de la fomentació de l’hostal del segle XIII i conservant la porta que donava accés a l’androna.
Una segona modificació important seria la presència d’una nova estructura murària que hauria dividit la planta baixa de l’antic hostal en dos àmbits possiblement fruit de la subdivisió de la finca medieval en d’altres de menors dimensions. En aquest nou àmbit creat es documentà la presència d’una escala que hauria conduit a una fresquera localitzada en el subsòl del pati elevat.
En l’extrem nord occidental, ocupant parcialment part de l’espai de l’hostal d’en Gràcia,
es localitzaren les restes de diversos murs de menor entitat que haurien subdividit l’interior d’una zona més àmplia juntament amb la presència de diversos nivells de circulació relacionats amb aquestes.
Les dades obtingudes de la present intervenció no ens permeteren, però, determinar si es
tractaria d’una altra finca o l’extrem de l’esmentada anteriorment.
En el segle XVI l’androna encara es trobaria en ús, en aquesta època la claveguera central d’època medieval ja es trobava amortitzada de manera que se’n construí una de segona juntament amb diversos ramals que haurien recollit les aigües brutes de les diverses finques existents. També es van poder les restes d’un paviment de llambordes relacionat amb els nivells de circulació de l’androna.
En altres àmbits de la finca actual les restes documentades relacionades amb aquestes finques del segle XVI foren mínimes ja que les futures reformes realitzades afectaren de manera molt directe sobre el sòl existent destruint la majoria de les evidències ocupacionals. De manera que només ens trobarem amb restes de fonamentacions de murs fruit d’alguna subdivisió interna, clavegueram, així com pous i dipòsits.
Cal destacar, però, que alguns dels elements estructurals del les finques del segle XVI perduraren fins a l’actualitat al ser aquests integrats a les edificacions més modernes.

Segle XVII.
A nivell estructural trobaríem que l’actual finca Ripoll 25 s’articularia en base a la finca del segle XVII. L’adquisició entre els anys 1636 i 1700 de les diverses finques situades en la zona per part de la família Sabaté tingué com a resultat la construcció d’un gran casalot.
Així doncs, d’aquesta època seria gran part de la façana actual que donaria al carrer Ripoll, tot i que en el segle XIX patí diverses reparacions, i el mur més meridional que limitaria la finca amb l’androna. També es conservarien diversos murs en l’actual localitzada a l’extrem nord occidental de la planta baixa juntament amb diverses estructures muràries localitzades en l’àmbit ocupat actualment per les habitacions.

Part d’aquests murs trobarien continuïtat en els pisos superiors de l’edifici, la presència
de 4 columnes en la part alta del mur apuntaria a la presència en aquell sector d’una galeria.
A la part d’accés a la finca també es documentaria la presència d’una gran arcada feta amb pedra treballada que donaria accés a un pati interior amb pavimentació feta amb llambordes.
La nova finca comportà també la construcció d’un pati elevat, fet que modificà de manera substancial la distribució espacial de la planta baixa.

Segle XVIII.
Les restes relacionades amb la finca del segle XVIII foren escasses, bàsicament serien reformes a l’interior de la finca degudes a noves disposicions espacials com la construcció de noves dependències, l’aixecament d’algun mur, o la construcció d’un pou que portaria aigua als pisos nobles de la finca aprofitant l’existència d’una antiga construcció medieval.
Fou a inicis del segle XVIII quan l’androna medieval quedà cegada per la finca Ripoll 23 donant pas a un passatge sense sortida. Aquest fet provocà que la porta de la façana de l’hostal medieval quedés inutilitzada i s’hagué d’obrir una nova portalada de sortida al carrer, de manera que les portes medievals foren tapiades.

Segle XIX.
En el segle XIX la finca patí una segona reforma important, es reorganitzà l’interior de la finca amb la construcció de noves dependències que donaren lloc a nous espais tant a la planta baixa com en els pisos superiors. Una de les zones més afectades seria l’ocupada per l’aqüeducte romà, de manera que aquest quedà seccionat i posteriorment integrat a la finca contemporània.
La majoria de les estructures documentades d’aquesta època serien dipòsits, pous i estructures relacionades amb el sistema de clavegueram. També es conservava part paviment de llambordes que donaria accés a la finca.