Carta Arqueològica de Barcelona

Intervenció: Unitat: Muralla medieval i moderna de Barcelona

 

Situació geogràfica

Districte:
Ciutat Vella
Coordenades UTM fus 31N ED50:
UTM X: 431028,00000 | UTM Y: 4581714,00000

Descripció, imatges i notes històriques

Nom singular: Unitat: Muralla medieval i moderna de Barcelona

Descripció:

Entre el segle VI i mitjan segle XI la muralla baix-imperial de Barcelona es reaprofitada, i en els darrers moments d’aquest període, semblaria ser, que hi ha un reforçament del caràcter de plaça forta de la ciutat, amb la refortificació de tres de les portes d’accés a la ciutat (el castell Vell, el castell Nou i el castell de Regomir). L’encara magnífic aspecte i les bones prestacions poliorcètiques i defensives d’aquesta fortificació, fan que sigui escollida com a sede regia de la cort visigoda, que esdevingui plaça forta andalusina, i com seu comtal dels reis francs.
També en aquest darrer moment molts trams de la muralla baiximperial son reaprofitats per adossar noves edificacions privades, fet constatat arqueològicament, així com l’eliminació d’alguns passos de vianants de les portes d’entrada, només deixant oberta l’arcada principal. Extramurs, es produeix un creixement urbanístic considerable amb l’aparició de diversos burgs o ravals a redós de les esglèsies, just a les afores de les portes d’entrada a la ciutat. Però és sobretot durant els segles XII i XIII quan Barcelona entra en una etapa de gran creixement urbanístic, amb l’expansió planificada dels burgs (vilanoves dels Còdols, de Sant Pere, del Sant Sepulcre, de la Mar, del carrer Montcada...), gràcies a la iniciativa de la Corona, o bé en relació amb la fundació de nous convents sota la cobertura de les ordres mendicants de franciscans i dominics. Tot aquest creixement urbanístic caldrà integrar-ho dins de la trama urbana de la ciutat, sobretot a nivell defensiu, i és per aquest motiu que s’habiliten nous portals (Pont d’en Campderà, de la Boqueria, del Pou d’en Moranta, de la Drassana, del Born, de la Portaferrissa, de Santa Anna i Jonqueres) a les vies d’entrada fora del nucli murat, configurant-se uns nous límits que marcaran el futur nou traçat del llenç medieval. Malauradament no s’han localitzat arqueològicament cap d’aquests portals, però semblaria ser que la seva configuració aprofitava els accidents geogràfics (llits de rieres i torrents), les obres públiques (clavegueres o el Rec Comtal), o una combinació d’ambdues.

La primera muralla medieval del segle XIII.
L’any 1285, durant una confrontació amb França, el rei Pere II el Gran ordena fortificar urgentment Barcelona amb murs de tapia i torres de fusta, com es constata a la Crònica de Bernat Desclot, i on pretenia tancar tota la ciutat excepte per la part de mar. Un cop el conflicte bèl•lic decaigué, les tasques de fortificar degudament Barcelona recaigueren en el Consell de Cent, esdevenint en la gran primera obra pública de la qual es feia càrrec. El nou llenç defensiu inclouria alguns portals ja construïts (Boqueria, Portaferrissa o Jonqueres), i n’afegiria de nous com el del Portal Nou l’any 1295. Únicament la documentació escrita de principis del segle XIV permet constatar aquest nou perímetre: Rambla, plaça Catalunya, plaça Urquinaona, passeig de Sant Joan, carrer Trafalgar, Arc de Triomf i Parc de la Ciutadella.

Les campanyes de fortificació de la segona meitat del segle XIV.
Degut a un conflicte bèl•lic amb Castella, l’any 1357 el Consell de Cent decidí refermar i millorar les muralles de finals del XIII, i amb aquest objectiu adquirí tres pedreres a la muntanya de Montjuïc. Els treballs s’iniciaren als dos extrems del front marítim, Sant Daniel i Sant Francesc, i a tocar del monestir de Santa Clara. Semblaria ser que els treballs de finals del segle XIII no van resoldre la defensa d’aquests punts, i fou necessària la seva fortificació urgent. Pel costat de la Rambla es va realitzar el tancament definitiu del clos, potser aprofitant el tancament de finals del XIII, i que va permetre fixar el perímetre de la ciutat vella, exceptuant el Raval. Els treballs constructius a la Rambla foren especialment complexes, incloent el trasllat de la riera. Respecte a l’espai ocupat pel front marítim, atesa l’habilitació d’aquesta zona de la ciutat per nous usos comercials i mercantils, i que comportà la construcció d’edificis específics com la Llotja, determinà que no es tanqués aquest front de la ciutat, tot prioritzant la principal porta d’accés de la ciutat: el mar.
Arqueològicament s’han trobat diversos trams d’aquest llenç (passeig Picasso-parc de la Ciutadella, la Rambla, monument de Colom-torre de les Puces), i que constaten que la muralla es bastí amb un doble full de parament, omplint l’espai intermedi amb la terra extreta del vall o fossat defensiu extern, com el localitzat en el sector de la Rambla. Les torres tindrien una planta semiheptagonal o semioctagonal, o heptagonal en el cas de la Torre de les Puces. Les restes arqueològiques documentades a la Torre de les Puces o torre cantonera de la muralla marítima i de la Rambla, permeten constatar que la part inferior del mur és compacte, amb un gruix de 3 metres, i uns paraments externs fets amb carreuó regular lligat amb morter de calç. Semblaria ser que el parament extern presentava una pàtina de color ataronjat (òxid de ferro), de funció estètica. Aquest element defensiu fou enderrocat a mitjan del segle XVIII.
Els treballs arqueològics realitzats al Portal de Sant Daniel van permetre documentar la muralla, el portal i el pont del mateix nom, el qual permetia l’accés a la ciutat pel costat oriental. Aquest portal estava flanquejat per dues torres poligonals, i mitjançant el pont de pedra de Sant Daniel es travessava el fossat defensiu que protegia aquest punt.
La intervenció realitzada a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella permeté documentar els segments de muralla compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues torres, una de poligonal i una segona quadrangular, separades uns 30m. El pany de muralla presentava una alçada conservada de 2 metres i un gruix de 3 m., i estava feta amb filades horitzontals de carreus regulars i amb un doble full de paredat, farcit amb pedres i morter.
En els treballs realitzats al Pla de la Boqueria-Estació Metro Liceu es van localitzar les restes parcials de la torre oriental del portal de la Boqueria, que ja es coneixia des del segle XIII i que fou reconstruït en aquest moment, i que segons les planimetries del projecte d’alineació de la Rambla en el segle XVIII, eren de forma poligonal i de grans dimensions. Molt pròxima, a la plaça de Joaquim Xirau, es localitzà un tram important de la muralla, tradicionalment anomenada de “Jaume I”, molt propera al portal d’Escudellers, anomenat antigament de Trentaclaus o dels Ollers. Els materials associats a aquest tram de muralla permeten datar-la entre els segles XIII i XIV.
Entre la Rambla i el Portal de l’Àngel, tenint en compte el mètode constructiu i la seva ubicació, es van identificar dos trams de murs que es podrien correspondre a les restes de les fonamentacions de dues torres associades al llenç de muralla aixecada a mitjan del segle XIV, i tradicionalment atribuïda a Jaume I.
En un altre tram de la Rambla, cantonada amb el carrer Roca, es documentà el pany de muralla del segle XIV com a part de l’immoble localitzat a la Rambla 108, en concret dos paraments diferents; un realitzat amb grans pedres irregulars de més de 3 metres d’alçada que configuraven la fonamentació, i un segon, emprat a la part vista del llenç, format per carreus lligats amb morter de calç, del qual només es conservaven uns 0,60m.
La documentació escrita permet confirmar la grandària i l’abast d’aquestes obres, fet que comportà la participació directa de la totalitat dels ciutadans en els treballs de construcció, tot recolzant als mestres de cases (arquitectes de l’època) i operaris especialitzats.
No fou fins el 1368 quan el Consell de Cent demana als ciutadans de Barcelona que col•laborin en la construcció dels nous recintes defensius, tot i que es va executar mitjançant la iniciativa privada, on l’excavació dels diversos trams del vall eren contractats per constructors privats. Els veïns del barri del Carme (el Raval) exigeixen que s’inclogui el seu barri dins de la zona emmurallada. Aquest barri, ja documentat durant el segle XII, va adquirí una gran notorietat durant el segle XIV, creixent a l’entorn del convent del Carme, del monestir de Natzaret i de l’hospital de Colom. Aquí es va reproduir el mateix model que l’acorregut al segle XIII: un tancament de les vies de comunicació amb possibles elements defensius (com el portal d’en Godai), que es configuraven resseguint els accidents geogràfics de la zona (rieres i torrents). Així el 1368 es comença a construir la muralla dita del Raval. La documentació escrita recuperada permet resseguir el seu traçat: del capdamunt de la Rambla, pujant per l’actual carrer Pelai, fins la plaça Universitat, i d’aquí discorria fins al carrer del Carme amb Riera Alta, creuant carrer Hospital, Cadena i Robador, per tornar a girar vers la Rambla, tot entregant-se a les dues torres del portal de la Boqueria.
Aquesta idea original fou modificada entre els anys 1372 i 1378, quan amb la modificació i ampliació de les Drassanes, comportà que el clos murat s’estengués fins a aquest zona, tot incloent aquest edifici, així com el monestir de Sant Pau del Camp i l’Hospital de Sant Llàtzer, fins anar a tancar amb el portal de Tallers. La construcció d’aquest tram de muralla i de les torres es perllongà durant tot el segle XV. Es tracta d’una muralla de pedra, amb tal•lus defensiu, i amb torres tant de planta circular o ultracircular (carrer Pelai i carrer de les Flors), com de quadrades (Drassanes). Aquest canvi de tipologia constructiva permet diferenciar entre les construccions del segle XIV i inicis del XV al sector de Santa Madrona, on es buscà una mateixa integració amb les Drassanes del XIII, i amb la resta del conjunt, des de Sant Pau fins a la Rambla, que serien del segle XV. El tipus de parament també permet diferenciar el seu moment constructiu. Mentre que al sector annex a Drassanes s’empra un carreuó anàleg a la muralla del XIV, el parament de les restes del carrer Pelai estan fets amb pedra de fil i amb uns carreus més grans. Els carreus eren de pedra de Montjuïc, i la part exterior estava encintada. Al llarg del carrer Pelai diverses intervencions arqueològiques han permès documentar part del llenç que tancava el barri del Raval per aquest sector, des de l’actual Rambla fins a la plaça Universitat.

La muralla moderna (S. XVI-XVII): els baluards
L’evolució de les armes de foc, en concret dels canons i les bombardes, determinà que, en menys de dos-cents anys, s’hagués de modificar en gran mesura la forma de construir les fortificacions. La primera notícia d’una arma de foc a Barcelona fou l’any 1359: la Crònica de Pere III fa esment de com la nau major que defensava la ciutat d’una flota castellano-genovesa, va disparar dues bombardes que feren fugir els agressors. Quasi dos-cents anys més tard, ençà el segon quart del segle XVI, es va fer necessària la reconfiguració de llenç murat barceloní, per tal de suportar l’impacte de projectils molts més efectius i destructius. Per compensar l’increment d’aquesta potència dels trets es va haver d’incrementar notablement el gruix dels murs, i reduir-ne l’alçada per oferir una superfície d’impacte menor. Un problema a solucionar urgentment eren les torres, les quals oferien un objectiu molt llaminer pels canons. Inicialment es va optar per les torres circulars, que semblaven resistir millor els impactes, però aquesta solució resultà inefectiva. La resposta a aquest problema es va trobar en la construcció dels baluards: terraplens avançats al llenç murat, de planta poligonal, i que es construïen en els angles sortints del traçat de la muralla, i mai sense superar l’alçada d’aquesta. El vall es va veure modificat, deixant de ser una rasa més o menys ampla, convertint-se en un gran espai completat amb una contraescarpa o talús previ al terreny inclinat (glacis) que ascendia vers la muralla, per permetre crear un angle favorable per a la defensa.
La muralla de mar fou el tram escollit per construir els primers baluards. Les obres en aquest sector es van iniciar l’any 1358, però no fou fins a finals del segle XV quan es va decidí tancar en la seva totalitat aquest front. Els constants temporals que colpejaven aquest tram de muralla, foren un altra motiu de preocupació per part del Consell de Cent, ja que periòdicament malmetien i destruïen punts d’aquesta fortificació, i eren necessàries reparacions constants per refer-la o enfortir-la més. La duració d’aquests treballs es perllongaren encara més amb la construcció d’aquests nous baluards. Segons les Rúbriques els treballs de fortificació de la façana marítima s’iniciaren el 1513 amb la construcció del baluard de llevant i continuaren l’any 1527 amb el baluard de Migdia, i el 1540 el de ponent, també anomenat de Sant Ramon o de la plaça del Vi. Aquests treballs van comportar la desaparició de quatre illes de cases del carrer de les Polleres, fet que va fer augmentar el cost i el temps, degut a la seva expropiació i enderroc. Finalment, entre el 1554 i el 1559 es va dur a terme la darrera gran obra en la muralla de la façana marítima: el portal de Mar. Amb aquesta construcció es donà per tancat la totalitat del perímetre de la ciutat.
Diferents intervencions arqueològiques han permès documentar les restes de la muralla moderna de mar. L’excavació en extensió del solar ubicat a la plaça Pau Vila i carrer Dr. Aiguader han posat al descobert el baluard del Migdia, de planta quadrada, i un tram de la muralla del primer terç i mitjan del segle XVI que defensava la ciutat per la banda de mar, així com la contraescarpa construïda a principis del segle XVIII. La cara exterior del baluard està realitzada amb carreuons rectangulars (35 per 25 cms), amb un paredat de morter de calç i pedra irregular. El seu fonament està fet amb encofrat i el segon amb pedres irregulars.
En un punt molt proper, entre Pla de Palau i la Plaça de Pau Vila, la realització d’una rasa de 120 metres lineals va posar al descobert el Portal de Mar, construït a mitjan del segle XVI, així com una reforma realitzada a davant mateix de la porta el 1632, consistent en la construcció d’un parapet, amb planta tipus baluard, així com un fossat de 17m d’amplada i, finalment, una contramuralla a mitjan del segle XVII, que amortitzava parcialment el fossat suara esmentat.
Pel costat de la muralla de terra, el nou conjunt de reformes van consistir en escapçar les torres i fins i tot enderrocar un bon nombre, a més d’afegir terraplens i baluards. Així doncs, la fortificació moderna a Barcelona es va afegir a la medieval, sense alterar el traçat en cap sector més enllà de l’ampliació al sector del carrer de les Polleres.
L’any 1635 es va iniciar un llarg conflicte amb França, i que malgrat el Tractat dels Pirineus, no es va solucionar fins a la fi de la Guerra de Successió. Entre els anys 1636 i 1650 es dugueren a terme un gran nombre d’actuacions a la muralla, i que comportaren obres d’abast divers. L’any 1637, el Consell de Cent redactà un memorial de les actuacions necessàries que requeria la fortificació barcelonina, com terraplens i altres estructures defensives davant dels portals, obres les quals continuaren fins l’any 1648, invertint en aquest moment fins a 30.000 lliures.
Encara dins del marc d’aquesta llarga confrontació amb França, també es succeïren períodes de revolta per part dels catalans, com la Guerra dels Segadors (1640 - 1652), que va convertir Barcelona en una ciutat estratègica. Arran d’aquesta darrera revolta, el Consell de Cent va perdre la competència de la gestió i manteniment de les fortificacions de la ciutat a mans de la Corona, i provocà la construcció dels primers baluards, amb un objectiu i finalitat molt definida: a més de defensar la ciutat dels atacs exteriors, es convertí en un instrument de la Corona per controlar una ciutat que es revoltava constantment contra l’autoritat reial. La Corona també va preveure un reforçament de les defenses mitjançant la construcció de forts associats, però complicacions financeres només van permetre actuacions parcials al castell de Montjuïc.
Arqueològicament, diferents intervencions i obres en els darrers anys han permès documentar i constatar les restes d’aquest llenç de la muralla moderna , així com dels diferents baluards construïts a mitjan del segle XVII.
A la zona entre Plaça Universitat i carrer Tallers dues intervencions van permetre documentar part del tram de la muralla moderna. Les obres de remodelació de l’estació del metro de la plaça Universitat van posar al descobert les restes d’un dels baluards defensius, l’anomenat baluard de Tallers, construcció realitzada l’any 1697. Per l’altra banda, el mur localitzat a la planta baixa de l’edifici del carrer Tallers, 82, es correspon a l’antiga rampa d’accés al terraplè de la muralla de la ciutat, que s’acaba desenvolupant al segon terç del segle XVII.
Una intervenció realitzada entre els carrers Pelai, Jovellanos i Ramalleres va constatar la presència de la fonamentació del baluard de Canaletes o dels Estudis, que integrava dues torres medievals semicirculars, i que es va edificar un cop closa la Guerra dels Segadors (1652).
Al carrer Fontanella, es documentaren les restes d’un mur i d’una estructura d’aparell constructiu molt sòlida i que es va identificar com a part del parament d’un dels baluards de la muralla moderna, edificat desprès de la Guerra dels Segadors, davant del portal de l’Àngel i molt similar al baluard suara esmentat del carrer Tallers.
Recents intervencions al Mercat de Sant Antoni van posar al descobert les restes del baluard de Sant Antoni i el seu sistema defensiu (fossat, contraescarpa i el glacis), el qual s’ubicava davant del portal homònim. Les restes conservades del baluard, de planta pentagonal, i el mur eren de 90m de longitud, 2,10m d’amplada conservada i 2,33m d’alçada, i estava bastit en carreus de pedra de Montjuic, i un cos intern de pedra i morter de calç.
Al sector de l’actual parc de la Ciutadella, diferents intervencions han permès documentar les restes de la muralla moderna, prèvia a la construcció de la fortificació borbònica, i que l’amortitzarà en part. A la zona de la muralla medieval del Portal de Sant Daniel, a finals del segle XVII es construeix el baluard de Santa Clara, fet que canvia força la fesomia del portal. Així mateix, i coincidint amb els darrers moments de la Guerra de Successió, també es documenten diferents elements defensius, com línies de barricades o reducció del pas de la porta, per tal d’assegurar l’accés dels defensors al baluard de Santa Clara.
A l’alçada del Passeig Lluis Companys amb avinguda Vilanova es documenta el baluard del Portal Nou, construït a mitjan del segle XVII i destruït arran del setge a la ciutat de l’any 1697. Aquest element presentava una alçada conservada de 4,75m, amb un parament de doble full de paredat.


cronologia i tipologia de les troballes

Patrimoni Immoble / Estructures defensives i militars / Muralla

Cronologia inicial:
Urbà / Medieval / Predomini del Consell de Cent / 1285 - 1359 d.C.
Cronologia final:
Urbà / Contemporani / 1836 - 1860 d.C.

Patrimoni Immoble / Estructures defensives i militars / Torre

Cronologia inicial:
Urbà / Medieval / Predomini del Consell de Cent / 1285 - 1359 d.C.
Cronologia final:
Urbà / Contemporani / 1836 - 1860 d.C.

Patrimoni Immoble / Estructures defensives i militars / Muralla

Cronologia inicial:
Urbà / Modern / 1472 - 1714 d.C.
Cronologia final:
Urbà / Contemporani / 1836 - 1860 d.C.

Patrimoni Immoble / Estructures defensives i militars / Torre

Cronologia inicial:
Urbà / Modern / 1472 - 1714 d.C.
Cronologia final:
Urbà / Contemporani / 1836 - 1860 d.C.

Patrimoni Immoble / Estructures defensives i militars / Baluard

Cronologia inicial:
Urbà / Modern / 1472 - 1714 d.C.
Cronologia final:
Urbà / Contemporani / 1836 - 1860 d.C.

Informació tècnica i legal

Estat de conservació:

Estat:
Dolent

Protecció:

Proteccions existents:

Protecció Fisica:
Tapat

Proteccions legals:

Protecció Generalitat de Catalunya:
Categoria:
Declarat BCIN / BIC
Classificació:
Monument històric
Data Declaració:
20-04-1949
Núm. BOE:
05-05-1949
Núm. Registre Estatal:
(R.I.) - 51 - 0000417 - 00000
Comentari:
Decret de Protecció de castells espanyols
Protecció específica de l'Ajuntament de Barcelona (PEPPA 2000):
Nivell de protecció:
Nivell A

Actuacions:


Documentació

Documentació:

Llicència de Creative CommonsAquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Bibliografia:

  • BANKS, Ph., 1992. “L’estructura urbana de Barcelona”, La formació de la Barcelona medieval, vol. 2. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. p. 28.
  • BANKS, Ph., 2003. “El creixement físic de Barcelona. Segles X-XIII”, El procés urbà i la identitat gòtica de Barcelona, Barcelona Quaderns d’Història, 8, Ajuntament de Barcelona, pp. 11-33
  • NICOLAU, A.; CUBELES, A. (dir.)., 2004. Abajo las murallas!!! : 150 anys de l'enderroc de les muralles de Barcelona, Institut de Cultura - Museu d'Història de la Ciutat, Barcelona.
  • CUBELES, A., 1993. Les muralles de Barcelona dels segles XIII i XIV, Barcelona, tesi de llicenciatura inèdita
  • CUBELES, A., 2003. “Les muralles de Barcelona”, L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura III. Dels palaus a les masies. Enciclopèdia catalana. Barcelona, pp. 138-141
  • CUBELES, A.; PUIG VERDAGUER, F., 2003. “La Drassana i la gestació de la façana marítima de Barcelona”. Drassana, 11. Barcelona. pp. 50-61.
  • CUBELES, A.; PUIG VERDAGUER, F., 2004. “Les fortificacions de Barcelona”, Abajo las murallas!!!. 150 anys de l’enderroc de les muralles de Barcelona, MHCB, Barcelona, pp.48-71
  • GEA, M., 2008. "El portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella", Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 04, MHCB, Barcelona, pp. 116-136.
  • GEA BULLICH, M., 2010. "Parc de la Ciutadella", Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2008, MuhBa, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, p.26.
  • HUERTAS, J.; RODRÍGUEZ, M., 2000. "Muralla medieval de Barcelona: Darreres intervencions arqueològiques", I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), Igualada, pp. 36-46.
  • PUJADES CAVALLERIA, J., 2006. "Balanç anual de l’activitat arqueològica a la ciutat", Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 02, MHCB, Barcelona, pp. 155-171.
  • PUJADES CAVALLERIA, J., 2007. "Balanç anual de l’activitat arqueològica a la ciutat (2006)", Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 03, MHCB, Barcelona, pp. 183-213.
  • SALES CARBONELL, J. , 2003. “Un nou tram de la muralla baixmedieval de Barcelona localtizat a la ronda de Sant Pau. Primers resultats de l’excavació”, II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (Sant Cugat del Vallès, 2002), Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), pp. 262-268.
  • DURAN I SANPERE, A., 1973. Barcelona i la seva història. La formació d’una ciutat, Ed. Curial, Vol. 1. Barcelona.
  • DURAN I SANPERE, A., 1975. Història de Barcelona. De la Prehistòria al segle XVI. Ed. Aedos. Enciclopèdia Catalana. Barcelona
  • GARCIA ESPUCHE, A. , 2009. La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII). Ajuntament de Barcelona.
  • GARCIA ESPUCHE, A.; GUÀRDIA BASSOLS, M., 1990. "Canvis i permanències de l'herència espacial medieval: de la ciutat de la Ribera a la ciutat de la Rambla", II Congrés d'Història de Barcelona, vol. 1. Ajuntament de Barcelona
  • FLORENSA FERRER, A., 1957. “Evolución de la ciudad en la Baja Edad Media”, Cuadernos de Arqueologia e Historia de la Ciudad. Ayuntamiento de Barcelona. Museo de Historia de la Ciudad. Barcelona.
  • GARCIA ESPUCHE, A.; GUÀRDIA BASSOLS, M., 1990. “Canvis i permanències de l’herència espacial medieval: de la ciutat de la Ribera a la ciutat de la Rambla”, II Congrés d’Història de Barcelona, vol. 1, Ajuntament de Barcelona
  • RIBA i ARDERIU, O. , 1993. “Assaig sobre la geomorfologia medieval de la ciutat vella de Barcelona”, II Congrés d’Història de Barcelona, vol. 1. Ajuntament de Barcelona
  • GALERA, M., ROCA, F., TARRAGÓ, S., 1982. Atles de Barcelona. Segle XVI-XX. Barcelona, Col.legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya.
  • HINOJO GARCÍA, E., 2010. "Mercat de Sant Antoni", Anuari d'arqueologia i patrimoni de Barcelona 2009. Muhba, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona. p. 82-87.

Carta Arqueològica de Barcelona + 3000 punts d’interès arqueològic geolocalitzats i tipificats.
Tot allò d'interès arqueològic que s'ha trobat a Barcelona

Llicència de Creative Commonsa
Carta Arqueològica és un producte realitzat pel Servei d'Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona Per a més informació podeu contactar amb docu_arqueologia@bcn.cat | Ajuntament de Barcelona