Descripció:

La intervenció arqueològica del solar del C/ Sant Honorat, contemplava la reforma integral de l’edifici i és per això que el solar fou excavat en la seva totalitat. Des de l’any 2000 i fins l’any 2003 s’anaren succeint diverses fases relacionades amb l’obra, des del seguiment dels murs guia pels micropilots, fins a l’excavació en extensió i posterior museització.
L’excavació arqueològica del solar número 3 del carrer Sant Honorat va suposar la troballa d’un seguit de restes de diverses èpoques que aporten noves dades sobre l’evolució urbanística d’aquest sector de la ciutat de Barcelona. Les fases històriques més remarcables de les quals han restat evidències materials són les següents:
Fase del segle I al segle IV: Aquesta fase cronològica es caracteritza per les migrades estructures que se’ns conserven, degut a la forta implantació constructiva de la següent fase que provocà la desaparició de les restes o la reutilització d’aquestes. Per tant, les restes localitzades, en la seva gran majoria, corresponen a estructures que anaven soterrades, com ara una claveguera, un pou, l’anomenada Habitació I, amb un paviment d’opus signinum tessel•lat, i d’altres murs que podrien arribar a configurar, hipotèticament, una estructura del tipus macellum, localitzat a l’entorn del forum de la ciutat.
Fase del segle IV a mitjans del segle VI: Aquesta fase es caracteritza per la implantació, en l’espai que ocupa el solar, de part d’una domus i un seguit de tabernes. Per saber en quin moment cronològic es desenvolupa aquest projecte constructiu hem de recórrer als estrats d’anivellació descrits en l’anterior fase arqueològica, que en molts casos es troben tallats per les construccions d’aquesta fase. En d’altres casos les construccions descansen directament sobre el terreny geològic, fruit de la nova adequació de l’espai per a la implantació dels immobles, i per tant no tenim una estratigrafia relacionada a aquest fet, atès que no presenten rasa de fonamentació.
Totes les estructures recuperades pertanyents a aquesta fase semblen indicar que ens trobem davant d'una gran domus romana de la ciutat de Barcino. Aquesta domus tindria adossades un seguit de tabernes, situades a redós d’un decumanus minor, que en el segle IV circularia per l’actual carrer Sant Honorat. Aquestes tabernes tenen la típica estructura de botiga i rebotiga. Totes aquestes restes s’adapten i adopten algunes de les restes anteriors, com l’Habitació I, i les línies de terrasses creades en l’anterior fase, que passaran a formar part de la domus.
Pensades, projectades i edificades sota una planificació prèvia que havia d’afectar l’espai en el que ens trobem i el seu entorn immediat, la domus i les tabernes havien de ser propietat d’un important personatge de la ciutat amb prou poder com per establir-se en un lloc tant proper al centre de la ciutat. Així doncs, estaríem davant d’una de les típiques domus de grans dimensions de Barcino (altres exemples els trobem a la domus de l’Arxiu Administratiu i a la plaça de Sant Miquel), atès que la domus es perllonga més enllà dels límits de muntanya, mar i ponent del solar.
Les restes que ens queden de la domus corresponen a un peristil, porticat en tres dels seus quatre cantons, amb un passadís que l’encercla i un seguit d'habitacions que s'articulen al voltant d'aquest passadís del peristil. Aquest passadís és més estret a la banda de llevant, car s’havien de situar en aquesta banda uns cubicula de la domus (Habitacions III i IV) i més a llevant les tabernes, que menaven al decumanus minor que havia de passar per l’actual carrer de Sant Honorat. En aquesta banda de llevant no hem localitzat cap tipus de basament de columna, però hem de pensar que, aquesta banda del mur corregut, està molt retallat per les posteriors construccions.
L’immoble conserva el viridarium d’uns 100 metres quadrats, amb un nivell de circulació uniforme. Aquest jardí amb diferents elements ornamentals, com ara dipòsits i lacus, està emmarcat pel peristilum (passadís porticat), a partir del que s’articulen les estances. A llevant, un seguit de cubicula que correspondrien a estances privades de la família; Una zona de serveis a la banda de mar, on s’ha localitzat una banyera, es correspondria a una zona de possibles termes o banys; Un espai de magatzem; Una habitació podria tenir vàries funcions: representació, lleure i/o culte, que consta d’una paret embellida amb un aplacat de marbre; una exedra, de forma possiblement quadrangular, amb un paviment de plaques de marbre, del que ens resten els negatius de les plaques sobre un signinum i un petit fragment de marbre.
Aquests espais responen a les necessitats del propietari de la domus: estances privades, espais de representació, espais per al lleure, per el culte, zona de banys, de servei, etc... Les dimensions tant del viridarium com del peristilum, així com les restes de paviments de mosaic, molt elaborats, i de pintures, tant al peristilum com a les cubicula, es poden relacionar amb una família d’un alt nivell adquisitiu i una presència social influent.
Com a hipòtesi, podríem aventurar la posició de l’entrada a la domus que es situaria a la banda de mar. Aquesta proposta ha anat prenent força responent a principis d’axialitat i de monumentalitat: l’ingrés al peristil es faria des de la banda de mar. En front es situaria el viridarium ricament ornat amb un lacus central, i en una posició dominant i abocant-se a ell trobaríem l’exedra, potser en forma de pèrgola quadrangular flanquejada per dipòsits d’aigua. Darrera aquesta exedra potser trobaríem la zona de representació per definició: el triclinum.
Dins el projecte i posterior edificació de la domus es concretaren la situació de les tres tabernes localitzades. Aquests locals comercials haurien de pertànyer, directament o per lloguer, al propietari de la domus. És lògic pensar que l’edificació de les tabernes, obertes al forum, situat tradicionalment en aquesta zona per l’historiografia local, o a un decumanus minor proper al forum, afavoriria els rendiments econòmics d’aquests establiments. Si prenem com a certa la possibilitat de què en la fase cronològica anterior es situés, en aquesta part de la ciutat, un espai dedicat a magatzem i comerç relacionat amb el forum, és lògic pensar que continui aquesta tradició reservant un espai de les noves construccions del segle IV per a les tabernes.
En un moment indeterminat, entre finals del segle V i inici del segle VI, es realitzen ja els primers canvis i transformacions dels espais de la domus, tot i mantenir les estructures que conformaven l’immoble. Aquests canvis es manifesten amb: ampliacions que envaeixen el passadís del peristil, nous paviments, restes de fogars, forats de pal i retalls per encabir petits recipients... És possible que ja es tracti d’un edifici de multipropietat, on els antics cubicula passarien a ser nuclis d’hàbitat al voltant d’un pati (espai comunitari), en aquest cas l’antic viridarium.
Fase de mitjans a finals del segle VI: Aquesta fase es caracteritza per la pràctica desaparició de les estructures de la domus. Les estructures localitzades són murs de maçoneria lligats precàriament amb argiles, tot i que encara segueixen les orientacions de les estructures que conformaven la domus. Es tracta de murs amb molt poca, o nul•la, fonamentació i que possiblement eren, en alçat, de tàpia i/o material perible.
D’altra banda, acompanyant aquestes noves estructures apareixen nivells d’ús que són modificats i parcialment seccionats per retalls i sitges que acompanyen i caracteritzen aquesta fase. Aquests nivells d’ús es situen directament a sobre de l’estratigrafia datada a mitjans del segle VI. Uns amb una capa d’argiles vermelles piconades, i/o en d’altres casos aprofitant el mateix estrat d’abandonament de la fase anterior sobre el que es circula i es crea un nivell d’ús. Aquest nivells, bastant heterogenis, es situen al voltant d’1 m. sobre la cota en que es trobaven els paviments de la domus. Tanmateix, les tabernes continuen en ús elevant el seu nivell de pas. També es documenten 14 retalls i 8 sitges.
Sembla que aquesta zona excavada es ruralitza, en aquest moment, creant un espai d’hàbitat i al costat una probable zona de cultiu. En aquest espai es dóna un nou urbanisme on conviuen espais habitats (inclosos llurs abocadors domèstics) amb espais de cultiu. Es passaria d’una arquitectura extensiva, des d’època imperial fins a les darreries del segle V, a una altra més intensiva, on es compartimenten els espais i es densifiquen. Creiem que les estructures localitzades en aquesta fase respondrien a factors econòmics, situant-se a redós d’una zona de comerç, les tabernes, activa des de, com a mínim, el segle IV (podent arribar fins el segle I si es confirmés el possible macellum del que hem parlat en la fase alt imperial).
Entre les sitges detectades cal destacar-ne una, on es localitzà l’enterrament d’una dona dipositada al fons de la sitja. Es va localitzar un pou que podia abastir d’aigua les necessitats dels habitatges
Cal destacar que en una franja força àmplia del solar aparegueren molt poques restes, més concretament un retall i un element ornamental clarament reutilitzat, ja que es tracta d’una ara domèstica, possiblement datada en el segle I, però documentada in situ a l’angle oest de la finca. L’aparició in situ d’una ara domèstica s’hauria de datar, per tipologia i similitud a les que ja s’han documentat en altres llocs de Barcino, durant el segle I dC. La peça es conserva sencera, però s'ubica en un estrat molt posterior al de la seva cronologia, reutilitzada com element ornamental dins aquesta fase de mitjan-final segle VI.
Totes les estructures fins ara descrites estan amortitzades a finals dels segle VI amb una sèrie de nivells arqueològics que elevaran una mica més la cota de pas i que ens duran a la fase cronològica del segle VII.
Fase del segle VII. A aquesta fase cronològica pertanyen una sèrie de nivells, sobre els que s’edificaran un seguit d’estructures, conservades molt fragmentàriament i tot un seguit de retalls i sitges. Cal ressenyar que en aquesta fase es perd, pràcticament, el rastre de les estructures de la domus, mentre que les tabernes semblen continuar en peu (sense canvis des de les últimes reformes de mitjan-final segle VI).
Pràcticament tots els murs estan localitzats a la part de mar del solar, seguint encara les alineacions establertes en l’època alt imperial. El tipus de mur que trobarem i que s’anirà repetint, s’inspira, com a model constructiu, en l’opus africanum en una versió rudimentària, però força sòlida, en comparació als murs de l’anterior fase. Els murs es composen d’un gran bloc en forma de carreu, reutilitzat d’edificis anteriors, o un gran fragment de caementicium, retallat a mode de carreu però situat en vertical. A aquests elements encabits en vertical es lliuren uns murs compactes, de llargària variable, construïts en pedra i lligats amb argiles vermelles, amb les cares externes desbastades i dels que hem recuperat entre dues i tres fileres de pedres. Es possible que aquests murs presentessin en alçat un mur de tàpia i una coberta perible de les que no ens ha quedat cap evidència.
Tant els retalls, com les sitges, es disposen al voltant dels murs i a diferència de les de l’anterior fase cronològica, no toquen els murs. Creiem, a tall d’hipòtesi, que aquesta zona de la ciutat encara gaudeix d’una intensa activitat d’emmagatzematge (com ho testimonia la presència d’aquestes sitges de grans dimensions) i comercial, hem de pensar que les tabernes continuen en peu (encara que arqueològicament és difícil saber si continua la seva activitat comercial). De fet, aquesta intensa activitat comercial no s’ha deixat de donar des de l’establiment de les tabernes, com a mínim, fins aquesta fase (recordem que a l’anterior fase trobem edificacions a redós del nucli comercial que signifiquen les tabernes) i com veurem més endavant també es donarà en època medieval. Cal esmentar que el context material que acompanya les estructures presenta una gran quantitat de material d’importació, que ens permet identificar un dinàmic intercanvi amb altres zones de la Mediterrània, sobre tot amb el nord d’Àfrica i en menor quantitat amb orient, i que ja venia donant-se des de l’anterior fase cronològica.
És evident doncs, que el comerç i les rutes marítimes es mantenen durant els segles VI i VII. A aquestes rutes comercials Barcino no havia de ser aliena. Existeix una legislació visigoda que regula les relacions comercials amb. Per tant, no seria estrany que els mercaders estrangers protegits en part per l’estat visigot, arribessin a tenir un centre de contractació de personal i comercial. Aquest centre, anomenat cataplus, era el lloc on es feien efectives les operacions de comerç exterior i a la vegada era un magatzem, el lloc de contractació i el lloc per pagar l’impost de trànsit. Aquest centre hauria de localitzar-se en zones properes al port per després poder mercadejar els productes dins la ciutat.
Per tant, si les tabernes i les estructures annexes eren un lloc on s’efectuaven transaccions comercials i, com veiem per les profundes sitges documentades un lloc d’emmagatzematge. Aquesta zona de la ciutat havia de ser, com a mínim, un dels possibles punts, dins la ciutat, per al mercadeig dels productes que provenien del port.
Gran part de les estructures descrites seran cobertes en algun moment indeterminat del segle VII, pensem que a mitjans del segle VII, per un estrat, que s’estendrà per pràcticament tot el solar i que serà la base sobre el que es construiran les fonamentacions dels murs de les fases medievals.
Fase del segle VIII al segle XII: L’estrat que en part amortitza les estructures de la fase anterior eleva el nivell de pas del solar fins a mig metre, i es mantindrà com a sòl fins els segle IX-XI. Es possible que aquesta zona s’abandonés (o es dediqués intensivament al cultiu) i no presenta gaires canvis durant cert temps. És d’aquest monet, on es documenten monedes islàmiques. Es tracta de 2 felusos (són sèries de moneda fraccionària que únicament varen circular a al-Àndalus entre el 711 i inicis de l'emirat d'Abd al-Rahmân I (756-788)) i 1 dirhem .
Les primeres estructures localitzades són cinc sitges datades entre els segles IX-XI i el material que trobem dins el seu farciment es correspon a una gran quantitat de ceràmica tardo antiga i uns quants fragments, mínims, de ceràmica espatulada.
Els murs i estructures localitzades creen unes àmplies habitacions de forma rectangular que es perden, en direcció ponent, cap a les finques veïnes. Cal ressenyar que totes les construccions, a diferència de les fases anteriors, es situaran només a la banda de ponent del solar i no deixarà de repetir-se aquesta característica fins el segle XV. A partir d’un mur, datat en un moment anterior al segle XII i un pou de forma quadrada s’organitzaran les edificacions datades en el segle XII que acaben per constituir un parell de grans sales, en paral•lel, de forma rectangular. Desconeixem el límit de ponent d’aquestes sales, atès que s’endinsen en el solar veí.
La funcionalitat de totes aquestes construccions ens és desconeguda, però són la base de les construccions que s’edificaran en posterioritat i que ens portaran a l’edifici del segle XIII. Potser les hauríem de descartar com a habitatges, atès que no hem localitzat en el seu interior cap resta de foc, però aquesta afirmació s’ha de matisar pensant que no hem documentat l’edifici en la seva totalitat. Cal destacar, però, les dimensions d’aquestes sales. La primera amida com a mínim 7 m de llarg per 4,5 m. d’ample i la inferior 10,5 m. de llarg per 3,5 m. d’ample.
Dels edificis que es localitzaven en el quadrant nord occidental entre els segles VIII i XI, on es situa la nostra intervenció, se’n sap ben poca cosa. No és fins el segle XI que trobem una referència documental que parla d’un carrer que anava on vivien els jueus. No es pot afirmar amb aquesta referència que existís un barri jueu, però sí que a la zona ja hi havia una tradició de població jueva. De fet hi ha referències a jueus de Barcelona en el segle IX, però no se sap si constituïen comunitat. Les edificacions documentades i les restes relacionades no indiquen que aquest sigui un assentament jueu, però si ens guiem per les posteriors edificacions i per la documentació treballada, no és agosarat pensar que aquestes estructures es corresponguin a un edifici relacionat amb la comunitat jueva. Com a hipòtesi, i vista la dinàmica sobre l’ús d’aquest espai a través de les diverses fases cronològiques detectades, es podria pensar en un edifici dedicat al magatzem i al comerç.
Fase de mitjans del segle XIII: Aquesta fase es caracteritza per una profunda reforma i ocupació de l’espai, degut a les necessitats del propietari del moment. Sembla clar que es tracta d’un únic immoble, doncs la reforma serà integral en tots els punts del solar. Prenent com a base les edificacions medievals anteriors, es crearan tota una sèrie de compartimentacions per a encabir unes grans estructures de magatzem. Igualment, es reservarà tota una part de la finca sense edificar, a la banda de llevant, on només trobarem estructures molt precàries.
Entre els elements més destacats hem de comptabilitzar la construcció de dos dipòsits rectangulars de grans dimensions, un pou a la zona central de l’edifici i vuit sitges de dimensions extraordinàries (sis d’elles encara a la vista). Tenen un diàmetre intern màxim que oscil•la entre els 3 i els 3,5 metres i una alçaria màxima de 5,5 m. Algunes d’elles estan revestides amb carreuons regulars i estan excavades a la roca natural. Les boques de les sitges es situaven emmarcades dins d’una habitació, quedant cadascuna d’elles isolada de l’altra, tot i que el cos de les sitges ultrapassava, els límits perimetrals de l’habitació que contenia la boca. No creiem que el diàmetre de la boca de les sitges ultrapasses el metre, ja que s’han trobat, dins del rebliment de les sitges, alguns fragments circulars de gres de Montjuïc, d’entre 5 i 7 cms de gruix i motllurats amb línies concèntriques en una de les cares, que podrien correspondre a les lloses per tapar les sitges.
Fase de mitjans a finals del segle XIV: Aquesta fase es caracteritza per reformes que van acompanyades de la construcció d’unes noves estructures que es lliuren a les que es van construir a mitjans del segle XIII. Sembla clar que segueix tractant-se d’un únic immoble. Prenent com a base les edificacions medievals anteriors, es crearan una sèrie d’estructures industrials dins el que era bàsicament un magatzem. Igualment, es segueix reservant tota una part de la finca sense edificar, a la banda de llevant, on només trobarem estructures molt precàries i un pou, identificades amb les zones d’horta i corral que anomenen les fonts escites. Els possibles paviments que haurien d’acompanyar aquestes reformes no els hem pogut documentar, perquè les posteriors fases constructives destruïren aquests nivells d’ús. El jaciment ens mostra com aquest magatzem arriba al seu moment de màxim esplendor, documentant-se el funcionament de les vuit sitges, de tres dipòsits i d’altres estructures relacionades amb algun tipus de manufactura produïda dins el magatzem.
El col•lapse de l’estiu de 1391, moment en que són expulsats els jueus de Barcelona, ens proporciona la data aproximada d’amortització del magatzem, atès que concorda amb la datació del material que recollirem en els estrats que farceixen les sitges i dipòsits. Pràcticament totes les estructures foren amortitzades a l’hora, o en un lapse de temps relativament curt, i han donat una gran quantitat de material.
Així, la fase cronològica de l’època baix medieval ens situa davant de dues fases constructives d’un casal que contenia un complex edifici industrial i de magatzem, situat dins un alfòndec, localitzat en el call major de la ciutat de Barcelona i dominat clarament per en Massot Avengenà, jueu d’altíssim poder adquisitiu. Les estructures de magatzem i industrials d’aquest edifici, que domina l’alfòndec, s’amortitzen en el moment en que s’expulsen els jueus de la ciutat, però no representa una destrucció de l’edifici, si no en una redefinició dels espais i una reutilització de les estructures preexistents dedicades a nous usos, gairebé fins a mitjans del segle XIX. Durant el procés d’excavació no es va trobar cap estrat de destrucció o d’incendi, i dins de les grans sitges i dipòsits no es van localitzar restes de paraments que indiquessin destrucció, només les restes materials, que podrien correspondre als atuells domèstics que es trobarien en una casa d’un personatge benestant.
Els dipòsits i, sobre tot, el grup de sitges, d’unes dimensions gairebé monumentals, són un testimoni únic d’un espai de magatzem ubicat en el call jueu de la Barcelona medieval. Aquest edifici a redós de l’alfòndec tan densament poblat per sitges de grans dimensions i dipòsits, obre un ventall d’incògnites no només sobre la seva datació, sinó sobre la propietat i funcionalitat d’aquestes. Les estructures que conformen aquest casal/magatzem estan datades d’una manera laxa en el primer terç del segle XIII, en base a l’escàs material ceràmic recuperat en les trinxeres de fonamentació dels murs i en la troballa d’un significatiu fragment de ceràmica de reflexos metàl•lics, d’origen andalusí, entre els carreuons d’una sitja, moment, a més, de bonança econòmica iniciada durant el regnat de Jaume I i que implicarà certs canvis dins l’aljama de Barcelona.
Cal esmentar la troballa d’iconografia jueva en alguns dels atuells de les sitges (l’estrella de David) i unes llànties de pessic unides a un suport que podrien correspondre als llums rituals tipus hanuka (no se’n ha trobat cap de sencera).
Fase del segle XV al segle XVI: Aquesta fase es caracteritza per la detecció d’algunes construccions que ocupen un espai on fins aleshores no havíem detectat construccions. Ens estem referint a l’angle entre els actuals carrer de Sant Honorat i el carrer de la Fruita, però a l’interior de la finca. Aquest fet pot anar lligat a les obres de remodelació que afecten parts del Call jueu, tant d’immobles com de l’urbanisme d’aquesta part de la ciutat, on aquest espai serà ocupat per les noves influents elits de la ciutat.
Moltes de les construccions presenten una tipologia particular. Es tracta de que les fonamentacions no es fan obrades, sinó que dins la rasa de fonamentació (que en aquesta fase arriben gairebé sempre a nivell del terreny geològic) es disposen, en diversos abocaments, capes de terres premsades i capes de pedres i còdols, sense cap lligam amb morter, que conformen la base d’uns murs que es construeixen sobre aquesta fonamentació.
Fase del segle XVII al segle XVIII: Aquesta fase es caracteritza per la detecció d’algunes construccions que ocupen l’espai central del solar. L’altre característica d’aquesta fase constructiva és l’aspecte formal del murs, presenten un morter de calç vermellós, i la tècnica en que es realitzen: una tècnica mixta a base de carreus i verdugat de maons. D’altra banda, es reformen i pavimenten amb rajols les habitacions edificades en l’anterior fase constructiva. A més es cobreixen alguns dels murs que havien ocupat la part de ponent de la finca, esponjant la circulació per les habitacions de la planta baixa de l’edifici.
Fase del segle XIX al segle XX. Al voltant de l’any 1851 l’arquitecte Josep Oriol Mestres projecta i construeix un nou edifici per mandat d’en Joaquim Morell. A la banda meridional del solar l’edifici es fonamenta, o més ben dit s’adapta, a les estructures medievals preexistents. Varem poder observar en alçat, i fins el segon pis, com part de les estructures d’època medieval, eren emmascarades per la construcció de mitjans del segle XIX, fossilitzant l’estructura medieval dins el projecte de la nova obra. Com a fet excepcional direm que una de les grans sitges construïda a mitjans del segle XIII és reutilitzada com a contenidor d’algun tipus de líquid, com es pot veure per l’enlluït intern de formigó i és amortitzada definitivament a mitjans del segle XX.
La documentació consultada ens parla de què Joaquim Morell decidí la realització d’una nova construcció al solar del carrer de Sant Honorat on hi havia les tres cases medievals vinculades a l’alfòndec (del qual encara se’n feia referència al segle XVIII), reformades sensiblement, però encara generant una estructura amb moltes parts diferenciades. A més, bona part de les façanes seguien sense coincidir amb la traça dels límits dels carrers. Per això, l’arquitecte Josep Oriol Mestres ideà un gran edifici d’habitatges, de proporcions monumentals, amb planta general quadrangular, curull d’obertures quadrangulars a totes les cares (5 pel carrer de Sant Honorat i 6 pel de la Fruita), estructurat a partir de dues obertures centrals axials, l’escala interior d’accés i un celobert. D’altra banda l’estructura ideada per Mestres significà una primera aposta en arquitectura civil d’una construcció novedosa, que combinava murs de totxo, murs de pedra, morter industrial, fusta i estructura en ferro.