Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri Plaça del Nord.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi antiaeri de la plaça del Nord amb data d’abril del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “cel•lular”.
Emplaçat sota la plaça del Nord limita amb els carrers Verntallat i de l’Alzina.
Segons la documentació el refugi es basava en una sala de 38,60 m. de llargada, 17 m. d’amplada i una alçada màxima de 3 m. amb 21 pilars de 0,60 m. de costat disposats en tres files de set pilars cadascuna. Cada fila de tres pilars està unida per un mur creant així passadissos que es comuniquen entre ells a través de l’espai de 3,50 m. que hi ha entre els pilars i els murs exteriors.
A banda, l’estructura defensiva compta amb un folre intern de 0,50 m. de gruix als murs perimetrals, 0,75 m. al sostre i 0,10 m. a la solera. Per a accedir-hi trobem dues entrades situades a cada extrem de la sala formades per tres trams d’escala que acaben en una galeria de 3,75 m.