Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 1354.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols, apunts topogràfics i una petita memòria del projecte del refugi 1354, amb data de juliol del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “cel•lular“.
Segons el projecte, el refugi havia d’ocupar tot el subsòl del passeig del Born, és a dir, una longitud de 90 m. Estava dissenyat amb tres cèl•lules bessones adossades, amb una capacitat cadascuna de 172 persones, el que feia un total de 516 persones assegudes, nombre que es podia doblar amb les que cabessin de peu.
Cada cèl•lula comptava amb dos passadissos paral•lels amb bancs correguts a banda i banda. L’amplada dels passadissos era de 1’35 m. i l’alçada de 2’10 m.
Els murs laterals de formigó havien de tenir un gruix de 0’70 m. i el forjat del sostre 1’25 m.
Cada cèl•lula comptava amb latrines per homes i dones una habitació amb funció d’infermeria i habitacle per ràdio i acumuladors.
Els accessos, tres, estaven distribuïts de la següent manera: el primer davant el núm. 7-9, el segon davant el núm. 22 i el tercer davant el núm. 19 del passeig del Born.