Descripció:

La intervenció arqueològica en extensió a l’edifici del carrer Princesa, 21 i carrer Boquer, 8-12, va devenir com a conseqüència dels resultats positius obtinguts amb els sondejos practicats a la intervenció 072/02 i que va permetre acotar l’àrea d’actuació. Així aquesta es va centrar a la part nord-oest de la finca, concretament a l’espai que donava al carrer Boquer i que era ocupat per l’església de Sant Cugat del Rec, i no es va estendre cap la finca situada al carrer Princesa 21, perquè les cales realitzades havien constatat que els soterranis existents havien destruït tota l’estratigrafia i sota el paviment aflorava el terreny natural. Per motius de seguretat, es van delimitar zones que quedaven fora de la zona d’intervenció arqueològica prèvia a l’enderroc.
Les restes documentades van permetre establir una seqüència cronològica de la utilització de l’espai des d’època romana. La primera fase establerta es situa al segle I dC., concretament durant la primera meitat, i estava representada per diversos murs que configuraven un centre de producció ceràmica. Aquests murs dividien l’espai en diversos àmbits que estructuraven l’edifici o el conjunt industrial descobert, encara que va resultar difícil discernir el tipus d’activitat que es duia terme en cadascun dels àmbits, a excepció de la zona de cuita ja que a l’àmbit 1, situat al sud-est de l’àrea d’estudi, es va posar al descobert un forn de ceràmica de planta circular amb pilar central, orientat d’oest a est. D’aquest es conservava la cambra de combustió i el preafurnium. Es tractava d’un forn de dimensions petites (2 m. de diàmetre) que corresponia al tipus I/a de la tipologia de Cuomo di Caprio (1972, 1985). La graella havia desaparegut i tan sols es conservava 1 m. d’alçada de la paret circular exterior, des del terra de la cambra de combustió fins a un petit arrencament que servia per a subjectar la graella i des d’on començaria la cúpula de la cambra de cocció. Les parets del forn estaven fetes de tovots d’uns 15 cm. d’amplada i per la part interior presentava un revestiment d’argila. D’aquesta manera, per les dimensions que presentava el forn circular es va considerar que estaria destinat a coure pondera i/o ceràmica comuna. Pel que fa l’obtenció de l’aigua, l’abastiment es feia a través d’un pou localitzat prop del forn, excavat en un nivell del segle I dC. i que hauria estat en ús al llarg d’aquest segle i possiblement fins al segle II dC. El segon àmbit documentat corresponia a un gran espai central, d’uns 12 m. d’amplada, del que es van excavar més de 60 m2. Aquest espai es trobava delimitat per diversos murs amb diverses fases de construcció. Mentre que a l’extrem oest l’aparell era pedra seca o bé unida amb argila, a la zona més oriental els blocs es trobaven units amb morter de calç. El deteriorament del primer mur provocaria la construcció d’un segon mur, paral·lel, durant la segona meitat segle I i la primera del segle II dC. A l’alçada de la primera crugia es localitzà el mur de tancament, orientat est-oest, que s’allargava fins al límit nord-oest de l’església. Aquest espai de grans dimensions tenia un paviment o nivell d’ús format per argila i restes de calç piconada. Sobre el nivell d’ús es va localitzar un conjunt d’abocaments de tegulae, pondera i gran quantitat de fragments d’escòria de ceràmica. Un altre àmbit es situava al nord-oest de l’àmbit 2 i al nord de l’àmbit 1. A priori, podria tenir les mateixes dimensions que l’espai central, doncs la seva llargada és de 9,76 m. No es va poder localitzar cap mur de tancament al nord ni a l’oest, ja que la superfície excavada va ser menor, uns 20 m2. Al nord-est, l’àmbit estava delimitat per un conjunt d’àmfores Pascual 1 alineades i col·locades de forma invertida, és a dir, amb la vora reposant a terra. Les àmfores estaven disposades dins un retall d’uns 50 cm. d’amplada i perpendicular al mur que separava els dos àmbits. Aquest fet es va interpretar, coincidint amb altres autors, com una alineació d’àmfores que funcionaria com a límit d’un espai o límit de contenció dels abocadors per al material de rebuig. Aquest sector funcionava amb un paviment d’argila piconada i arribaria des de la segona crugia fins a la quarta. Sobre aquest nivell, s’hi va documentar un abocament d’àmfores Pascual 1 i Dressel 2-4, algunes d’elles passades de cocció. No es va documentar cap inscripció epigràfica en els fragments d’àmfores. Per últim es va localitzar un quart àmbit situat a l’extrem nord-est de l’àrea excavada, on es va documentar un nivell d’ús format per argila piconada en una superfície excavada de 7 m2.
La segona fase es situava a partir de la segona meitat del segle I i durant la primera meitat del segle II dC. En aquest moment es van documentar un conjunt de reformes en el centre de producció ceràmica, encara que es mantenien els àmbits que estaven en ús en el primer moment amb lleugeres transformacions. Així a l’àmbit 1 es construeixen dos petits murs, un al sud i l’altre a l’oest, quedant dividit en tres espais. En el primer, es destrueix el forn i sobre els estrats de rebliment d’aquesta estructura es construeix una cubeta de decantació d’argiles, feta amb tegulae. Un cop amortitzada la cubeta, aquest sector va perdre la seva funcionalitat industrial i passà a tenir un ús domèstic. Sobre la cubeta es construí un paviment d’opus signinum delimitat al sud i a l’oest per dos murs de nova construcció que s’adossaven als ja existents. Al nord-oest s’hi localitzaren diversos nivells d’ús formats per argila i calç piconada, sota un dels quals es trobà un enterrament infantil (fase III). En el segon espai no s’hi va documentar cap estructura, ja que la construcció de dipòsits i pous medievals i moderns havien modificat completament l’estratigrafia d’època romana. En el tercer espai, situat al sud-oest de la cubeta, es documentà un pou de planta circular excavat en nivells de la primera fase i en el terreny natural, des del qual es deuria recollir l’aigua necessària per a la producció ceràmica. L’àmbit 2 va patir lleugeres modificacions dels murs. L’àmbit 3 conservava les mateixes dimensions que a la primera fase, tan sols l’abocament d’àmfores resta amortitzat per la construcció d’un paviment de terra i calç piconada. En canvi, en aquest nivell d’ús, es va observar un conjunt de retalls semicirculars per a l’encaix de dolies. A l’àmbit 4 no es va documentar cap reforma destacable.
La tercera fase es situa al segle III dC. En aquest moment sembla que, encara estan en ús gran part dels murs construïts entre la primera i la segona fase. A l’àmbit 1, es va detectar un canvi en l’ús de l’espai per passar a tenir un ús domèstic. S’abandona definitivament la cubeta de decantació d’argiles i al nord-oest es dipositen diversos nivells d’ús formats per argila i calç piconada, que s’adossaven als murs, sota un dels quals es trobà un enterrament infantil. A la resta d’àmbits les modificacions sofertes van ser inapreciables i poc destacables.
La quarta fase es situa als segles IV-V dC. En aquest període s’observa una gran transformació que afecta a la major part d’elements situats al nord-oest. Alguns dels murs es mantenien en ús, però en canvi sobre l’espai que ocupava la cubeta de decantació d’argiles s’hi construeix un dipòsit o lacus amb un paviment d’opus signinum. La utilitat que desenvoluparà aquest edifici a partir d’aquest moment va resultar difícil de precisar, però es va assenyalar una possible funció agrícola, ja que a l’extrem nord-occidental, es va localitzar una peça, un torculum o premsa troncocònica amb un encaix circular a la part superior per introduir-se en la motllura on aniria ubicada. Aquesta peça però no va aparèixer in situ, sinó dins d’un rebliment d’un retall. Tant l’aparició d’aquesta peça, tot i que descontextualitzada i la del lacus amb fons d’opus signinum, es van relacionar amb la possible proximitat d’un centre de producció vinícola.
La cinquena fase es situa als segle VI – VIII, en un període de continuïtat respecte a la fase anterior, tanmateix a la banda sud-est no es van localitzar nivells arqueològics d’aquest moment. Probablement, l’estratigrafia altmedieval els hauria fet desaparèixer. Durant aquest moment, a l’extrem occidental de l’àrea d’estudi, s’hi construí un mur del qual tan sols se'n conservava la fonamentació. Tenia una direcció de nord a sud i era de pedra seca.
La sisena fase es situava ja en ple segle XII i mitjan segle XIII. En aquest moment es produeix un canvi significatiu en l’estructuració de l’espai d’aquesta part de la ciutat. Definitivament es van abandonar totes les estructures d’origen romà que encara podien estar en ús. Es documenten tot un conjunt de murs que formarien part de la mateixa estructura, i presentaven un parament fet de tàpia i revestit o enlluït amb calç. No es va poder identificar cap nivell d’ús que pogués estar relacionat directament amb aquestes construccions perquè l’estratigrafia no permetia observar la relació dels nivells d’ús identificats amb aquesta estructura. A l’exterior de l’edifici s’hi va localitzar un paviment de graves i morter de calç que podria estar en ús amb aquest recinte tot i que la construcció de les estructures baixmedievals havien malmès part de la seqüència estratigràfica que permetria establir-ne la relació. A l’interior del recinte s’hi excavà un retall que segurament fou utilitzat com a sitja. Mentre que a l’exterior s’hi excavà un pou i una nova estructura d’emmagatzematge que es localitzava a la part occidental del solar. D’aquesta manera l’espai quedava organitzat en dos àmbits clarament diferenciats. Es molt probable doncs que entre els segles XI i fins el XIII quan la trama urbana d’aquest sector de la ciutat s’està acabant de configurar, aquest espai tingués un ús agrícola.
La setena fase s’ubicava cap a finals del segle XIII- XVI. En primer lloc, entre la segona meitat del segle XIII i inicis del XIV, a la part sud-est de l’illa es destruirà el recinte delimitat pels murs de tapial altmedievals, es terraplenarà el terreny i es construirà un edifici de grans dimensions amb quasi 7 m. d’amplada i 12 m. de llargada. A banda i banda, adossats a les parets, s’hi recolzaren diversos basaments de pilars dels quals arrencarien els arcs que subjectarien la coberta que segurament fou de volta. Es desconeix per on s’accedia a l’interior de l’edifici, en cap dels tres murs descoberts es podia observar la presència d’una porta, per aquest motiu segurament es situaria a la façana que donava al carrer Boquer. El primer paviment seria de calç, el qual s’anirà reformant al llarg de tot el segle XIV, i farà que la cota de circulació vagi pujant. En aquest mateix moment, s’adossarà un pou de planta quadrada a l’extrem occidental de la cara externa del mur de façana. No és fins a partir de mitjan segle XIV que l’espai que se situava al nord-est d’aquest gran edifici es va edificar completament amb la construcció de tres finques més. En aquest moment doncs, acabarà de quedar perfectament definida la part oriental de l’illa de cases que definien els carrer Boquer, Montcada, Barra de Ferro i Candeles. Amb l’espai dividit a partir de quatre finques, la primera corresponia a la nau gòtica construïda entre finals del segle XIII i principis del XIV i la resta se succeïen al nord-oest des de mitjan segles XIV i XV. A l’edifici gòtic es documenten un conjunt de nous paviments fets de terra rubefectada i amb gran quantitat de cendres i carbons que es poden situar en un horitzó cronològic d’entre el segle XV i XVI. Paral·lelament es bastirà un forn o llar a ponent de l’habitació i dos murs situats a la meitat sud-est. A l’extrem nord s’hi excavarà un pou d’aigua amortitzat al segle XIX. També es van identificar diversos retalls de formes irregulars i circulars on s’hi encaixarien estructures de fusta. En aquests moments la part baixa d’aquest edifici passarà a tenir un ús clarament domèstic i sobretot de cuina. Segurament la part que es va conservar d’aquest edifici era destinada a l’estable i als servents. La finca 2 presentava un anivellament del terreny a partir del qual es fonamentaven les parets que la delimitaven. També es bastí un nou dipòsit que mostrava dues fases d’amortització, la primera del segle XVI i la segona del segle XVII. Presentava un paviment format per terra piconada que seria utilitzat fins entrada l’època moderna. Aquesta casa tenia unes dimensions menors que l’anterior. L’amplada era de 3,50 m. aproximadament, gairebé la meitat de la finca 1. La llargada era pràcticament igual, també uns 12 m. de llargada. Aquesta casa es va relacionar amb una família benestant a l’igual que la primera. Tanmateix les seves dimensions molt més reduïdes van portar a pensar que la família propietària no tenia els mateixos recursos econòmics que els de la finca 1, per la qual cosa es va apuntar que es podria tractar de la casa d’un menestral, un mercader o botiguer, etc... En aquesta ocasió, també es conservava únicament la part baixa de l’edifici, i no hi havia cap evidència dels seus usos. A la finca 3, a l’igual que la finca 2, es diposità un rebliment per tal d’anivellar el terreny, per desprès construir els murs corresponents a la paret nord-oest de la casa, el primer, i al sud-oest, el segon. Les seves dimensions eren pràcticament idèntiques a les de la finca 2. uns 3,50 m. d’ampla per uns 12 m. de llarg. Tot seguit es diposità un primer nivell d’ús de calç piconada. També es bastí un muret, que dividia l’espai interior en dues parts i un segon paviment de calç. De la finca 4, identificada com una casa durant aquest període cronològic, tan sols es va documentar el mur de tancament sud-oest. No s’havien conservat el nivells d’ús o paviments que haurien quedat destruïts per reformes posteriors. Així doncs, entre finals del segle XIII i XV queda definitivament estructurada l’illa de cases que s’obrien al carrer Boquer. A la resta de l’illa, la recerca documental va permetre confirmar que existia una estructuració semblant de petites finques, que al segle XVI s’agruparan per a construir un gran casal noble.
La vuitena fase s’ubicava cronològicament entre el segle XVII i la primera meitat del segle XVIII. Durant aquest període l’estructuració de l’espai continuarà fent-se a partir de les quatre finques edificades durant la Baixa Edat Mitjana. Es va construir un pou a l’angle sud de la finca 1. Al costat es va construir un dipòsit o fossa amortitzat durant el segle XVIII i encara més a ponent, una nova fossa sèptica amb el conducte corresponent per on recollia les aigües residuals. D’aquesta fase van perviure molt pocs elements més. Tan sols quedaria destacar la construcció de diverses clavegueres durant la primera meitat del segle XVIII que desguassaven cap al nord-oest. La resta d’elements d’aquest període no es van conservar. A la finca 2 s’amortitzarà definitivament el dipòsit i a la casa adossada s’amortitzarà definitivament el muret i s’aixecarà una petita rampa de pedra que permetria l’accés a l’interior de carruatges o animals. Paral·lelament sota els nivells d’ús corresponents, es documentà la construcció d’una claveguera de maons. Finalment en el darrer dels habitatges tan sols es va poder observar la construcció d’un pou. La documentació històrica parla de l’agrupació de tres habitatges entre finals del segle XVII i principis del XVIII. Aquesta unió corresponia a la finca situada al núm.12. Arqueològicament es podia comprovar aquesta unió amb el bastiment d’un mur paral·lel a un anterior i amb la reforma del mur que tancava l’edifici pel sud-est, de manera que les tres cases de dimensions més petites quedaran definitivament unides.
La novena fase es situava entre la segona meitat del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. Els documents assenyalaven modificacions i reformes que afectaven a les tres cases. Malgrat que no quedava cap pervivència en alçat d’aquesta reestructuració, arqueològicament la reorganització de la part interior de la finca 1 i algunes reformes de la finca 3 i 4 corresponen a aquest moment: A l’espai ocupat per la finca 1 es va amortitzar el pou, sobre el paviment de morter de calç se’n va construir un de nou de cairons, es van bastir unes escales per accedir al pis superior i dos envans faran que la sala quedi dividida en tres espais. A la finca 2 tan sols es va trobar la construcció d’un pou de planta circular al voltant d’una estructura de funcionalitat indeterminada i finalment la darrera de les finques es pavimentà també de nou amb un sòl de cairons i un envà que dividia l’espai interior en dues parts. El 1784 la finca 1, que en aquells moments era propietat del pastisser Maurici Prat, també havia estat reedificada. Tampoc es van constatar testimonis en alçat d’aquesta reforma, i gairebé ni arqueològics. Tan sols podem atribuir a aquest moment la construcció dels desguassos.
La desena fase, entre la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Durant aquest moment el solar serà fruit de diverses remodelacions i ampliacions empreses pels seus propietaris i per la reforma urbanística que pateix la zona a mitjan segle XIX, sobretot amb l’obertura del carrer Princesa. L’edifici, propietat de la família Cros en aquell moment, estava destinat a habitatge i seu de l’empresa química familiar. Arqueològicament, les reformes realitzades el 1863 es van fer paleses a través de la construcció de sis basaments de pilars, sobre els quals descansava una fonamentació a partir de la qual s’aixecaven les columnes, probablement de ferro i que subjectarien tota l’estructura de l’edifici. Paral·lelament es bastirà un nou sistema de canalització de maó que recollia les aigües residuals i les conduïa cap al carrer Boquer. A la part oest es construiran dos pous. El projecte d’enderroc i construcció de la casa del carrer Boquer 8 a partir del 1906 es concreta arqueològicament amb la presència d’una riosta que creuarà la casa de nord-est a sud-est, a migdia es construirà un soterrani pel qual s’accedirà mitjançant unes escales i al sud-oest un mur, que adossat a la fonamentació servirà també com a paret d’aquest soterrani. Per últim aquest edificació patirà un enderroc al voltant dels anys 40. L’edifici passarà a mans de l’església i s’iniciaren els treballs de construcció de l’església de Sant Cugat del Rec, de la qual, durant la intervenció es va localitzar la pedra fundacional.