Descripció:

Aquesta intervenció es va iniciar el mes de març amb la realització d’una cala a la plaça Sant Miquel per tal d’establir una cronoestratigrafia de les restes documentades fins aquell moment. L’actuació es va fer en col•laboració del Istituto Internazionale di Studi Liguri, sota la supervisió de Nino Lamboglia. Per dur a terme la cala es va escollir una zona dins de la plaça Sant Miquel, a l’exterior del Fossar de Sant Miquel i a prop del carrer del Mico, amb la intenció de situar-la a la zona del mosaic romà de l’antiga església de Sant Miquel que es va aixecar l’any 1892 i que va ingressar definitivament al Museu d’Arqueologia l’any 1932. D’aquest manera es va poder obtenir una estratigrafia de tots els nivells moderns, medievals i romans fins el subsòl,i a la vegada, es va poder determinar el tipus d’edifici en el qual es trobava el mosaic extret. L’actuació es va allargar durant 4 campanyes més, fins l’any 1971, arribant-se a excavar una àrea de 468 m².

El tall estratigràfic va proporcionar una seqüència cronològica que s’iniciava al segle I i acabava al segle XX. En la primera fase es va documentar tot un sistema de clavegueram i murs destruïts que es van relacionar amb la fundació de la colònia, a principis del segle I. Una segona fase, ja en època baix imperial, s’iniciava amb la destrucció massiva de les estructures alt imperials cap a finals del segle III, entre les quals destacaven les restes d’un edifici de certa singularitat relacionat amb el mosaic desmuntat al 1892, el qual presentava un pòdium i escales laterals amb una columnata davant, que es va identificar com a un edifici termal. Aquest es situava a la zona nord-oest de la plaça, possiblement en un dels angles del fòrum alt imperial, i s’estenia per sota de l’actual edifici de l’Ajuntament. Amb l’ampliació de la cala es va poder determinar diverses estructures relacionades amb el complex termal, així com es va poder establir dues fases constructives. Una primera fase situada a finals del segle II i una més moderna al voltant del segle IV. Pel que fa al complex constructiu es van localitzar tres grans sales amb hipocaust. La situada més al nord-oest era la més gran i presentava un paviment d’opus signinum amb les restes d’alguns pilars que haurien sostingut el pis superior d’una càmera de calefacció. Als murs perimetrals, construïts amb opus certum es va documentar arcs i boques de pas de l’aire calent. Les altres dues dependències, ubicades cap el carrer Pas de l’Ensenyança eren de menor mida i en cadascuna es van localitzar una piscina, identificant-se com el caldarium i el tepidarium respectivament. També en aquesta zona es va localitzar el mur de tancament de l’edifici alçat amb opus certum.
Cal destacar que durant l’excavació d’un nivell de cendres de la zona del caldarium es va recuperar un tresoret de 56 monedes del segle IV. També sota el paviment d’opus signinum del segle IV del caldarium es va localitzar tres fragments de làpida de marbre en el qual es podia llegir el següent epígraf: COLONIA IULA AUGUSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO. Aquesta làpida estava en un nivell amb fragments d’un antic caldarium.
A aquest edifici termal se li havien adossat diverses reformes durant el segle II amb un sistema de clavegueram i sitges, elements que es van relacionar amb un horreum.
Un altre element documentat en aquesta fase va ser les restes d’un antic cardo minor amb una pavimentació de terra batuda i una amplada de 7 m.. Per sota d’aquesta carrer transcorrien totes les clavegueres d’evacuació de les cases i el gran col•lector que desguassava les aigües dels banys. El traçat d’aquest carrer coincidia amb el dels actuals carrers de la Baixada de Sant Miquel i Font de Sant Miquel.
La tercera fase s’ubicava a inicis del segle V, en època tardorromana. Aquesta estava representada per una sèrie de murs construïts amb pedres i argiles, tècnica molt típica d’aquesta època. Aquests murs formarien part de les habitacions d’una domus que delimitaven amb l’edifici termal i el carrer.
En època alt medieval la zona va passar a ser utilitzada com area cementirial, amb la qual cosa les restes tardorromanes es veuran afectades amb la construcció de les sepultures d’inhumació. Aquesta necròpolis es va datar als voltants del segle X i es va relacionar amb l’església romànica de Sant Miquel.
La quinta fase cronològica estava representada per un estrat que recobria la necròpolis alt medieval, el qual contenia restes materials datades entre els segle XIII i XIV.
Per últim la darrera fase, en plena època moderna, estava definida per les restes d’edificis relacionats amb el cementiri de Sant Miquel, i per les cases construïdes a mitjans del segle XIX que van ocupar la plaça fins el 1967. Aquestes construccions presentaven soterranis, les fonamentacions dels quals havien afectat els nivells romans més antics.