Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0355.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0355, amb data de juliol del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
L’estructura defensiva, que en el moment de fer els plànols estava inacabada, es basava en una sèrie de galeries que s’havien de quedar unides entre sí.
La primera galeria estava ubicada al carrer Torns, que llavors acabava a la confluència amb el carrer Bassegoda, malgrat ja estava projectada la seva prolongació fins al carrer de Sants.
Tenia l’accés davant el núm. 16 del carrer Torns, que amb tres trams d’escala salvava un desnivell d’uns 10 m. La galeria, d’uns 45 m. de llarg, travessava el carrer Bassegoda i acabava al mig del carrer a l’alçada del límit de les finques 20 i 22 del carrer Torns, on hi havia un pou de ventilació.
Sembla que hi havia un segon tram de galeria, d’uns 5 m. dins la finca núm. 33-35 del carrer Bassegoda amb un pou de ventilació.
Finalment, la tercera galeria estava emplaçada davant el núm. 13 del carrer Bonveí, amb un tram d’escala que salvava un desnivell de 2’5 m.
Segons els plànols els túnels feien al voltant d’1’30 m. d’ample per 2 m. d’alt.
Es desconeix si l’obra s’acabà arribant a connectar les quatre galeries descrites.