Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0342.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0342, amb data de setembre del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
L’estructura defensiva, que en el moment de fer els plànols estava inacabada, es basava en quatre galeries que s’havien d’unir en un punt central –la cruïlla dels carrers Pare Laínez i el passatge Nogués- formant una creu.
El refugi, doncs, comptava amb quatre accessos. El primer estava ubicat davant el núm. 420 del carrer Sardenya, amb un tram d’escala que salvava un desnivell d’uns 10 m. La galeria girava en direcció oest fins l’actual núm. 54 del carrer Pare Laínez. Aquest tram, d’uns 35 m. de llarg comptava amb un pou de ventilació.
El segon accés es situava davant el núm. 16 del passatge Nogués i es basava en un únic tram d’escala.
El tercer accés es trobava ubicat davant el núm. 1-3 del passatge Nogués, a tocar de la confluència amb la Travessera de Gràcia. Comptava amb un tram d’escala que salvava un desnivell de 6 m., a partir del qual la galeria s’allargava, per la banda est del carrer, uns 26 m. fins arribar a l’alçada del núm. 10-12 on hi havia un pou de ventilació.
Finalment, el quart accés, es trobava emplaçat davant el núm. 14 del carrer Ventalló. Es tractava d’un tram d’escala que salvava un desnivell d’uns 10 m. En arribar al carrer Pare Laínez, la galeria girava en direcció est 15 m. fins arribar davant el núm. 44-46 d’aquest carrer.
Segons els plànols els túnels feien al voltant d’1’5 m. d’ample per 1’95-2’15 d’alt. Sembla que alguna galeria comptava, a més, amb banquetes laterals d’obra a dues bandes.
Es desconeix si l’obra s’acabà, arribant a connectar les quatre galeries descrites.