Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0319.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven pressupostos, projecte d’execució, plànols i apunts topogràfics del refugi 0319, amb data d’abril del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “cel•lular“.
El refugi de la plaça del Sol fou projectat per encabir un mínim de 1000 persones amb la possible ampliació per a fins 3000 individus. L’estructura havia de suportar l’impacte de bombes de 100 kg. i havia de ser reutilitzada, donat el seu gran cost econòmic, amb posterioritat al conflicte bèl•lic com a banys públics.
Segons el projecte l’obra estava pressupostat en 484.163’83 pessetes.
El refugi comptava amb dos accessos; un davant dels núms. 7-8 i 9-10 de la plaça i l’altre, oposat al primer davant el núm. 12-22.
El refugi havia de constar d’una gran sala de tres naus sostinguda per columnes i als costats una sèrie de departaments que es comunicaren. Vist transversalment havien de ser un conjunt de set naus de tres m. d’ample, separades per parets o columnes i arcs, donant una superfície aprofitable de 700 m². L’alçada sota la volta era de 3’50 m.
La coberta del refugi es projectà amb voltes de formigó armat de 0’60 m. de gruix a la clau. Les voltes de les tres naus centrals havien de ser bufades i muntades sobre arcs armats i aguantades per columnes de formigó armat. Les parets, a excepció d’algunes petites del pavelló, havien de ser de formigó.
La ventilació del refugi s’ha projectat amb la instal•lació d’una canonada a cada costat que comunica amb cada nau i amb els pavellons en forma de xemeneies.
A més l’estructura comptava amb un seguit d’estances per W.C. i a dispensaris i altres serveis.
Finalment, el refugi s’havia de terraplenar amb 3 o 4 m. de gruix de terra a fi d’esmorteir l’impacte de les bombes.