Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0696.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0696 amb data de novembre del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
El refugi està situat a la cantonada entre el carrer Concepción Arenal i el carrer d’Ignasi Iglésias, acabant amb un petit tram al carrer Ourense, actualment Renart.
L’estructura defensiva estava dissenyada per tenir una llargada total de 74,80 m. i una amplada igual a la distància entre els carrers de Renart i Concepción Arenal, és a dir, 36,75 m. Aquesta es basa en un conjunt de galeries, situades sota els edificis 300-310 del carrer Concepció Arenal, unides entre si, que formen una xarxa capaç d’allotjar 700 persones. El seu nucli està format per tres galeries paral•leles entre elles que segueixen el recorregut del carrer de Concepción Arenal del número 300-302 fins al carrer d’Ignasi Iglésias. Aquestes es comuniquen mitjançant tres petits passadissos, que mesuren, com totes les galeries, 1,90 m d’alçada i tenen una amplada de 1,10 m. a banda de 0,15 m. de paret d’obra i 0,10 m. de formigó a la solera. A ambdós costats de les galeries hi ha bancs de fusta de 0,40 m. d’amplada.
Per a accedir-hi s’utilitzen tres entrades, cadascuna d’elles situada als carrers ja esmentats, que a través d’un seguit de galeries van a parar a aquesta zona central o nucli. Aquestes salven un desnivell de 16,97 m. de profunditat.
A banda, el refugi comptava amb tres lavabos situats a les galeries del nucli, així com amb un botiquí al centre.