Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0307.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0307, amb data de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
En aquest cas el refugi va ser topografiat per CLABSA i actualment es troba consolidat i obert al públic formant part del MuHBa. Aquest fets comporten la possibilitat de poder veure la diferència existent entre el refugi que es projectà i el que s’acabà construint, responent aquestes diferències més al fet de no estar finalitzat que no a un canvi posterior del projecte inicial.
El refugi es troba ubicat sota les finques 179-181, 183-185 i 187-193 del carrer Nou de la Rambla, amb 200 m. de galeries conservades.
El projecte original preveia una capacitat de 2000 persones amb un entramat de galeries força complex, i amb diferents equipaments com latrines, zona d’esbarjo per nens, acumuladors elèctrics, fonts i magatzem d’eines.
El refugio 307 es començà a fabricar el 1937 i comptà amb subvenció municipal.
Els passadissos estaven revestits de maons, amb una amplada d’entre 1’60 i 2 m. Els sostres amb un acabat de morter tenien una alçada d’entre 2 i 2’10 m.
El 307 és un dels pocs refugis que no fou clausurat per les tropes franquistes. Al llarg del temps fou reutilitzat amb diferents funcions: cultiu de xampinyons, magatzem d’una fàbrica de vidre i finalment ocupat per un conjunt de barraques fins que fou tancat a finals de la dècada de 1960.