Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0289.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0289, amb data d’octubre del 1938, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
L’estructura defensiva es basava en una llarga galeria d’uns 200 m. El refugi comptava amb quatre accessos; el primer quedava ubicat a la plaça de l’Alferes Cabré, davant el núm. 6 i salvava un desnivell de 10 m.
El túnel entrava sota l’illa delimitada pels carrers Mare de Déu del Remei, Font Honrada i la plaça de l’Alferes Cabré, pel núm. 4 de l’esmentada plaça i sortia, a l’oest pel núm. 40 del carrer Mare de Déu del Remei. En aquest carrer el refugi comptava amb dos accessos més que salvaven un desnivell de 10 m.; un al núm. 40 i altre al núm. 38.
A partir d’aquest punt el túnel enfilava el carrer Mare de Déu del Remei fins arribar a la confluència entre els carrers Lleida i l’avinguda Rius i Taulet on es bifurcava; a l’oest un nou accés a la cantonada dels dos carrers, i a l’est un nou túnel que passava per sota el col•legi existent, on finalitzava el seu recorregut.
Els plànols del projecte permeten veure fins a tres pous de ventilació i dos habitacions destinades a allotjar latrines.