Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0253.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0253, amb data de setembre de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
L’estructura defensiva, en aquest cas dos refugis separats i possiblement destinats a anar units, estava ubicada dins l’illa definida pels carrers Provença, Comte d’Urgell, Borrell i Mallorca.
El primer túnel, al nord, tenia el seu accés a la finca núm. 142 del carrer Provença, amb tres trams d’escala que salvaven un desnivell de 7 m. Es basava en un túnel d’uns 36 m. de llarg amb continus canvis de direcció i dos pous de ventilació. Travessava tota la finca núm. 142 fins arribar a l’actual plaça que hi ha a l’interior de l’illa.
La segona estructura tenia l’accés a la finca núm. 212-216 del carrer Borrell, amb tres trams d’escala que salvaven un desnivell de 4 m. El refugi, de petites dimensions, feia uns 20 m. de llarg amb canvis de direcció i un pou de ventilació al final del mateix.
Segons les dimensions que apareixen als plànols del projecte, les galeries feien entre 1’40 i 1’55 m. d’ample per 2 o 2’10 m. d’alt.