Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0251.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0251, amb data d’agost de 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
L’estructura defensiva, en aquest cas dos refugis separats i possiblement destinats a anar units, estava ubicada dins l’illa definida pels carrers Llobregós, Conca de Tremp, Lugo i passatge de Lugo (antic passatge Borrell).
El primer túnel, al nord, tenia uns 50 m. de llarg fent ziga-zaga i comptava amb dos rampes d’accés que salvaven un desnivell de 6 m., un entre els actuals núms. 147 i 149 del carrer Llobregós, i l’altre al final del passatge Santa Teresa.
La segona galeria feia 30 m. de llarg amb canvis de direcció i tenia la rampa d’accés al límit de les finques 21 i 23 del carrer Conca de Tremp.
Segons els plànols aquesta segona galeria s’amplià l’agost del 1937 en 10 m. per completar els 30 finals. Sembla que els túnels feien entre 0’85 i 0’90 m. d’ample per 1’65 o 1’80 m. d’alt.