Pend: prop_34:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 0238.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 0238, amb data de març de 1939, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
L'estructura defensiva, en aquest cas dos refugis separats i sembla que no destinats a anar units, estava ubicada a banda i banda del carrer Margarit, entre el carrer Anníbal i l’actual passeig de l’Exposició.
La primera galeria, a l’oest, on actualment passa el passeig de l’Exposició, es basava en un intricat complex de túnels amb dos accessos que salvaven un desnivell de 5 m. ubicats al carrer Margarit. Tot el refugi ocupava els patis posteriors de les cases del carrer Blasco de Garay i comptava amb un pou al final del mateix.
L’altre estructura, a l’est del carrer Margarit, es basava en tres galeries connectades entre elles amb una habitació circular sota l’actual passeig de l’Exposició. L’accés, en aquest cas, estava emplaçat davant dels actuals núm. 2A-2B del carrer Anníbal i es tractava d’un tram d’escala que salvava un desnivell de 5 m.
Sembla que totes dues galeries estaven emplaçades en una zona aturonada o on s’havien apilat terres, així les galeries coincidien amb cotes a la superfície uns 10 m. més altes que les del paviment de carrer.
Segons els plànols les galeries tenien una amplada d’entre 1’10 i 2’60 m. i una alçada d’entre 1’90 i 2’25 m.
El refugi oest fou topografiat per CLABSA i respon gairebé en la seva totalitat al projectat l’any 1939, amb la salvetat que compta amb tres accessos – el tercer es troba ubicat a l’est del núm. 3 del carrer Anníbal- i que hi ha una galeria inacabada.