Descripció:

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) a la ciutat de Barcelona es van construir gran quantitat de refugis antiaeris utilitzats per la població civil per tal de protegir-se dels bombardejos feixistes.
Des del primer atac –naval en aquest cas- sobre el nucli urbà la nit del 13 de febrer de 1937, fins a la caiguda de la ciutat el 26 de gener de 1939, la ciutat va patir un total de 194 bombardejos, la majoria aeris, que provocaren un nombre de víctimes i ferits. Els atacs indiscriminats sobre la població civil provocaren, al marge de les víctimes, un gran impacte psicològic.
A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l’Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d’un centenar de refugis. La resta, casi 1300, es varen començar a excavar de forma auto-organitzada i auto-finançada per iniciativa civil, configurant un autèntic moviment social sense precedents.
Els refugis antiaeris són espais soterrats, amb un o més accessos en la via pública i diversos espais en el seu interior. Aquells planificats per l’Ajuntament eren dissenyats com a medis de defensa passiva amb la vocació d’ésser reaprofitats com a trams de clavegueram, banys públics, magatzems, sales de lectura i altres usos.
La majoria de refugis veïnals tenien un caràcter provisional i efímer. La seva construcció es deuria al treball abnegat de civils no militaritzats, vells i, sobretot, dones i nens. Varen començar als barris amb una gran tradició associativa i sense comprometre els ciments dels edificis, com per exemple a les places públiques.

Refugi antiaeri R. 1088.
Segons la documentació existent a l’AMAB del fons Defensa Passiva, en el que es conserven plànols i apunts topogràfics del refugi 1088 amb data de novembre del 1937, sabem que es tracta d’una construcció antiaèria del tipus “galeria“.
El refugi estava emplaçat al carrer de Lope de Vega fins a la cruïlla amb el carrer del Doctor Turró.
L’estructura del refugi és la d’una galeria d’uns 112 m. de llargada, 1,80 m. d’alçada i 3,00 m. d’amplada. Aquesta està reforçada per un folre intern, suposadament d’obra, de 1,00 m. d’amplada a banda i banda de la galeria. Dotada de dos accessos, el primer, situat a la zona nord, corresponent amb la cruïlla entre els carrers Lope de Vega i Doctor Turró; el segon, a l’extrem oposat que salven una profunditat de, aproximadament, 2,40 m. A l’interior de la galeria trobem també, un lavabo, situat davant de l’entrada sud.
A banda, el projecte contemplava l’existència d’una llosa d’explosió basada en un monticle de 2,50 m. d’alçada.